dimecres, 20 de gener de 2010

Defensem la cultura del foc!


[L'ACCENT 145]

El maig de l'any passat veié la llum la directiva europea 2007/23/CE sobre la venda i ús de productes pirotècnics. La normativa ha estat rebuda com una poalada d'aigua freda entre les innombrables colles festeres dels Països Catalans que tenen el foc com a element central i indispensable de la festa.


Els aspectes més polèmics d'aquesta disposició fan referència a la prohibició de disparar coets -ni els classificats com a de molt baixa perillositat- als menors de 12 anys (cosa que podria afectar a la participació dels infants en determinades festes, tradicions i balls); i la delimitació d'un perímetre buit d'entre 8 -per als de poca perillositat- i 15 metres per llençar els petards (requisit que impossibilitaria per exemple els correfocs); el fet de vedar l'ús de material pirotècnic de trajectòria "erràtica o imprevisible" (regla que restringiria l'ús de coets tan coneguts com ara els "borratxos" o els "voladors"); i per últim la prohibició de traques que superen els 120 decibels de soroll (amb el que es vorien afectades les mascletades).
Tot i que la directiva preveu certes excepcions per a les festivitats on la pólvora siga essencial, el problema rau en què hauran de ser els estats qui assenyalen quan i on tenen lloc aquestes moratòries. Així ocorregué a València les passades Falles on la pressió popular aconseguí que l'Estat espanyol els oferira una solució temporal. Aquest fet ha donat esperances a alguns sectors del món fester català. Tanmateix en són molts que veuen amb preocupació aquesta regulació que pot fer perillar la continuïtat de les festes i danses de foc tal i com s'han conegut. En qualsevol cas, els estats membres de la Unió estan obligats a aplicar la directiva a partir del 4 de gener de 2010. De moment les federacions de diables i dimonis dels Països Catalans han convocat per al 7 de febrer tres grans correfocs (un per territori), unes demostracions culturals que volen ser l'inici d'una protesta per la qual s'està coordinant a nivell nacional.

Una històrica incomprensió
El gust pel foc no sempre ha estat comprès des de Madrid o París. Així amb l'ocupació borbònica es prohibiren les traques i les soldadesques, fins i tot el 9 d'octubre. El geni popular aconseguí convertir la pena en burla i els pastissos de Sant Donís reberen des d'eixe moment forma i nom de petards -"piules" i "tronaors". A finals del XVIII Carles III de Borbó -"el millor alcalde de Madrid"- estengué la persecució dels coets fora dels nuclis urbans. Després de la Guerra del Francès es detecten més ordenances reials contra la pirotècnia, tot i que la tendència és cap a la normalització Segons l'historiador Josep Vicent Frechina, durant el segle XIX és la burgesia liberal qui intenta extirpar aquestes expressions populars per considerar-les primitives i medievals. Però malgrat tots els entrebancs, la pólvora i el foc continuen explicant bona part de les nostres tradicions i balls populars.


La veu dels afectats:
1. Què significa la pólvora per a vosaltres?
2. Com heu rebut la notícia de les noves restriccions?
3. Creieu que el món de la cultura popular les acceptarà?



Sergi Montaner. Patum infantil (Berga)

1. La pólvora és la Patum. La part més divertida de la festa. És l'espurna que duem dins. A Berga quan has saltat de ple és com el bateig de foc, es pot dir que esdevens un berguedà i això no és opinió meva sinó de la majoria dels berguedans.

2. La notícia l'hem rebuda per rumors. No hem rebut cap notificació oficial. Sabem que l'Ajuntament s'ha interessat pel tema i ha fet alguna reunió però no n'hem acabat de parlar.

3. Em sent esperançat perquè la nostra festa és patrimoni de la humanitat. Però només plantejar-ho és una falta de respecte, la tradició de la Patum és ancestral. No hi ha hagut cap accident a lamentar en els 50 anys que se celebra la Patum Infantil hi ha força mesures de seguretat tant des de l'Ajuntament com des de la Patum infantil on cada nen té un cuidador. Malgrat que potser nosaltres ens puguem salvar hi ha d'altres expressions culturals que sí es veuran afectades per la directiva, des de la Patum volem remarcar la nostra solidaritat amb totes elles.


Quique Almodóvar. Secretari general de la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià

1. La pólvora és un element importantíssim a les nostres celebracions. El primer ús de pólvora documentat amb diferència a Europa és atribuït a Jaume I en la conquesta de València. Tenim un llarg historial relacionat amb la pólvora, no hi ha cap altre poble al món, -tret del xinés- que celebre amb més profusió de pólvora llurs festes populars. És un tret que ens identifica i ens diferencia.

2. La vam rebre amb gran disgust ja que si s'apliqués sense modificacions significaria la mort d'un munt de colles de dimonis infantils amb tot el que això suposa.

3. Creiem que el món de la cultura popular no ha d'acceptar de cap manera aquestes restriccions i cal eixir al carrer a fer sentir la nostra veu i si malgrat això no s'aconseguís d'aturar, m'atreviria a dir que hauríem de continuar amb els nostres costums en la clandestinitat. Si els nostres governants que ja han demostrat abastament la seua desconnexió del poble, no són capaços de baixar del seu Olimp i treballar per al poble que els manté, llavors el poble té tot el dret a cagar-se amb ells i les seues absurdes lleis.


Xavier Gadea. Corretraca d'Aldaia i membre de la Junta Gestora de la Federació Valenciana d'Associacions d'Amics del Coet

1. La pólvora és l'aglutinant que uneix als diferents pobles, associacions, persones, que es dediquen a la pràctica cultural de l'ús del foc valencià. L'objectiu de les nostres intencions és la filosofia i tradició del foc que en el cas valencià no cal ni explicar-la. És la renovació, el final del vell i el naixement de la novetat. Però a diferència d'altres organitzacions com les falles o les fogueres, nosaltres ho expressem amb el domini del foc i per extensió, la pólvora. És també art, espectacle, i com no diversió.

2. Malament. Entre altres prohibeix la fabricació de tots els artefactes pirotècnics que siguen incontrolables. Per als fabricants valencians implicarà una reducció del 80% de la producció. En el nostre cas, si no hi ha coets imagina't la situació. De moment els polítics no tenen massa interès a solucionar problemes abans que apareguen, ja que les associacions som les primeres que proposem uns reglaments pel bé de la nostra seguretat, sense perdre l'espectacularitat i tradició.

3. La tradició està tan arrelada que serà com esborrar la història, i més per mitjà d'una imposició no raonada amb la gent que realment és l'experta en l'ús i la tradició del foc en totes les seues variants.

Gil-Manuel Hernàndez. Professor de Sociologia i Antropologia a la Universitat de València, membre de la Falla Arrancapis i president de l'Associació d'Estudis Fallers

1. En les Falles la pólvora és essencial: hi ha despertades, mascletades, castells, a més d'un ús quotidià durant els dies de falles. És inseparable la pólvora del foc de la falla. Jo diria que la pólvora és el complement fonamental de la festa fallera, a més dels cadafals i la sàtira. Fins i tot crec que la pólvora defineix en gran mesura la festa valenciana, i pel que fa a les Falles, el seu caràcter sorollós, que tant molest és per als responsables del procés "civilitzador" de les festes populars.

2. Jo crec que el món faller encara no ha captat l'abast de les restriccions, confiant en les típiques moratòries, les "excepcions culturals" i en el fet de que els governs locals no voldran enfrontar-se als fallers. Però les directives europees estan per damunt d'això, i a la llarga els efectes seran ben visibles. A la llarga potser ens convertiran a tots en suïssos avorrits.

3. No tindran més remei, tot i que es faça amb negociacions i reglamentacions. La història recent demostra que els usos festius més subversius estan en retrocés davant un procés de domesticació oficial de la festa. Però allò pitjor és que ara eixe procés no es fa en nom d'una dictadura, si no amb l'excusa de la "seguretat" i els descans ciutadà. I això és difícil d'argumentar en contra. El món de la cultura popular anirà reculant en estos temes, tot i que es faça amb resistències previsibles.


El cas dels trabucaires
Tot apunta que els trabucaires no estaran afectats per les restriccions de la Unió Europea, ja que aquesta expressió cultural no empra pirotècnia sinó directament armes de foc carregades amb pólvora. Malgrat això, L'ACCENT ens hem posat en contacte amb Antoni Moliné, president de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, per tal de recollir les seues impressions. En nom dels trabucaires, Moliné ha manifestat la seua solidaritat amb la resta de tradicions catalanes que es voran perjudicades.

Font: L´accent: http://www.laccent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=86:la-unio-europea-amenaca-les-tradicions-catalanes&catid=64:politica-cultural&Itemid=104

dimarts, 12 de gener de 2010

Es reprèn el judici a Egunkaria mentre els Països Catalans es preparen per la Setmana de solidaritat


Aquest dimarts 12 de gener es reprèn a Madrid la tercera sessió del judici a Egunkaria després que l’Audiència Nacional decidís posposar-lo, el passat 16 de desembre. Segons les previsions, quan finalitzi aquesta jornada el judici tornarà a posposar-se fins al 25 de gener i les últimes sessions se celebraran des d’aquest mateix dia fins al dia 27 del mateix mes, data aquesta última en la qual es preveu que finalitzi el judici.


La setmana del 18 al 24 de gener -en què és previst que no hi hagi sessions del judici- se celebrarà la Setmana de solidaritat des dels Països Catalans, amb diversos actes en favor d'Egunkaria (contingut de la gira pels PPCC a l'interior).

El 27 de gener la comissió catalana de solidaritat viatjarà fins a Madrid per donar suport als encausats.

El judici afecta a cinc responsables del diari Euskaldunon Egunkaria, clausurat ara fa 7 anys, als qui se'ls demana penes de presó d'entre 14 i 26 anys. El director del diari, Martxelo Otamendi, realitzarà una gira pels Països Catalans entre el 18 i el 22 de gener.

Setmana pro-Egunkaria als Països Catalans:

- 18 de gener: Tarragona

- 19 de gener: València

- 20 de gener: Barcelona

- 21 de gener: Palma

- 22 de gener: Girona

Més informació a: http://www.llibertat.cat/content/view/7588/1/

Obra guanyadora del 2on Concurs Literari la Fàbrica Zero

Prosa guanyadora del 2on Concurs Literari:


CARTA D’UNA DRAGONA INDIGNADA


Benvolgudes membres del jurat,

Segurament us sorprendrà la meva carta, sobretot tenint en compte què sóc i com n’és de difícil per mi agafar una ploma per escriure. Mireu, em dic Ales Roges i sóc una dragona. Sí, sí, ho heu llegit bé, una dragona. Ja, bé, ara pensareu “ja hi som, una boja que ens escriu una carta”, però no m’ho estic pas inventant, sóc una dragona.

Que no existim, diu. Clar que existim, i tant! El que passa és que hem après a amagar-nos dels humans. Que per què? Doncs és evident! Si no deixeu res tranquil. Quantes espècies animals heu extingit? I quants animals teniu tancats en gàbies per poder-los anar a veure quan vulgueu? Bé, el cas és que hem après a amagar-nos, tot i que cada vegada se’ns fa més difícil, perquè poc a poc van quedant menys zones on no arribeu. Sou masses persones, a la Terra, sabeu? I mengeu massa, també. Sembla mentida, petites com sou, la quantitat de coses que mengeu al cap del dia. I total, per no moure-us, la majoria de vosaltres, que us passeu el dia assegudes en una cadira. Seieu per treballar, seieu per menjar, seieu per moure-us... I quan no seieu, esteu ajagudes.

Torno al motiu de la meva carta. Us escric en representació de totes les dragones de la Terra. Sí, he dit dragones i no dracs, que normalment són mascles, els personatges dels vostre contes i històries. I és una cosa que ens molesta moltíssim. És que no ho podem entendre, això. Hi ha tants mascles com femelles, i si no fos així, aniríem malament! Ja em direu, sinó, què els passarà a aquell país on només hi ha homes... Tantíssima gent com són, i no tenen dones...

Bé, al cas. Ens vam assabentar del vostre concurs i vam decidir participar-hi, tot denunciant la mala imatge que tenim i reivindicant la nostra vàlua com a personatges d’històries i contes no excessivament fantàstics, i on les dragones no siguem éssers malignes que ens divertim traient foc per la boca i socarrimant tot allò que trobem, a poder ser, persones, sobretot, dones i canalla.

És que si us hi fixeu, tot és mala propaganda. Jo no sé qui va decidir calumniar-nos d’aquesta manera, als dracs. Cada vegada que sento a parlar de la llegenda de Sant Jordi em poso frenètica. Quina barra!! Ve un paio vestit de blanc amb una creu vermella, dalt d’un cavall i decideix que ha de matar un drac. Au, perquè sí. I no, el drac no es volia menjar la princesa. Per què se l’hauria hagut de menjar, si no som carnívors, eh? Però és clar, aquell paio es volia fer l’heroi i va decidir matar l’animal més gros que va trobar. A més, ni tan sols era un drac, sinó una dragona. I ho sé perquè era la meva germana, Ales Daurades. Però és clar, resulta que no podien ser amigues, la noia i la dragona, no sé per quina estranya raó. I van i envien l’il•luminat aquell a matar-la. Menys mal que es va poder escapar, l’Ales Daurades. Però és clar, no podia quedar malament, el tal Jordi, així que es va inventar que l’havia mort i que de la seva sang n’havia sortit una rosa. I la gent s’ho va creure i encara s’ho creu!! No ho entendré mai.

I no només aquesta història és falsa. Si feu cas de totes les històries que parlen de dracs (perquè sempre són mascles, és clar), som uns monstres perquè traiem foc pels queixals, perquè tenim ullals, perquè tenim ales i volem... Vaja, que no us agradem i, per tant, som monstres. I tots mascles.

I aquella altra cançó, la del monstre de Banyoles. No sé què és pitjor, si la cançó o la llegenda. En una, ens tornen vegetarians, com si no ho fóssim ja de naixement. I a l’altra, apareix un home sant que ens domina i ens porta lligats fins on són els soldats del rei perquè ens matin. Menys mal que era un home sant, arriba a ser un home malvat i no sé pas què ens hagués fet. Bé, com que no vull dir mentides com altres espècies que jo sé, diré que hi ha versions que acaben amb el drac (mascle) amansit i vivint en una gruta sota el llac. O sigui, “eliminat”.

El mite de Perseu no es queda pas enrere, no. Resulta que una noia fa enfadar els déus i la converteixen en un ésser monstruós sospitosament semblant a un drac, que converteix en pedra tot aquell qui la mira als ulls. I no contents amb això, envien un noi a tallar-li el cap per poder rescatar la seva mare. No sé com les vostres escriptores diuen que no tenen inspiració, perquè d’imaginació no us en falta, als humans, no, més aviat us en sobra.

A més, sou una miqueta estranyes, tant les dones com els homes. A l’illa de Mallorca expliquen la llegenda d’un drac, que al principi menjava rates i gats però que després va començar a menjar nadons directament dels seus bressols. Que dius, què fàcil, per un drac (o un cocodril, que és l’altra versió) entrar en una casa i agafar un nadó d’un bressol. Però la millor part de la llegenda és el fet que l’heroi, mentre festeja amb la seva enamorada, veu aparèixer el drac, el mata amb la seva espasa i l’arrossega, tot sangonós, fins la seva estimada, i li dóna com a prova del seu amor. Ecs, quin fàstic.
De fet, no sé com us agraden, tots aquests contes i aquestes llegendes, a les dones, perquè no us deixen pas en molt millor lloc que a nosaltres. D’acord que ens ignoren, a les dragones, i que calumnien l’espècie dels dracs, però vosaltres podríeu ser perfectament uns gerros o una pedra, pel que feu als vostre contes. I quan feu alguna cosa, feu el mal.

Ben mirat, no som pas tant diferents. És per tot això que us escric aquesta carta. He pensat que, ja que moltes de vosaltres sou dones, m’entendríeu. A la darrera Assemblea Mundial de Dragones ens vam marcar com a objectiu reivindicar l’existència de la nostra espècie, el paper actiu de les dragones dins la nostra societat i el nostre tarannà pacífic com a espècie.

Esperem que ens ajudeu en la nostra lluita, amb la complicitat nascuda del fet de ser femelles.

Gràcies per la vostra atenció.

Atentament, en nom de l’Assemblea Mundial de Dragones,

Ales Roges (Judit Gil)