Prosa guanyadora del 3r concurs literari la Fàbrica Zero

ETERI

Passejo pels carrers desèrtics de la ciutat. A primera hora de la tarda d'aquesta
canícula especialment tòrrida ni una ànima intensament agosarada s'avé a explorar les
cantonades encuriosida per les possibles aventures que hi puguin restar expectants
per llançar-se a algú que les vulgui acollir en el seu si i, així, desterrar la monotonia de
l'anar passant i fent via i embutxacar-se un grapadet d'il·lusions que com els
deliciosos caramels arrodonits de menta es van assaborint fins que es volatilitzen a
causa de la seva essència efímera. Les gotes de suor em regalimen coll avall i de tant
en tant hi deixo lliscar un dit per tastar-ne la seva salabró, que és la que duc
empresonada dins la meva carcassa i que pugna per alliberar-se-me'n i barrejar-se
amb l'oxigen de l'atmosfera per poder convertir-se en plugim dolç sobre la mar en una
matinada grisenca i gelada abans que les barques surin per cercar l'aliment dels
famolencs depredadors humans.
Camino sense aturar-me, no em cal fer-ho ni davant l'homenet vermell, doncs ni tan
sols els cavalls de ferro gosen esbravar-se en aquesta tarda que tot ho fa irrespirable
amb el seu alè exageradament bullent.
Camino fent ziga-zagues pels carrers amples de les principals vies de la ciutat, sense
parar esment en donar un sentit a les meves passes que faci sentir-les útils en la seva
funcionalitat. Noto el menyspreu sota la sola de la xancla de goma negra que,
miraculosament, no es desfà: deu estar fabricada amb material igni.
El silenci té un to feixuc i per això els lòbuls de les orelles se'm belluguen endavant i
endarrere quan a través d'una porta oberta surt a refrescar-me la desesperació en
clau de sol – o vés a saber en quin coi de clau- que fuig de la gola ronca de la Janis
Joplin. Malaurada, hauria d'haver-hi afegit. M'assec a l'esglaó de la vorera davant la
porta mateix i deixo que els esgarips de la Janis m'esgarrapin l'ànima ...
summertime ...


Torno en mi. Els ulls, clucs encara, es fereixen per la lluentor amb que el Sol orna les
llambordes. Me n'adono que la porta, davant la qual sec, ara resta del tot tancada. Em
poso dempeus i segueixo el meu vagareig cap a la incerta meta. Les meves petjades
emprenten l'aire amb la seva sonoritat, encara a ritme de la guitarra summertimiana
que m'ha induït l'estat de sopor del qual lluito en va per desempellagar-me'n. Arribo a
una plaça rodona d'aquelles en les quals els cotxes van donant-hi voltes i més voltes
fins que esbrinen per quin dels camins que l'envolten han de girar per arribar al seu
destí. Quina sort! Si jo pugués tan sols intuir per quin dels caminois m'he d'endinsar
per no arribar a cap lloc.
Rodejo la plaça per la vorera i em sento de nou infant, amb la boca riallera, damunt els
cavallets de la fira ... girajonsant, girajonsant ... Ara, amb les mans abatent l'aire
inexistent, sento la veu grossa del meu pare que em va dient cada cop que el meu
cavallet blanc de cua negra passa pel seu davant: “Adéu, adéu ... Compte amb les
regnes ...” i veig la seva mà enorme, de dits com branques protectores d'un arbre nu,
gesticulant, acompanyant la salutació verbal de comiat amb veu alegra ... “Adéu,
Adéu ... Compte amb ...”


He deixat el cos aparcat damunt el cavallet. Continua el seu etern giravoltar entorn
del cercle tancat, i no s'oblida ni un sol cop de gesticular amb la mà un adéu al pare,
que sap no és un adéu per sempre ...
La meva ment continua el seu passeig conurbació enllà ... voleia sobre les misèries
físiques de la gent reflectides en el paisatge dessolador que configuren els solars
sense edificar, embafats d'escombraries de tota mena, entre les quals, els gats en zel
cantonegen el seu miol queixós tot desitjant fer sort amb la femella més formosa
d'aquell barri obrer que tant si plou o fa sol, sempre és ornat amb una densa capa de
pols invisible pul·luladora dels aires i feridora de les entranyes dels éssers que hi
malviuen.
La gateta maula més cobejada d'aquells carrers, per fi ha fet la seva tria, no sense
haver deixat abans prou marge de temps perquè els quatre o cinc gats que
competeixen per ella hagin sortit de l'espectacular duel amb una mossegada a l'orella
l'un; una esgarrinxada sota l'ull esquerra, l'altre; una coixesa passatgera deguda a una
mala caiguda, un tercer; ... etc... La nívia gateta jovenassa encara -tot i haver parit ja
quatre vegades- es contoneja amb els esbelts bigotis ben enlairats davant el pèlroig
borni i més escarransit de tota aquella feram ... Els altres, amb la cua entre cames,
opten per retirar-se i provar sort en un solar que queda a dues cantonades ... No els hi
estranya que d'entre tots ells, la provocativa gateta hagi escollit el més escanyolit i
famèlic mascle: era l'únic que li faltava per tastar-ne'n les mels que d'aquí a poc
donaran el seu fruit amb la vinguda al món de sis cadellets rogencs que destacaran
enmig de la grisor dels edificis i solars empolsinats ... Només sobreviuran els més
forts i espavilats.


Voleio, estenc les ales que no tinc i suro per sobre els vapors de cotofluix que broden
ombres damunt les muntanyes, els camps llaurats, les pinedes vora mar, els edificis
amorfes que ambicionen gratar el cel …
Veig la meva matèria que a poc a poc per fora, però de pressa en els seus interiors, va
convertint-se en allò que ja era …. les molècules festegen vora els gats que ensumen la
massa que de mica en mica esdevé carn pútrida … n'hi emanen gasos i els cucs malden
per continuar la vida que han obtingut de la mort. Un matalàs amb el ventre
esbotzinat, vomitant espuma negra que qui-sap-lo havia estat dins les entranyes que
l'embolcallaven, groga i esponjosa, acull la massa inerme com aital darrer úter que es
compadeix del desaixoplugat ... l'acull ...


Summertime ..., na, na, na ... Aquell moment n'era un ... si ... l'era ...na, na, na .... la
cervesa fresca que engolíem en qualsevol terrassa aquells estius de xafagor intensa i
asfixiant, mentre parlàvem de coses transcendentals i fumàvem cigarretes amb mala
consciència, n'era un altre ... summertime ... na, na, na ...
La mà de la tieta nonagenària entre les meves, sentint les seves venes tendres encara
i ensortides, moradenques ... els petons sorollosos que li engaltava ... el fer veure que li
escoltava les històries repetides al llarg dels anys ... n'era un altre... summertime ...
na, na,na
Aquella abraçada, que de tant estrènyer feia mal, amb l'amic que ho és per sempre,
també l'era ...
I el silenci mirant uns ulls -que a mi no em diuen res- però que els altres diuen que sí,
que tots els ulls parlen ... n'era un altre ... summertime ... na, na, na
I així podríem continuar eternament ... si és que l'eternitat és ... summertime ... na, na,
na ...


L'estrident sirena provoca ganyotes de malestar òtic als vianants ... perquè tanta
pressa? ...
Els gats -un cop passada la curiositat de la novetat, jeuen allunyats del cos, tot
llepant-se la pell fins a deixar-la ben llustrosa. Flexionen els seus cossos elàstics,
estirant les cames de darrere i apujant el tors ... caminen gronxant la seva carn magra
... però viva ... vida, vida, vida ... Vés a saber, malgrat el que diguin aquells que ho saben
tot, si aquests herois solitaris de solars empolsinats i teulades florides per la humitat
tenen consciència de ser el què són ... vés a saber ...miau, miau, miau ...
Curiosos, fugiu d'aquí ... torneu als vostres quefers monótons. No disfruteu amb la
misèria aliena que us consola de la vostra fastigosa existència ... Entorneu-vos al lloc
que us correspon ... Només hi vull els gats ... miau, miau, miau
Vergonya, avui els paràsits hauran tingut quelcom a explicar al redós de la taula
parada per sopar ... i no hauran restat -per uns segons- tant concentrats escoltant les
llefiscoses desgràcies a través de la pantalla, ara en tenen una que poden tocar, olorar
... fins i tot jutjar ...Aquesta és de veritat perquè l'han vist amb els seus propis ulls,
en directe ... sense pantalles enmig que parepetin realitat de ficció.
Fantasmes ... en vida ... malaguanyats esforços per parir-los ... fantasmes sense
cadenes que arrossegar ... Les duen enganxades en la consciència que les baules menen
cap a la superficialitat còmoda de la que no han volgut eixir per pura mandra nascuda
de l'egoisme malentès ...
Cossos formosos que puden a buit ... a no res ... que deixen anar la flaire de l'aroma del
lloc d'on venim i al qual anem anant ....


I quines ganes de riure em vénen ... miau, miau, miau ...
Penso en com d'absurd fem que sigui això que en diem viure ... miau, miau, miau ... Què
ens pensem que som eterns, potser? Però si ens passem mitja vida -o tres quarts i
tot- patint per aconseguir objectius que ens reportaran profit dins un període molt
curt de temps ... objectius que se simplifiquen en l'obtenció de benestar material ... La
idea del diner ... No ho veuen que és pura il·lusió creada pels titellaires ... Els gats
continuen fent la seva ...ara és l'hora d'espolsar-se la mandra i anar a fer un tomb per
la barriada ... Ospa! si no duen a sobre la cartera ... dring, dring, dring ... el no so de la
morralla sí que tintineja dins les nostres butxaques ... dring, dring, dring ...
I quantes pantalles ... i que planes i que boniques ...
I com et va? Bé? Me n'alegro. I on viatges aquestes vacances? Es que ja no sé on anar,
he estat arreu ...
I quines sabates més bufones, si fins i tot semblen còmodes. Caram, amb la marca ...
Miau ... bellugant la cueta els cadellets pèlroigs s'aferren a la panxa de la mare, amb
els peuets l'hi apreten perquè brolli la llet dels mugrons a la seva gola assedegada ...
N'hi ha per a tots, de moment ... miau, miau, miau


La gèlida cambra funerària rep el tros de carn per desar-lo dins una nevera
horitzontal ... que el conservarà fins a la incineració ... però primer el burxaran per
descobrir què li ha provocat el deixar d'alenar ...


Plou, plou sobre la trista conurbació. Els obrers ixen de sons petits habitacles amb la
cigarreta entre els llavis i el paraigua estès ... o qui no en vol dur, amb gorra i les mans
a les butxaques del gec, ben enfonsades ... a punt d'estripar el folre interior i
alliberar-hi ... els dits.
Són quarts de set del matí ... i els gats famolencs ja han caçat algun ratolí després
d'haver-se'ls-hi escapolit aquell suculent ocellet que saltironejava dins el bassal ... la
mare l'ha cridat a temps, però, i l'innocent pardalet ha volat cap a l'arbre desfullat
tot deixant els pobres gats ben embadocats ... però després de la decepció han tornat
a la lluita ... a la vida ... a la sobreviurevida ....


Estàtic, res no passa, és la mateixa hora perquè el futur ha deixat d'existir per a mi.
Sóc un munt de guspires invisibles que voleien en l'eteri. Algú em pensa i tu llegeixes
el que inventa.
El silenci no existeix. El temps mai ha estat i, per tant, ara tampoc és, tot i que
llegeixes mai i ara ... Tu no ets qui penses que ets ...tens una imatge subjectiva de la
teva mare ...
El quadre que tu i aquell altre mirificàveu aquella tarda al museu, us provocava
sensacions diferents ... les dues autèntiques i vàlides ... A ell el tranquilitzava aquell
rellotge que anava desfent-se ... a tu et martellejava l'ànima, angoixant-te pel que
podria succeir demà sense que ho poguessis controlar ...


Els gats no dormen ... miau, miau, miau ... ells són els prínceps destronats de la nit ...
vagaregen pels carrers ... ara en són els amos absoluts ... Les seves petxades
encoixinades són tendres com el pa de pessic ... que diuen no és va idear a Vic, sinó
a .... ah, ah, ah ...!!!
La mare nívia s'atura i s'amaga sota un cotxe mal aparcat damunt la vorera ... la
silueta -d'una dona, potser?- que camina pel mig de la carretera asfaltada fent zigazagues
l'espanta ... De sobte -la dona?- s'atura i inclina l'esquena cap al terra,
dibuixant un angle recte amb el seu cos, bada la boca i vomita en forma de bolus
alimentici i bilis, tota la ràbia acumulada durant anys i panys d'aguantar,
resignadament el ser pagada per la força del seu treball un preu gens equitatiu als
guanys que el producte de la seva feina aporten a qui la mana feixos de pistrings que
el fan a ell cada dia molt més ric i a ella cada segon que passa més amarg de suportar
l'existència forçada. Cova de lladres!!


Veig les espurnes rabioses surar en l'invisible eter. Un garbuix de ràbies, alegries,
tristeses, il·lusions, esperances, desolacions, complexes de culpa, excitacions ...
s'uneixen en una orgia momentània per separar-se seguidament i anar a poblar les
ments d'existències que habiten en els cossos engruixidors del cens del suburbi que
no acaba d'encaixar en la geografia física on, com una pròtesi tarada, provoca
butllofes a punt d'esclatar-los l'aigua pusosa per escampar el seu escoïment arreu de
les ànimes malferides però vives en el seu sentir emocional quan s'escauen els
diferents esdeveniments que les somouen ... per bé ... per mal ... per gaudir ... per patir
...
Important, doncs, recordar: allò n'era un ... na, na, na ...


Noto que vaig no sent. Alguns dels gatets pèlroigs també van deixant de ser ... Els
seus cossets magres resten extenuats vora la mare que s'esmerça per retre-lis un
darrer acte d'amor amb les llepades tendres i polides amb que acarona tot i cadascun
dels flocs de pèl brillant com flama viva que ornen les carcasses de ninotet de peluix
dels cadellets ... que eren ... van ser un temps ... i ara ja no hi són.


No sento recança ... Amb l'última espurna d'enteniment encara puc copsar un darrer
pensament: S'inventaran un munt de màquines que faran multituds d'inimaginables
tasques que meravellaran els que hi siguin per conèixer-ho; succeiran cadenes de
desgràcies i benaurances que estalsinaran als més descreguts; els humans -potsergaudiran
d'ales pròpies i volaran al seu lliure albir ... naixeran i moriran milions
d'existències: humanes, animals, vegetals ... orgànics – minerals ... inorgànics ...
i jo ja no ho sabré
Malgrat tot, sempre hi continuaran havent-hi principis i finals ..... o no


Els miau-miaus petitonets, petitonets van deixant de ser-ho. Bon senyal ... gaudeixen
de prou aliment per anar fent-se vells ... me n'enric, me n'enric, me n'enric ... na, na,
na ...
La mare els fita atentament quan s'arrosseguen pel polsós sòl del solar tot fent veure
que es mosseguen i esgarrapen ... ai ... esgarrapar ... i l'ànima amb aquell na, na, na
janisjoplià. La responsable mare gata sap -perquè és sàvia per naturalesa- que aquests
dos que han sobreviscut seran els darrers de la seva saga. Ambdós són mascles, sap la
feina que faran ... La gata (maula?) cada cop resta més del seu temps sense fer res
(d'utilitat?). Panxa enlaire, quan els fills dormen -tan acostats l'un de l'altre que
semblen un cabdell de llana carbassa- i no la veuen, es deixa acaronar per la tibior de
l'astre Sol, quan aquest es digna a fer acte de presència obrint-se pas entre les
partícules cancerígenes que floten en l'espai contaminat pels invisibles -no semprevapors
escopits per les fàbriques conurbanes on els autosatisfets assalariats
acotxats-dobleresidenciats-entelevisats-internetitzats-viatjats ... malden per
protegir els seus estatus de possibles conseqüències de gestes revolucionàries que de
tant en tant proven de reviscolar tot reclamant DRETS ... miau! drets ... igualtat,
solidaritat, justícia, fraternitat ... oi? però que coi va passar amb aquella revolució
d'allà dalt? ... Ai els gavatxets, com són, com actuen, avui dia ... Estan millor que els
pobladors d'aquest país colonitzat per l'innombrable enemic, o què? Quanta, quanta
revolució ... al Nord, al Sud, a l'Est, a l'Oest ...perquè els fillets dels ben-mal pagats
OBRERS frueixin llegint-ne els fets recollits en llibres de solapa barata ben
assegudets en els còmodes seients de plàstic dels ràpids i moderns metros ... caríssim,
el transport!! amb el que els amos procuren fornir els sempre malcontents
treballadors ... ai, Senyor! Si és que quan més els hi dones, més en volen ... ai, ai, ai!
Miau! Na, na, na ... Evadim-nos amb els incomprensibles esgarips queixosos de la
malaurada (ara sí) Janis ...
Baula darrere baula ... una idea incompleta n'inicia una altra ... perdem el fil, ens
n'anem d'un tema a l'altre ... i així potser un dia ens n'adonem que res valia la pena
tant com aquell na, na, na ... Cadascú té els seus na, na, na ... i sí, aquella tarda
terriblement xafogosa n'era un: el solitari carrer fumejant vapor de les calentes
llambordes ... el veig ... és allà assegut a l'esglaó de la vorera davant una porta
oberta ...closos els ulls ... escolta les notes, la veu de caçalla que malda per alliberar-se
de la gola de la Japlin... suplicant vés a saber què ... Mai ho sabrà i millor així, no fora
que es perdés l'encant decebut per la intranscendental realitat que se li podria
-potser- revelar ... Quin moment, aquell! DEU! Déu, qui coi et va idear; per què no ets?
Seria millor si fóssis!? Es clar que no, un creador dirigint milions i milions de creats!
Però si ja ho fan... Ells són el Déu. I mentre existeixin els ells i els naltros ...
Els naltros, quan ens pensem que ja no podem més i estem a punt de defallir, ens
arrapapem als nostres somnis, als nostres moments de glòria, als nostres caramels de
menta que de tant en tant fugen pels esparrecs dels gecs ... però sempre tindrem
l'oportunitat de fer-nos amb un altre grapadet novell de dolces llaminadures que
aferrarem dins els closos punys ben alçats i aquest cop abans no se'ns tornin a
escapolir de les butxaques que ornen els nostres somnis i els nostres moments de
realitat ...en guardarem els embolcalls i arribat el moment -que va arribant ja- els hi
llançarem als que hauran quedat arrecerats, als que hauran quedat nusos també
físicament, els que tot fent mal us del seu poder, de la seva bona sort hauran estat
derrotats per la majoria que formen els desheretats de la terra, del planeta TERRA ...
na, na, na ...
la gata nívia passeja amb un cadellet a cada costat pel bell mig del carrer
sense cotxes ... Els bigotis de tots tres ben alts a punt de detectar el viarany que els
ha de guiar a la VIDA, vida, vida ...


Violant Atarca (Pili Serra Pasqual)
Gener 2010