dissabte, 8 de gener del 2011

Accèssit 3r concurs literari la Fàbrica Zero

PAQUITA

Torturada pel record, escric aquestes línies per alliberar aquesta culpa que em turmenta…

Es deia Paquita… o potser encara es diu Paquita, no ho sé.
Treballava amb mi a la fàbrica. D'això ja fa gairebé dos anys.
Era una dona d’uns cinquanta anys de caràcter agradable; no massa agraciada; sempre ben arreglada; d'escassos estudis; treballadora des dels setze anys; amb un somriure ple de simpatia; de veu fluixa i timbre infantil; sempre complaent.
A la sala de producció érem una trentena de treballadores. Caps de línia i finals de línia. La feina pesada: carregar les caixes de producte acabat damunt els palets; reposar les bobines que s’anaven consumint constantment; moure els materials; netejar les peces de la màquina; era i encara és una feina del final de línia.
Els crits, poques vegades justificats, plovien a cada instant damunt aquestes companyes menys afavorides.
El nostre encarregat era la personificació de la crueltat. Totes el patíem però les operaries més dòcils s’emportaven la pitjor part i la Paquita, aguantava tot sense dir res. Amb el pas del temps, el seu somriure es va anar esborrant paulatinament per deixar un rostre inexpressiu, perdut.
Quan arribàvem pel matí, l’encarregat ens repartia la feina. Si sospitava qualsevol debilitat en alguna de nosaltres, ens enviava a treballar a un lloc on la feblesa es transformava en patiment; un patiment que durava vuit hores a la fàbrica; un patiment que sortia amb nosaltres i ens acompanyava a casa; un patiment que fins i tot tenia el seu lloc als nostres malsons.

I si alguna feia qualsevol equivocació, ni que fos una banalitat, la por es feia palesa, de cop, a tota la sala. Recordo l’encarregat, el cap de producció, el Director… Era una situació tan terrible, que encara que jo no hi estigués implicada, no volia sentir els crits que rebotaven a totes les parets i entraven al cervell fent-me sentir culpable d’una cosa que res tenia a veure amb mi.
La culpa d’una es feia extensible a totes.
Allò si que era terrible. Si ara li digués a algú que encara no fa dos anys que això passava, no s’ho creuria. A l’empresa continuen estant els mateixos, però ja no es treballa així. Les coses han canviat. Ara tenim un comitè d’empresa, s’han recol·locat els comandaments i participem a la gestió de la feina.
Però malgrat tots els canvis que hi han hagut, no deixo de recordar aquell dia...
Al llarg del 2008, la Paquita va anar deixant de ser la Paquita i nosaltres, les caps de línia, ja ni tan sols la teníem en compte.
Aquell dia, l’encarregat es va fixar en ella i la va enviar a treballar a la meva línia. Quan la Paquita va arribar, no va dir res, ni tan sols el “bon dia” que no sempre obtenia resposta. Vaig posar la màquina en marxa i a la poca estona es va presentar l’encarregat per pujar-me la velocitat per damunt del que era habitual, conscient de qui ho patiria.
La Paquita, al final de línia, corria literalment per tal de donar abast a les necessitats de la màquina. Tots la vèiem anar amunt i avall sense descans; però ens donava igual: Que pateixi!, pensava, jo ja havia patit prou abans de ser promoguda i, a més, ella no valia res com a treballadora; amb cinquanta


anys i encara era operaria de final de línia... les noies joves eren molt millors que ella; tant de bò en tingués alguna a la meva línia i s'emportessin la Paquita.
A mesura que el temps passava, el cansament va anar guanyant-la, consumint les seves forces. Primer li va caure un grapat de caixes que havia de reposar al carregador de caixes, escampant-se totes per terra. Era com si li hagués caigut una baralla de cartes gegants. Li vaig fer tants crits com caixes esteses hi havien. Ella estava trasbalsada i ho recollia tot frenèticament, mentre l’angoixa l’anava torturant per dins. Malgrat saber-ho, no vaig parar la màquina per res, mentre veia com se li acumulaven les unitats acabades una damunt l’altra, i una més i una més, gairebé obturant la sortida de la màquina. Una hora d’asfíxia, dues hores més... crits per aquí, crits per allà, crits de l’encarregat... i tots els crits amb el seu nom: Paquita!
La gota que va vessar el got va ser quan la màquina es va quedar sense accessoris al carregador i es va aturar. Vaig clavar una mirada carregada d’odi al que quedava de la Paquita. La vaig escridassar amb més força que mai per tal que l’encarregat sentís que res del que allí passava era culpa meva. Així deixava clar qui era la culpable i de pas li demostrava que em preocupava per la producció del dia.
La Paquita va reaccionar. Va agafar un grapat d’accessoris i va córrer cap al carregador parlant amb si mateixa, encara que no podia entendre el que deia. Quan va arribar al carregador no va deixar els accessoris; va continuar corrent al voltant de la línia una i altra vegada, amb els accessoris a la mà.


A poc a poc, la gent de la sala es va anar adonant del que passava. Ràpidament va venir l’encarregat i la va aturar plantant-se davant agafant-la dels braços. Ella continuava parlant sense sentit; la seva mirada estava perduda. Les operaries de les altres línies es van acostar per intentar ajudar. Poca estona després va arribar el cap de producció. La Paquita no s’assemblava per a res a una persona normal. Va venir la infermera de l’empresa i plegades la vàrem portar al servei mèdic.
A la sala, totes les màquines estaven aturades.
A l’arribar al servei mèdic, i per tal que la infermera li fes el reconeixement, vaig treure la casaca a la Paquita, tot i que ella no ho volia fer. Ens vam quedar glaçades. L’esquena i el tors de la Paquita eren tan plens de blaus que era difícil veure un pam de pell rosada. Com podia haver passat una cosa així?
Li vàrem preguntar com s’ho havia fet, però res del que ens deia tenia lògica fins que vàrem voler trucar al seu marit perquè vingués a recollir-la. Llavors, ens va suplicar que no el truquéssim. La seva mirada era molt diferent a aquella mirada perduda d’abans; era ben viva; de foc; era una mirada posseïda per la por.
Ara tot estava ben clar. Ella sempre ho va saber ocultar darrera del seu somriure.
Massa sovint les aparences ens deixen cecs.
La infermera va avisar a recursos humans i jo vaig haver de tornar a la meva màquina. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure la Paquita.


Dies més tard, es va dir que ja no treballava a l’empresa. Recursos humans li havia aconsellat que el millor per ella era deixar el treball i tenir temps per resoldre els seus problemes; la part econòmica li quedaria resolta per la indemnització i l’atur que cobraria.
Ningú va tenir mai en compte a la Paquita. Jo vaig em deixar portar per les consignes dels directors i de l’encarregat, fins oblidar totalment que estava treballant al cantó d'una persona.
Vaig convertir en un infern l’únic espai on estava lliure dels maltractaments que rebia del seu marit.
Aquella experiència em va fer obrir els ulls a la realitat i vaig entendre que:
El món real, el que toco, està fet per persones, no per conceptes empresarials i les persones són el valor més elevat que existeix.
La llei del més fort és pròpia d’un temps primitiu, mentre que l’humanisme és la llei que ens fa a tots més forts.
Així guio ara el meu camí.

-Clara de la Vila- (Hans Wilshunsen Baró)