dilluns, 15 de desembre de 2008

75è aniversari de les Normes de Castelló

Manifest de la Jornada: Per la Llengua, o ara o mai.

Un any més, la jove Esquerra Independentista de les comarques de la Plana ens hem aplegat per a commemorar (pràcticament en solitari, com sempre) l’adhesió col·lectiva a les “Bases d’Unificació Ortogràfica” apadrinades per la Societat Castellonenca de Cultura, en un acte que va tenir lloc ací mateix un –llunyà en el temps, però proper en l’esperit– 21 de desembre de 1932.

Les “Normes de Castelló” (nom amb què es coneix popularment aquesta efemèride) no són més que l’adaptació del fabrisme a la nostra varietat regional; però, en una situació sociopolítica tan absurda com l’autoodi que patim al País Valencià, un gest tan normal com el que van protagonitzar els nostres erudits fa 75 + 1 anys ha esdevingut el reconeixement oficial de la unitat de la llengua més important de la nostra història recent i, per tant, un símbol que cal preservar i popularitzar: un símbol de la unitat de la llengua catalana i un símbol, també, de l’envejable dinamisme cultural que llavors tenia la ciutat de Castelló, considerada la “capital cultural del país” i imbuïda d’una especial consciència lingüística que la feia l’obligat “marc incomparable” per a una gesta que permetria superar definitivament l’estat caòtic en què es trobava la nostra llengua i, sense “perdre de vista el dia que sigam tots uns els habitadors de les terres de llengua catalana”, anar incorporant-la a l’estàndard nacional representat –adés i ara– per l’Institut d’Estudis Catalans.

Però no ens enganyem: que el record de pretèrites glòries no ens porte a ser ingènuament optimistes i no adonar-nos-en que l’actual situació del català al País Valencià és la pitjor de la seua llarga història: desplaçat de l’administració pública i dels mitjans de comunicació, a casa nostra es pot viure perfectament sense saber dir ni tan sols “bon dia” i, per tant, cada dia que passa el percentatge de parlants va disminuint... La “llengua pròpia” dels valencians està en camí de convertir-se en “espècie en extinció” i, paradoxalment, les principals agressions provenen d’aquells que haurien de protegir-la i legislar sobre la seua normalització: el Govern autonòmic, responsable de fomentar el neosecessionisme de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o de prohibir la recepció de TV3, culpable –com ha denunciat recentment un comité d’experts del Consell d’Europa– de negar els drets lingüístics de la població catalanoparlant i de mantenir un model educatiu “il·legal i antidemocràtic”.

Si volem tornar a fer del català una llengua de relació social, si pretenem una normalització lingüística real, hem de mobilitzar-nos i ocupar l’espai públic: denunciar la fal·làcia del “bilingüisme desigual” que ens han imposat i desmuntar els falsos mites sobre la naturalesa del “conflicte lingüístic valencià”, que no és –com sovint volen fer-nos creure– l’origen més o menys “català” de la nostra llengua, sinó la seua paulatina substitució per l’espanyol.

Encara estem a temps: si no actuem ja, potser demà lamentarem la nostra indolència i passivitat... O ara o mai! Visca la Terra!

Endavant, Maulets, CAJEI, SEPC

Obres guanyadores del Ier Concurs Literari de la FMR

Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu

ELL

On sóc? Què passa?
Quan Ella va recuperar el sentit, aquestes van ser les primeres preguntes que li van venir al cap. De seguida, però, va notar un dolor punyent que s’estenia pertot, un dolor profund que no feia pas pinta de ser momentani ni de passar-se aviat. Se li va escapar un gemec, va notar una petita punxada... i ja no va sentir res més durant una estona.

On sóc? Què m’ha passat?
Poc a poc va recobrar la consciència. I amb ella va tornar el sofriment, si bé ara, malgrat ser encara intens, era menor i més suportable. Tenia una sensació estranya, com si el seu cos no li pertanyés. Bé, de fet, el que passava és que no sentia el seu propi cos, només sentia dolor. Va intentar pensar més enllà del patiment, però en el seu esforç va tornar a caure en la inconsciència.

On sóc? Què m’està passant?
Va tornar a despertar. Aquesta vegada va insisitir a notar quelcom més que dolor i va obtenir la recompensa, va poder percebre el seu cos. Va notar que estava ajaguda panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos. També es va adonar que no es podia moure, com si hi hagués alguna força estranya que la mantenia quieta allà on era. Va provar d’aixecar el cap i en sentir el dolor, amb prou feines li va donar temps de pensar que no havia pas estat una idea massa brillant abans de tornar a l’oblit.

On sóc? Per què no em puc moure?
Quan va tornar a sentir, de seguida va fer, per dir-ho d’alguna manera, recompte del seu cos i del que sentia. Es va adonar que estava estirada en un llit, no massa tou, que estava una mica aixecat per la part del cap. També va notar que no duia massa roba a sobre i que, malgrat que tampoc no estava tapada amb massa mantes, no tenia fred. Poc a poc va percebre també que el dolor que sentia estava estès per tot el cos: cames, braços, esquena, pit, cap... Mentre pensava això la son la va tornar a vèncer.

On sóc? Com hi he arribat?
Hospital!!! La paraula li va arribar com una revelació. És clar, ara entenia que estés ajaguda, quan acostumava a dormir en posició fetal, la poca roba que duia i la calor que feia. També va entendre l’estranya olor a no-res, a la qual, malgrat haver-la notat abans, no hi havia parat esment. Així que en un hospital, molt bé. Però... què hi feia allà? Com hi havia arribat? Qui l’hi havia dut? De sobte es va adonar que tota l’estona havia romàs amb els ulls tancats i va pensar que potser ja fóra hora d’intentar obrir-los. Quan es disposava a provar-ho, va notar que li tornava a venir la son i es va tornar a dormir.

Aquest cop ja no es va preguntar on era. Ja sabia que es trobava en un hospital. Ara, la pregunta era què hi feia, allà. Va recordar que abans d’adormir-se havia tractat d’obrir els ulls, així que hi va tornar. El problema va ser que només els podia obrir una mica i durant poca estona, perquè li feien mal i la llum la molestava. Mentre anava notant tot això es va adonar que sentia veus, veus familiars que parlaven en veu baixa, de manera que no podia entendre el que deien. Va voler dir-los alguna cosa, però l’únic so que va sortir de la seva gola va ser un gemec. Tanmateix, va ser suficient perquè aquella gent que estava allà amb ella es mogués cap a la porta i cridés una infermera, que de seguida va arribar. Va sentir que li preguntava si la sentia i l’entenia i si podia dir-li alguna cosa, però malgrat que ho va provar, no va poder respondre-li. Va notar que li feia alguna cosa al braç i es va tornar a dormir.

En despertar, va recordar el que havia passat just abans d’adormir-se. Va provar d’obrir els ulls i va notar que ja els podia obrir una mica més i mantenir-los així durant més estona. També va ser capaç de moure les cames i fins i tot un dels dos braços. Tanmateix, quan ho va fer es va adonar que no els tenia exactament despullats, com havia pensat fins aleshores per la roba que notava. De fet, els notava embenats, i ara que s’hi fixava, també tenia embenats el pit, la panxa i el cap. Que havia patit un accident? Era l’única explicació que se li ocorria per explicar el seu estat físic, perquè si no era això, aviam què podia ser...

Va provar de tirar enrere en la seva memòria, d’arribar al que havia passat abans d’arribar a l’hospital, al que havia passat perquè arribés a l’hospital, però no hi va haver manera. Hi havia quelcom que no li permetia d’arribar-hi.

Al cap d’una estona de provar-ho li van començar a arribar imatges i sensacions disperses. Veus alçades que acabaven en crits... cops a portes i parets, cops que cada vegada s’apropaven més... mans aixecades en un intent desesperat per parar... per parar el què? Què havia de parar? Els altres crits que sentia? Els cops?...

Per més que ho provava, no hi havia manera d’anar més enllà d’aquestes preguntes. De fet, sabia, notava que si no anava més enllà era perquè potser no estava preparada per suportar-ho, per acceptar la realitat... De cop, va sentir uns plors, plors propers, no en els seus records, i va notar una mà que estrenyia la seva mentre una veu plorosa la cridava: mare...

De cop ho va recordar tot.

Crits... cops... plors... dolor...

ELL.

I ja no va recordar res més.





Dendi (Judit Gil Farrero)




Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu


ET DESAFIO


No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.


Mireia Redondo