diumenge, 23 de gener de 2011

5a edició de la Setmana per la Llengua a la Catalunya Nord

D'aquí a tres setmanes, entre el 12 i el 19 de febrer, tindrà lloc la 5a edició de la Setmana per la Llengua a la Catalunya Nord. A més a més de la presentació del cartell d'enguany, el passat dissabte 15 de gener, davant del Castellet, es va fer una presentació oficial del Col·lectiu Joan Pau Giné.

Com molt bé recull el web del Col·lectiu en l'apartat de la presentació, es tracta d'una associació de músics que dóna suport a les bandes de Catalunya Nord i es preocupa per estimular la creació en català.

Darrera títols com L'allioli, Toca la guitarra, L'emigrant, Les minyones de Tuïr o El petit tren groc entre molts d'altres hi podem distingir veus i estils molt diferents que comparteixen un punt en comú, la llengua catalana, a més de la passió per la música.

Una bona ocasió per escoltar algunes d'aquestes veus en directes va tenir lloc el passat 16 de novembre al Cinema Castillet de Perpinyà, just abans del documental “Benvinguts a Catalunya Nord”; el proper mes de febrer, els dies 18 i 19, el Col·lectiu durà a terme concerts dels diferents grups a “La Fàbrica”, que es troba a Illa de Tet (Conflent) i el 23 d'abril també els trobarem a CAM Bernades, a Santa Perpètua de Mogoda.

Un col·lectiu de músics per la llengua a Catalunya Nord

A Catalunya Nord, l’evolució de la cançó en català semblava parada des de la Nova Cançó, en els anys 70. Amb la constatació d’una situació de “mort clínica” d’una cançó catalana folkloritzada i menyspreada entre el públic habitual i els organitzadors de concerts, uns quants músics van decidir crear un col·lectiu, arran de la Setmana per la Llengua 2010. Aquest col·lectiu vol promoure la llengua i inspirar-se dels grups festius de la resta dels Països Catalans que també es van organitzar en col·lectius. Es va anomenar “Col·lectiu Joan Pau Giné” per recordar i perpetuar la paraula ben rossellonesa, a la vegada universal i humanista, del cantautor de Bages.

En poc mesos, el projecte va triomfar, obrint-se a tots els músics nord-catalans. Majoritàriament no parlaven i no gosaven cantar en català però, com tots els catalans del Nord, tenien la “catalanitat” marcada al cor. La proposta del Col·lectiu va ser l’espurna per revifar el desig de reivindicar la seva diferència. Ara, volen fer córrer la veu en tot el món per cridar ben fort que sem pas mort. Avui, ja són una trentena de grups de renom, acostumat a actuar en els escenaris locals i més enllà de les Alberes i de les Corberes : Llamp te Frigui, AOC, Bea, Tekameli, P18 Live Machine, Samir, Lili Baba, Ben Gross, Alexandre Guerrero, Blues de Picolat, 100 Grammes de Têtes, Sabor de Perpinyà, etc.

Es important de posar en relleu la diversitat lingüística i el mestissatge cultural d’aquest col.lectiu. Reivindica una cultura catalana oberta al món, amb músics originaris de Sicília, Kabilia, Nàpols, Bretanya, Anglaterra, Haitià, etc. La diversitat musical també és una originalitat d’aquest col·lectiu amb grups de reggae, salsa, opera, ska, a cappella, blues, rap, hardcore, rumba catalana, electro latino, etc. El projecte musical de qualitat que presenta el Col·lectiu posa en evidencia que els nous vinguts permeten a la nostra cultura d’evolucionar i de renovar-se. Es el cas de totes les cultures vives.

Cal donar les gràcies a en Samir Mouhoubi que va gravar la meitat de les cançons dels dos primers CDs del Col·lectiu, a casa d’en Ramon Faura (coordinador del Col·lectiu, de la Setmana per la Llengua i president dels Angelets de la Terra). Samir és d’origen berber i s’identifica molt a les reivindicacions dels catalanes. Per aquest raó va voler interpretar « L’Estaca » (CD1), en berber i en català, i « Els Segadors » (CD2).

Subratllem que Sabor de Perpinyà (grup gitano de salsa) va enregistrar per primera vegada una cançó en català (la seva llengua materna), quan els « professionals de la cultura locals » no les havien motivat mai a fer-ho.

Tom Darnal, membre del Col·lectiu i ex membre de la Mano Negra, d’origen parisenca, va tenir un interès per la llengua a traves de la seva filla que va ser alumna de la Bressola. Chris the Cat, originari d’Occitania, va ser iniciat a la pronunciació en català per en Christian Martinez, director del Col·legi Conte Guifré, i per la seva filla, igualment alumna de la Bressola. La transmissió sembla ser capgirada, tal com la identitat, en un petit territori oblidat tan pels francesos que ens consideren gairebé com “espanyols”, com pels catalans del Sud que ens consideren sovint com “gavatxos”. Ja veurem si els nostres músics tindran més reconeixement.


Notícia treta de llibertat.cat: http://www.llibertat.cat/content/view/11646/29/

dissabte, 8 de gener de 2011

Poesia guanyadora del 3r concurs literari la Fàbrica Zero

29 – S

En la fosca hi ha qui agita, s'auto-organitza,
trenca l'engranatge i no recula. Dóna sentit ple
al SABOTATGE en la història d'aquest dia que comença:
la gent avança, directa com la persiana cap al terra
que fa un cop i xapa.
Es segellen les fonts del dolor,
l'espoli i l'explotació i es beu
de la solidaritat dels barris.
Seguim els preceptes de: medició, valoració,
càlcul, comparació i resposta. Desafiants, totes cap al centre,
fins les entranyes de la bèstia,
que vam saber llegir, malgrat la repressió dels que
volent-nos prendre tot, només van endur-se el formiguer.
Sents les sirenes?!
Les furgones passen fullades davant l'incontrolable,
desorientades, giren les rodes que els punxarem la propera vegada,
i s'arrossega un contenidor a la cantonada i se li pren flama. Sí,
s'ha trencat la pau social, però és que ja tocava...
I això només és un dia de revolta, una petita victòria en un dia de vaga general.
I tu ara em dibuixes el perfil d'una ciutat incendiada,
columnes de fum fins a l'alba,
era o no era això,
Rosa de Foc,
­la llibertat, de matinada?!

Orsi (Carla Martín Salas)

Prosa guanyadora del 3r concurs literari la Fàbrica Zero

ETERI

Passejo pels carrers desèrtics de la ciutat. A primera hora de la tarda d'aquesta
canícula especialment tòrrida ni una ànima intensament agosarada s'avé a explorar les
cantonades encuriosida per les possibles aventures que hi puguin restar expectants
per llançar-se a algú que les vulgui acollir en el seu si i, així, desterrar la monotonia de
l'anar passant i fent via i embutxacar-se un grapadet d'il·lusions que com els
deliciosos caramels arrodonits de menta es van assaborint fins que es volatilitzen a
causa de la seva essència efímera. Les gotes de suor em regalimen coll avall i de tant
en tant hi deixo lliscar un dit per tastar-ne la seva salabró, que és la que duc
empresonada dins la meva carcassa i que pugna per alliberar-se-me'n i barrejar-se
amb l'oxigen de l'atmosfera per poder convertir-se en plugim dolç sobre la mar en una
matinada grisenca i gelada abans que les barques surin per cercar l'aliment dels
famolencs depredadors humans.
Camino sense aturar-me, no em cal fer-ho ni davant l'homenet vermell, doncs ni tan
sols els cavalls de ferro gosen esbravar-se en aquesta tarda que tot ho fa irrespirable
amb el seu alè exageradament bullent.
Camino fent ziga-zagues pels carrers amples de les principals vies de la ciutat, sense
parar esment en donar un sentit a les meves passes que faci sentir-les útils en la seva
funcionalitat. Noto el menyspreu sota la sola de la xancla de goma negra que,
miraculosament, no es desfà: deu estar fabricada amb material igni.
El silenci té un to feixuc i per això els lòbuls de les orelles se'm belluguen endavant i
endarrere quan a través d'una porta oberta surt a refrescar-me la desesperació en
clau de sol – o vés a saber en quin coi de clau- que fuig de la gola ronca de la Janis
Joplin. Malaurada, hauria d'haver-hi afegit. M'assec a l'esglaó de la vorera davant la
porta mateix i deixo que els esgarips de la Janis m'esgarrapin l'ànima ...
summertime ...


Torno en mi. Els ulls, clucs encara, es fereixen per la lluentor amb que el Sol orna les
llambordes. Me n'adono que la porta, davant la qual sec, ara resta del tot tancada. Em
poso dempeus i segueixo el meu vagareig cap a la incerta meta. Les meves petjades
emprenten l'aire amb la seva sonoritat, encara a ritme de la guitarra summertimiana
que m'ha induït l'estat de sopor del qual lluito en va per desempellagar-me'n. Arribo a
una plaça rodona d'aquelles en les quals els cotxes van donant-hi voltes i més voltes
fins que esbrinen per quin dels camins que l'envolten han de girar per arribar al seu
destí. Quina sort! Si jo pugués tan sols intuir per quin dels caminois m'he d'endinsar
per no arribar a cap lloc.
Rodejo la plaça per la vorera i em sento de nou infant, amb la boca riallera, damunt els
cavallets de la fira ... girajonsant, girajonsant ... Ara, amb les mans abatent l'aire
inexistent, sento la veu grossa del meu pare que em va dient cada cop que el meu
cavallet blanc de cua negra passa pel seu davant: “Adéu, adéu ... Compte amb les
regnes ...” i veig la seva mà enorme, de dits com branques protectores d'un arbre nu,
gesticulant, acompanyant la salutació verbal de comiat amb veu alegra ... “Adéu,
Adéu ... Compte amb ...”


He deixat el cos aparcat damunt el cavallet. Continua el seu etern giravoltar entorn
del cercle tancat, i no s'oblida ni un sol cop de gesticular amb la mà un adéu al pare,
que sap no és un adéu per sempre ...
La meva ment continua el seu passeig conurbació enllà ... voleia sobre les misèries
físiques de la gent reflectides en el paisatge dessolador que configuren els solars
sense edificar, embafats d'escombraries de tota mena, entre les quals, els gats en zel
cantonegen el seu miol queixós tot desitjant fer sort amb la femella més formosa
d'aquell barri obrer que tant si plou o fa sol, sempre és ornat amb una densa capa de
pols invisible pul·luladora dels aires i feridora de les entranyes dels éssers que hi
malviuen.
La gateta maula més cobejada d'aquells carrers, per fi ha fet la seva tria, no sense
haver deixat abans prou marge de temps perquè els quatre o cinc gats que
competeixen per ella hagin sortit de l'espectacular duel amb una mossegada a l'orella
l'un; una esgarrinxada sota l'ull esquerra, l'altre; una coixesa passatgera deguda a una
mala caiguda, un tercer; ... etc... La nívia gateta jovenassa encara -tot i haver parit ja
quatre vegades- es contoneja amb els esbelts bigotis ben enlairats davant el pèlroig
borni i més escarransit de tota aquella feram ... Els altres, amb la cua entre cames,
opten per retirar-se i provar sort en un solar que queda a dues cantonades ... No els hi
estranya que d'entre tots ells, la provocativa gateta hagi escollit el més escanyolit i
famèlic mascle: era l'únic que li faltava per tastar-ne'n les mels que d'aquí a poc
donaran el seu fruit amb la vinguda al món de sis cadellets rogencs que destacaran
enmig de la grisor dels edificis i solars empolsinats ... Només sobreviuran els més
forts i espavilats.


Voleio, estenc les ales que no tinc i suro per sobre els vapors de cotofluix que broden
ombres damunt les muntanyes, els camps llaurats, les pinedes vora mar, els edificis
amorfes que ambicionen gratar el cel …
Veig la meva matèria que a poc a poc per fora, però de pressa en els seus interiors, va
convertint-se en allò que ja era …. les molècules festegen vora els gats que ensumen la
massa que de mica en mica esdevé carn pútrida … n'hi emanen gasos i els cucs malden
per continuar la vida que han obtingut de la mort. Un matalàs amb el ventre
esbotzinat, vomitant espuma negra que qui-sap-lo havia estat dins les entranyes que
l'embolcallaven, groga i esponjosa, acull la massa inerme com aital darrer úter que es
compadeix del desaixoplugat ... l'acull ...


Summertime ..., na, na, na ... Aquell moment n'era un ... si ... l'era ...na, na, na .... la
cervesa fresca que engolíem en qualsevol terrassa aquells estius de xafagor intensa i
asfixiant, mentre parlàvem de coses transcendentals i fumàvem cigarretes amb mala
consciència, n'era un altre ... summertime ... na, na, na ...
La mà de la tieta nonagenària entre les meves, sentint les seves venes tendres encara
i ensortides, moradenques ... els petons sorollosos que li engaltava ... el fer veure que li
escoltava les històries repetides al llarg dels anys ... n'era un altre... summertime ...
na, na,na
Aquella abraçada, que de tant estrènyer feia mal, amb l'amic que ho és per sempre,
també l'era ...
I el silenci mirant uns ulls -que a mi no em diuen res- però que els altres diuen que sí,
que tots els ulls parlen ... n'era un altre ... summertime ... na, na, na
I així podríem continuar eternament ... si és que l'eternitat és ... summertime ... na, na,
na ...


L'estrident sirena provoca ganyotes de malestar òtic als vianants ... perquè tanta
pressa? ...
Els gats -un cop passada la curiositat de la novetat, jeuen allunyats del cos, tot
llepant-se la pell fins a deixar-la ben llustrosa. Flexionen els seus cossos elàstics,
estirant les cames de darrere i apujant el tors ... caminen gronxant la seva carn magra
... però viva ... vida, vida, vida ... Vés a saber, malgrat el que diguin aquells que ho saben
tot, si aquests herois solitaris de solars empolsinats i teulades florides per la humitat
tenen consciència de ser el què són ... vés a saber ...miau, miau, miau ...
Curiosos, fugiu d'aquí ... torneu als vostres quefers monótons. No disfruteu amb la
misèria aliena que us consola de la vostra fastigosa existència ... Entorneu-vos al lloc
que us correspon ... Només hi vull els gats ... miau, miau, miau
Vergonya, avui els paràsits hauran tingut quelcom a explicar al redós de la taula
parada per sopar ... i no hauran restat -per uns segons- tant concentrats escoltant les
llefiscoses desgràcies a través de la pantalla, ara en tenen una que poden tocar, olorar
... fins i tot jutjar ...Aquesta és de veritat perquè l'han vist amb els seus propis ulls,
en directe ... sense pantalles enmig que parepetin realitat de ficció.
Fantasmes ... en vida ... malaguanyats esforços per parir-los ... fantasmes sense
cadenes que arrossegar ... Les duen enganxades en la consciència que les baules menen
cap a la superficialitat còmoda de la que no han volgut eixir per pura mandra nascuda
de l'egoisme malentès ...
Cossos formosos que puden a buit ... a no res ... que deixen anar la flaire de l'aroma del
lloc d'on venim i al qual anem anant ....


I quines ganes de riure em vénen ... miau, miau, miau ...
Penso en com d'absurd fem que sigui això que en diem viure ... miau, miau, miau ... Què
ens pensem que som eterns, potser? Però si ens passem mitja vida -o tres quarts i
tot- patint per aconseguir objectius que ens reportaran profit dins un període molt
curt de temps ... objectius que se simplifiquen en l'obtenció de benestar material ... La
idea del diner ... No ho veuen que és pura il·lusió creada pels titellaires ... Els gats
continuen fent la seva ...ara és l'hora d'espolsar-se la mandra i anar a fer un tomb per
la barriada ... Ospa! si no duen a sobre la cartera ... dring, dring, dring ... el no so de la
morralla sí que tintineja dins les nostres butxaques ... dring, dring, dring ...
I quantes pantalles ... i que planes i que boniques ...
I com et va? Bé? Me n'alegro. I on viatges aquestes vacances? Es que ja no sé on anar,
he estat arreu ...
I quines sabates més bufones, si fins i tot semblen còmodes. Caram, amb la marca ...
Miau ... bellugant la cueta els cadellets pèlroigs s'aferren a la panxa de la mare, amb
els peuets l'hi apreten perquè brolli la llet dels mugrons a la seva gola assedegada ...
N'hi ha per a tots, de moment ... miau, miau, miau


La gèlida cambra funerària rep el tros de carn per desar-lo dins una nevera
horitzontal ... que el conservarà fins a la incineració ... però primer el burxaran per
descobrir què li ha provocat el deixar d'alenar ...


Plou, plou sobre la trista conurbació. Els obrers ixen de sons petits habitacles amb la
cigarreta entre els llavis i el paraigua estès ... o qui no en vol dur, amb gorra i les mans
a les butxaques del gec, ben enfonsades ... a punt d'estripar el folre interior i
alliberar-hi ... els dits.
Són quarts de set del matí ... i els gats famolencs ja han caçat algun ratolí després
d'haver-se'ls-hi escapolit aquell suculent ocellet que saltironejava dins el bassal ... la
mare l'ha cridat a temps, però, i l'innocent pardalet ha volat cap a l'arbre desfullat
tot deixant els pobres gats ben embadocats ... però després de la decepció han tornat
a la lluita ... a la vida ... a la sobreviurevida ....


Estàtic, res no passa, és la mateixa hora perquè el futur ha deixat d'existir per a mi.
Sóc un munt de guspires invisibles que voleien en l'eteri. Algú em pensa i tu llegeixes
el que inventa.
El silenci no existeix. El temps mai ha estat i, per tant, ara tampoc és, tot i que
llegeixes mai i ara ... Tu no ets qui penses que ets ...tens una imatge subjectiva de la
teva mare ...
El quadre que tu i aquell altre mirificàveu aquella tarda al museu, us provocava
sensacions diferents ... les dues autèntiques i vàlides ... A ell el tranquilitzava aquell
rellotge que anava desfent-se ... a tu et martellejava l'ànima, angoixant-te pel que
podria succeir demà sense que ho poguessis controlar ...


Els gats no dormen ... miau, miau, miau ... ells són els prínceps destronats de la nit ...
vagaregen pels carrers ... ara en són els amos absoluts ... Les seves petxades
encoixinades són tendres com el pa de pessic ... que diuen no és va idear a Vic, sinó
a .... ah, ah, ah ...!!!
La mare nívia s'atura i s'amaga sota un cotxe mal aparcat damunt la vorera ... la
silueta -d'una dona, potser?- que camina pel mig de la carretera asfaltada fent zigazagues
l'espanta ... De sobte -la dona?- s'atura i inclina l'esquena cap al terra,
dibuixant un angle recte amb el seu cos, bada la boca i vomita en forma de bolus
alimentici i bilis, tota la ràbia acumulada durant anys i panys d'aguantar,
resignadament el ser pagada per la força del seu treball un preu gens equitatiu als
guanys que el producte de la seva feina aporten a qui la mana feixos de pistrings que
el fan a ell cada dia molt més ric i a ella cada segon que passa més amarg de suportar
l'existència forçada. Cova de lladres!!


Veig les espurnes rabioses surar en l'invisible eter. Un garbuix de ràbies, alegries,
tristeses, il·lusions, esperances, desolacions, complexes de culpa, excitacions ...
s'uneixen en una orgia momentània per separar-se seguidament i anar a poblar les
ments d'existències que habiten en els cossos engruixidors del cens del suburbi que
no acaba d'encaixar en la geografia física on, com una pròtesi tarada, provoca
butllofes a punt d'esclatar-los l'aigua pusosa per escampar el seu escoïment arreu de
les ànimes malferides però vives en el seu sentir emocional quan s'escauen els
diferents esdeveniments que les somouen ... per bé ... per mal ... per gaudir ... per patir
...
Important, doncs, recordar: allò n'era un ... na, na, na ...


Noto que vaig no sent. Alguns dels gatets pèlroigs també van deixant de ser ... Els
seus cossets magres resten extenuats vora la mare que s'esmerça per retre-lis un
darrer acte d'amor amb les llepades tendres i polides amb que acarona tot i cadascun
dels flocs de pèl brillant com flama viva que ornen les carcasses de ninotet de peluix
dels cadellets ... que eren ... van ser un temps ... i ara ja no hi són.


No sento recança ... Amb l'última espurna d'enteniment encara puc copsar un darrer
pensament: S'inventaran un munt de màquines que faran multituds d'inimaginables
tasques que meravellaran els que hi siguin per conèixer-ho; succeiran cadenes de
desgràcies i benaurances que estalsinaran als més descreguts; els humans -potsergaudiran
d'ales pròpies i volaran al seu lliure albir ... naixeran i moriran milions
d'existències: humanes, animals, vegetals ... orgànics – minerals ... inorgànics ...
i jo ja no ho sabré
Malgrat tot, sempre hi continuaran havent-hi principis i finals ..... o no


Els miau-miaus petitonets, petitonets van deixant de ser-ho. Bon senyal ... gaudeixen
de prou aliment per anar fent-se vells ... me n'enric, me n'enric, me n'enric ... na, na,
na ...
La mare els fita atentament quan s'arrosseguen pel polsós sòl del solar tot fent veure
que es mosseguen i esgarrapen ... ai ... esgarrapar ... i l'ànima amb aquell na, na, na
janisjoplià. La responsable mare gata sap -perquè és sàvia per naturalesa- que aquests
dos que han sobreviscut seran els darrers de la seva saga. Ambdós són mascles, sap la
feina que faran ... La gata (maula?) cada cop resta més del seu temps sense fer res
(d'utilitat?). Panxa enlaire, quan els fills dormen -tan acostats l'un de l'altre que
semblen un cabdell de llana carbassa- i no la veuen, es deixa acaronar per la tibior de
l'astre Sol, quan aquest es digna a fer acte de presència obrint-se pas entre les
partícules cancerígenes que floten en l'espai contaminat pels invisibles -no semprevapors
escopits per les fàbriques conurbanes on els autosatisfets assalariats
acotxats-dobleresidenciats-entelevisats-internetitzats-viatjats ... malden per
protegir els seus estatus de possibles conseqüències de gestes revolucionàries que de
tant en tant proven de reviscolar tot reclamant DRETS ... miau! drets ... igualtat,
solidaritat, justícia, fraternitat ... oi? però que coi va passar amb aquella revolució
d'allà dalt? ... Ai els gavatxets, com són, com actuen, avui dia ... Estan millor que els
pobladors d'aquest país colonitzat per l'innombrable enemic, o què? Quanta, quanta
revolució ... al Nord, al Sud, a l'Est, a l'Oest ...perquè els fillets dels ben-mal pagats
OBRERS frueixin llegint-ne els fets recollits en llibres de solapa barata ben
assegudets en els còmodes seients de plàstic dels ràpids i moderns metros ... caríssim,
el transport!! amb el que els amos procuren fornir els sempre malcontents
treballadors ... ai, Senyor! Si és que quan més els hi dones, més en volen ... ai, ai, ai!
Miau! Na, na, na ... Evadim-nos amb els incomprensibles esgarips queixosos de la
malaurada (ara sí) Janis ...
Baula darrere baula ... una idea incompleta n'inicia una altra ... perdem el fil, ens
n'anem d'un tema a l'altre ... i així potser un dia ens n'adonem que res valia la pena
tant com aquell na, na, na ... Cadascú té els seus na, na, na ... i sí, aquella tarda
terriblement xafogosa n'era un: el solitari carrer fumejant vapor de les calentes
llambordes ... el veig ... és allà assegut a l'esglaó de la vorera davant una porta
oberta ...closos els ulls ... escolta les notes, la veu de caçalla que malda per alliberar-se
de la gola de la Japlin... suplicant vés a saber què ... Mai ho sabrà i millor així, no fora
que es perdés l'encant decebut per la intranscendental realitat que se li podria
-potser- revelar ... Quin moment, aquell! DEU! Déu, qui coi et va idear; per què no ets?
Seria millor si fóssis!? Es clar que no, un creador dirigint milions i milions de creats!
Però si ja ho fan... Ells són el Déu. I mentre existeixin els ells i els naltros ...
Els naltros, quan ens pensem que ja no podem més i estem a punt de defallir, ens
arrapapem als nostres somnis, als nostres moments de glòria, als nostres caramels de
menta que de tant en tant fugen pels esparrecs dels gecs ... però sempre tindrem
l'oportunitat de fer-nos amb un altre grapadet novell de dolces llaminadures que
aferrarem dins els closos punys ben alçats i aquest cop abans no se'ns tornin a
escapolir de les butxaques que ornen els nostres somnis i els nostres moments de
realitat ...en guardarem els embolcalls i arribat el moment -que va arribant ja- els hi
llançarem als que hauran quedat arrecerats, als que hauran quedat nusos també
físicament, els que tot fent mal us del seu poder, de la seva bona sort hauran estat
derrotats per la majoria que formen els desheretats de la terra, del planeta TERRA ...
na, na, na ...
la gata nívia passeja amb un cadellet a cada costat pel bell mig del carrer
sense cotxes ... Els bigotis de tots tres ben alts a punt de detectar el viarany que els
ha de guiar a la VIDA, vida, vida ...


Violant Atarca (Pili Serra Pasqual)
Gener 2010

Accèssit 3r concurs literari la Fàbrica Zero

PAQUITA

Torturada pel record, escric aquestes línies per alliberar aquesta culpa que em turmenta…

Es deia Paquita… o potser encara es diu Paquita, no ho sé.
Treballava amb mi a la fàbrica. D'això ja fa gairebé dos anys.
Era una dona d’uns cinquanta anys de caràcter agradable; no massa agraciada; sempre ben arreglada; d'escassos estudis; treballadora des dels setze anys; amb un somriure ple de simpatia; de veu fluixa i timbre infantil; sempre complaent.
A la sala de producció érem una trentena de treballadores. Caps de línia i finals de línia. La feina pesada: carregar les caixes de producte acabat damunt els palets; reposar les bobines que s’anaven consumint constantment; moure els materials; netejar les peces de la màquina; era i encara és una feina del final de línia.
Els crits, poques vegades justificats, plovien a cada instant damunt aquestes companyes menys afavorides.
El nostre encarregat era la personificació de la crueltat. Totes el patíem però les operaries més dòcils s’emportaven la pitjor part i la Paquita, aguantava tot sense dir res. Amb el pas del temps, el seu somriure es va anar esborrant paulatinament per deixar un rostre inexpressiu, perdut.
Quan arribàvem pel matí, l’encarregat ens repartia la feina. Si sospitava qualsevol debilitat en alguna de nosaltres, ens enviava a treballar a un lloc on la feblesa es transformava en patiment; un patiment que durava vuit hores a la fàbrica; un patiment que sortia amb nosaltres i ens acompanyava a casa; un patiment que fins i tot tenia el seu lloc als nostres malsons.

I si alguna feia qualsevol equivocació, ni que fos una banalitat, la por es feia palesa, de cop, a tota la sala. Recordo l’encarregat, el cap de producció, el Director… Era una situació tan terrible, que encara que jo no hi estigués implicada, no volia sentir els crits que rebotaven a totes les parets i entraven al cervell fent-me sentir culpable d’una cosa que res tenia a veure amb mi.
La culpa d’una es feia extensible a totes.
Allò si que era terrible. Si ara li digués a algú que encara no fa dos anys que això passava, no s’ho creuria. A l’empresa continuen estant els mateixos, però ja no es treballa així. Les coses han canviat. Ara tenim un comitè d’empresa, s’han recol·locat els comandaments i participem a la gestió de la feina.
Però malgrat tots els canvis que hi han hagut, no deixo de recordar aquell dia...
Al llarg del 2008, la Paquita va anar deixant de ser la Paquita i nosaltres, les caps de línia, ja ni tan sols la teníem en compte.
Aquell dia, l’encarregat es va fixar en ella i la va enviar a treballar a la meva línia. Quan la Paquita va arribar, no va dir res, ni tan sols el “bon dia” que no sempre obtenia resposta. Vaig posar la màquina en marxa i a la poca estona es va presentar l’encarregat per pujar-me la velocitat per damunt del que era habitual, conscient de qui ho patiria.
La Paquita, al final de línia, corria literalment per tal de donar abast a les necessitats de la màquina. Tots la vèiem anar amunt i avall sense descans; però ens donava igual: Que pateixi!, pensava, jo ja havia patit prou abans de ser promoguda i, a més, ella no valia res com a treballadora; amb cinquanta


anys i encara era operaria de final de línia... les noies joves eren molt millors que ella; tant de bò en tingués alguna a la meva línia i s'emportessin la Paquita.
A mesura que el temps passava, el cansament va anar guanyant-la, consumint les seves forces. Primer li va caure un grapat de caixes que havia de reposar al carregador de caixes, escampant-se totes per terra. Era com si li hagués caigut una baralla de cartes gegants. Li vaig fer tants crits com caixes esteses hi havien. Ella estava trasbalsada i ho recollia tot frenèticament, mentre l’angoixa l’anava torturant per dins. Malgrat saber-ho, no vaig parar la màquina per res, mentre veia com se li acumulaven les unitats acabades una damunt l’altra, i una més i una més, gairebé obturant la sortida de la màquina. Una hora d’asfíxia, dues hores més... crits per aquí, crits per allà, crits de l’encarregat... i tots els crits amb el seu nom: Paquita!
La gota que va vessar el got va ser quan la màquina es va quedar sense accessoris al carregador i es va aturar. Vaig clavar una mirada carregada d’odi al que quedava de la Paquita. La vaig escridassar amb més força que mai per tal que l’encarregat sentís que res del que allí passava era culpa meva. Així deixava clar qui era la culpable i de pas li demostrava que em preocupava per la producció del dia.
La Paquita va reaccionar. Va agafar un grapat d’accessoris i va córrer cap al carregador parlant amb si mateixa, encara que no podia entendre el que deia. Quan va arribar al carregador no va deixar els accessoris; va continuar corrent al voltant de la línia una i altra vegada, amb els accessoris a la mà.


A poc a poc, la gent de la sala es va anar adonant del que passava. Ràpidament va venir l’encarregat i la va aturar plantant-se davant agafant-la dels braços. Ella continuava parlant sense sentit; la seva mirada estava perduda. Les operaries de les altres línies es van acostar per intentar ajudar. Poca estona després va arribar el cap de producció. La Paquita no s’assemblava per a res a una persona normal. Va venir la infermera de l’empresa i plegades la vàrem portar al servei mèdic.
A la sala, totes les màquines estaven aturades.
A l’arribar al servei mèdic, i per tal que la infermera li fes el reconeixement, vaig treure la casaca a la Paquita, tot i que ella no ho volia fer. Ens vam quedar glaçades. L’esquena i el tors de la Paquita eren tan plens de blaus que era difícil veure un pam de pell rosada. Com podia haver passat una cosa així?
Li vàrem preguntar com s’ho havia fet, però res del que ens deia tenia lògica fins que vàrem voler trucar al seu marit perquè vingués a recollir-la. Llavors, ens va suplicar que no el truquéssim. La seva mirada era molt diferent a aquella mirada perduda d’abans; era ben viva; de foc; era una mirada posseïda per la por.
Ara tot estava ben clar. Ella sempre ho va saber ocultar darrera del seu somriure.
Massa sovint les aparences ens deixen cecs.
La infermera va avisar a recursos humans i jo vaig haver de tornar a la meva màquina. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure la Paquita.


Dies més tard, es va dir que ja no treballava a l’empresa. Recursos humans li havia aconsellat que el millor per ella era deixar el treball i tenir temps per resoldre els seus problemes; la part econòmica li quedaria resolta per la indemnització i l’atur que cobraria.
Ningú va tenir mai en compte a la Paquita. Jo vaig em deixar portar per les consignes dels directors i de l’encarregat, fins oblidar totalment que estava treballant al cantó d'una persona.
Vaig convertir en un infern l’únic espai on estava lliure dels maltractaments que rebia del seu marit.
Aquella experiència em va fer obrir els ulls a la realitat i vaig entendre que:
El món real, el que toco, està fet per persones, no per conceptes empresarials i les persones són el valor més elevat que existeix.
La llei del més fort és pròpia d’un temps primitiu, mentre que l’humanisme és la llei que ens fa a tots més forts.
Així guio ara el meu camí.

-Clara de la Vila- (Hans Wilshunsen Baró)