EL VIATGE DE L'ALBA
L’Alba mira per la finestra. El paisatge ha anat canviant des que ha pujat al tren. Ciutat i pobles s’han entrellaçat mentre han viatjat arran del mar. Era tan d’hora que ha pogut veure com el sol s’alçava i convertia aquella immensitat fosca tot just il.luminada per la lluna en un gris blavós que reflectia la llum del sol. A un costat el mar en calma, sense cap vaixell que trenqués la línia de l’horitzó; a l’altre, pobles i ciutats que despertaven. Carreteres cada cop més plenes de cotxes, estacions amb persones que esperaven trens de rodalies per anar a treballar.
El tren ha parat un parell de vegades i ara és més ple que quan ella hi ha pujat, tot i que encara no se li ha assegut ningú a la vora. L’havien volgut convèncer que agafés el tren de nit, deien que si dormia se li faria el viatge més curt, però ella s’estima més poder veure per on passa i estar en un lloc una mica més espaiós que els petits compartiments del tren nocturn. Li agraden els seients del tren diürn, són amplis i li sobra espai per posar-hi les cames i fins i tot per arraulir-se al seient i dormir una estona quan li ve la son.
S’ha endut un parell de llibres per fer el viatge més distret, però encara no els ha tret de la bossa que té als peus. Roman asseguda i quieta, mentre mira per la finestra i veu desfilar davant els seus ulls un paisatge diferent, poblat d’arbres fruiters que des del tren és incapaç de distingir. Alternen amb conreus de cereals, encara verds, a mig créixer, sense espigues ni gra. Diuen que enguany la collita serà bona, si continua plovent de tant en tant i no glaça a les nits.
Feia molt de temps que no viatjava, però li agrada fer-ho així, sense pressa, tot deixant-se endur pel sotragueig del tren mentre pensa en les seves coses i gaudeix del trajecte i del neguit de què es trobarà al final del camí. S’adona de com n’ha estat, d’entumida, durant tot aquest temps. Li resulta estrany tornar a sentir la mescla de sensacions del dia a dia, tot i que les viu d’una manera diferent. Les percep, les analitza i, sobretot, les gaudeix, encara que siguin sensacions poc agradables i li costin d'acceptar. No hi ha sensacions dolentes, totes són benvingudes en aquest nou despertar.
El paisatge ha tornat a canviar. El tren creua unes terres pràcticament ermes, on amb penes i treballs hi creixen algunes herbes i petits arbustos, decidits a sobreviure malgrat les condicions climàtiques adverses. Ha sentit a dir que antigament, aquestes terres eren plenes de pins i sabines, que van ser talats fins que no en va quedar cap i a la zona es va desenvolupar l’actual hàbitat estepari. L’Alba se sent en sintonia amb la terra que travessen. Sap què se sent quan et van destruint poc a poc fins que quedes reduïda a no res, a una terra erma on no s’hi troba vida. Però també sap que, sense que ningú se n’adoni, sota la capa de terra més superficial hi ha llavors tenaces que esperen la primera gota d’aigua per sorgir de nou i crear nova vida: allà, en aquelles terres grises i ocres, hi ha vida, animals i plantes acostumats a lluitar de valent per sobreviure.
Ja fa estona que s’han aturat en una estació. A l’andana es repeteixen les mateixes escenes: famílies i amics que esperen amb alegria i il.lusió qui arriba amb el tren, i famílies i amics que acomiaden amb més o menys tristor qui puja al tren. Ben diferent ha estat aquell matí per a ella, només acompanyada per l’amiga que li ha fet costat tot aquest temps. S’han acomiadat amb una mica de pena perquè l’Alba sap que no tornarà, però amb alegria pel que aquest viatge significa per ella.
Li crida l’atenció una nena petita, primeta, amb el cabell enrinxolat i uns ulls grossos que miren tot el que passa al seu voltant mentre corre amunt i avall i juga amb un cadell de gos sense raça. No fa tant que ella també havia estat així, un belluguet, interessada per tot el que passava al seu voltant i amb l’exuberància de qui no té por de demostrar què pensa o què sent. Com canvien les coses. I com les persones amaguen allò que realment són fins que et tenen atrapada i ja no pots fer-hi res per evitar-les.
El tren torna a posar-se en marxa però l’Alba no se n’adona. Mira per la finestra però no veu el nou paisatge, verd i abundant, que travessen a tota velocitat. Veu passar com una pel.lícula els darrers dos anys, amb nous ulls més savis. Ella, jove i enamorada, festejada per un noi que la impressiona amb els seus afalacs, les flors que li compra, els llocs on la porta... Anar a viure junts, al pis d’ell, i emmotllar-se als horaris que demana la seva feina, més important que la d'ella. Dur la roba que ell li diu, perquè és més gran que ella, coneix millor el món i és un home important, i ella ha d’estar a l’alçada. Poc a poc, deixar de veure els seus amics, sortir de casa només quan ell creu que és necessari. No fer cas quan les seves amigues li diuen que la té controlada. Què sabran elles? Li tenen enveja perquè ell se l’estima, la cuida i se’n preocupa com mai ningú no ho ha fet abans. Ella és feliç així, ell té raó. De tota manera, no és cert que no tingui llibertat, ja ho veuran el dia del seu sopar anual. Pensen que no hi anirà, que ell no li ho permetrà, però ella el coneix millor i sap que si li ho demana bé, li dirà que sí, encara que arribi cansat com li passa últimament. Té massa responsabilitats a la feina i és normal que no li vingui de gust sortir cada dia. I arriba la tarda del sopar, i ell la troba emprovant-se un vestit nou. Fa mala cara, deu haver tingut un mal dia, però ella sap que entendrà com n’és d’important per ella anar al sopar, i l’hi acompanyarà ben content, perquè se l’estima tant com ella a ell. Se sorprèn quan li diu que no hi aniran, però insisteix una mica més, sap que no li acaben de caure bé els seus amics, però creu que si hi insisteix li dirà que sí. La seva persistència li fa guanyar una bufetada que li gira la cara i la fa caure damunt el llit. Es duu la mà a la galta. No li surten les llàgrimes, no se’n sap avenir que l’hagi pegat. Ell li demana disculpes, l’abraça i li diu que ha tingut un mal dia, que està molt cansat, que ho ha fet sense voler i que no es repetirà. Li posa una mica de gel a la cara i li fa adonar-se que no pot anar així al sopar, perquè ningú la creurà quan digui que ha estat sense voler. És el final del conte de fades. Cada cop més sovint, ell arriba a casa enfadat i cansat per la feina, i ella no sempre és capaç d’entendre’l, li demana coses que no poden ser, o no té la casa i el sopar com ell vol. Comença a caure per les escales i a donar-se cops contra les portes. Sempre per última vegada, i sempre per culpa seva, fins que arriba un dia que ha d’anar a l’hospital.
La primera de tota una llarga sèrie de visites a urgències per distraccions a casa. Fins que un dia, la metgessa de guàrdia no la creu tan maldestra com per haver-se trencat diverses costelles i un braç, a més de tenir tota la cara morada i haver perdut la consciència, i crida els serveis socials. Quan finalment recupera la consciència, l’Alba s’adona que ha arribat massa lluny i quan els de serveis socials i la metgessa li ho pregunten, malgrat la por que li té, reconeix que totes aquelles escales i portes tenen un sol nom, el de l’home que se l’estima tant que sap millor que ningú el que li convé.
Una llàgrima silenciosa li llisca cara avall mentre recorda les setmanes de recuperació, primer a l’hospital i després a una casa d’acollida de dones com ella, enganyades i menyspreades per aquells que deien que les estimaven. Recorda la sensació de brutícia, de malestar, de no entendre com ha pogut succeir; el primer dia que surt al carrer, amb una de les seves noves companyes i el seu fill petit, a comprar-se roba nova, que ja no ha d’amagar blaus ni tapar la seva figura per no anar provocant, que la fa sentir-se estranya, desprotegida. I el judici. Tornar a reviure-ho tot, resguardada, aquesta vegada, per un envà que la protegeix de mirades d’odi i d’ulls morbosos, però no de les paraules punyents d’ell i el seu advocat.
Una veu amable la torna a la realitat. Pertany a una dona de mitjana edat que té reservat el seient que hi ha a la seva vora. Ara que torna a mirar als ulls a les persones, l’Alba li torna la salutació i l’analitza, tal com s’ha avesat a fer. Ja no es deixa enganyar per les aparences. No mira com i què vesteixen les persones, sinó la manera de moure’s i caminar i què expressen amb els seus ulls, la seva boca i els seus gestos. Aquesta senyora li recorda la jutgessa, la seva sensibilitat i compassió amb ella durant el procés, i la fermesa amb què va anunciar-li a ell els anys de condemna i l’ordre d’allunyament de per vida per quan sortís de la presó, així com les seves paraules d’ànim cap a ella. Torna a mirar per la finestra. Han fet bona part del trajecte. Ara travessen enormes camps de cereals il.luminats pel sol de la tarda, més endarrerits que els que ha vist al principi del viatge. Era una tarda així, mentre s’estava al balcó de la casa d’acollida i pensava què faria amb la seva vida, quan va rebre una trucada del seu advocat. Encara ara no s’ho podia creure. A casa havia sentit a parlar d’una tieta llunyana, homònima seva, que havia fet un llarg viatge i no n’havia tornat perquè s’havia enamorat d’un pescador i s’hi havia casat, però sempre li havia donat la sensació que era, com en deia la seva padrina, un conte de la vora del foc. Havia resultat que era veritat, i que aquests tiets llunyans, sense fills, havien deixat l’herència als seus nebots més propers, l’Alba i un altre nebot.
Semblava que la vida li tornava a somriure. Era una bona manera de començar de zero, en un lloc nou on no la perseguirien els fantasmes del passat. I així, aquell matí, la seva amiga l’ha acompanyat a l’estació de tren, li ha fet prometre que la trucarà aviat i li ha promès que l’anirà a veure aquell estiu, quan ja estigui instal.lada.
El sol comença a pondre’s rere les muntanyes. Ja queda poca estona de tren, tot i que després encara tindrà unes hores de cotxe fins arribar a la costa. Hauria volgut agafar un taxi o esperar-se a l’endemà i agafar un cotxe de línia, però la seva nova família política no n’ha volgut sentir a parlar i ja deuen ser a l’estació amb el cotxe, per dur-la a la seva nova casa.
Fa una estona que han anunciat la seva parada. Ara el tren comença a reduir la velocitat, mentre entra a l’estació. L’Alba s’aixeca, agafa la maleta i la bossa i se’n va cap a la porta. El tren s’atura. L’Alba respira profundament i obre la porta. Fora l’esperen.
Atalanta (Judit Gil)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
dilluns, 11 de febrer del 2013
Poesia guanyadora 5è concurs literari la Fàbrica Zero
Caminàvem per aquelles avingudes epilèptiques
amb la necessitat de saciar la nostra gana consumista.
Colors llampants, neó, cossos voluptuosos, llums,
cinema edulcorat, perfum adulterat.
Una pel·lícula a les 18h on sempre perdien els mateixos
i una factura al supermercat on sempre perdíem els mateixos.
L'olor de les crispetes, aquella maleïda olor de crispetes pertot.
Tot estava impregnat d'aquella ferum de derrota.
Havíem perdut tantes coses que ens conformàvem amb això,
una tarda assassinada en aquest gran magatzem de purgatori.
Tot estava pensat per l'oci familiar, des dels petits als grans,
tot passant pels gossos i els gats, és clar.
Els animals també tenien el seu apartat amb mil i un menjars,
tot tipus de pinso, de galetes, de productes cosmètics...
Un insult a la desnutrició infantil!
Tu paraves a la secció de perfumeria i em miraves lasciva.
Volies que et regalés feminitat en alcohol amb essències.
O potser esperaves una bossa o una pedra, que tu en deies “joia”.
Quanta merda hem hagut de menjar
amanida amb publicitat, amb enginyeria social.
Recordo encara aquelles tardes de derrota,
de peus pesants com dècades perdudes.
Ressonen eixordadors al meu cap els martells de la Fàbrica Zero,
un obstinat rítmic demanant justícia i memòria.
Clamen per una placa in memoriam enmig d'aquest cementiri comercial:
“Aquí un dia hi va haver vida”.
Jordi Montañez
amb la necessitat de saciar la nostra gana consumista.
Colors llampants, neó, cossos voluptuosos, llums,
cinema edulcorat, perfum adulterat.
Una pel·lícula a les 18h on sempre perdien els mateixos
i una factura al supermercat on sempre perdíem els mateixos.
L'olor de les crispetes, aquella maleïda olor de crispetes pertot.
Tot estava impregnat d'aquella ferum de derrota.
Havíem perdut tantes coses que ens conformàvem amb això,
una tarda assassinada en aquest gran magatzem de purgatori.
Tot estava pensat per l'oci familiar, des dels petits als grans,
tot passant pels gossos i els gats, és clar.
Els animals també tenien el seu apartat amb mil i un menjars,
tot tipus de pinso, de galetes, de productes cosmètics...
Un insult a la desnutrició infantil!
Tu paraves a la secció de perfumeria i em miraves lasciva.
Volies que et regalés feminitat en alcohol amb essències.
O potser esperaves una bossa o una pedra, que tu en deies “joia”.
Quanta merda hem hagut de menjar
amanida amb publicitat, amb enginyeria social.
Recordo encara aquelles tardes de derrota,
de peus pesants com dècades perdudes.
Ressonen eixordadors al meu cap els martells de la Fàbrica Zero,
un obstinat rítmic demanant justícia i memòria.
Clamen per una placa in memoriam enmig d'aquest cementiri comercial:
“Aquí un dia hi va haver vida”.
Jordi Montañez
diumenge, 15 de juliol del 2012
Bases 5è Concurs Literari la Fàbrica Zero
D'aquí el nostre petit homenatge a les persones que van protagonitzar aquells fets arrapant-nos a la consciència de què significa poder escriure i tenir veu pròpia, existir i visualitzar totes i cadascuna de les nostres lluites. Avui, més que mai, sentim la necessitat d'armar-nos, reafirmar-nos com a poble i com a classe i per qualsevol opressió que sigui que sentim!
És per això que us proposem somiar, escriure, AMOTINAR-NOS per ferir de mort tots els centres comercials com el que avui hi ha en aquest lloc, els antiavortistes, el capital, les immobiliàries... les petites i grans violències que generem.
La literatura social serà nostra quan siguem nosaltres qui la fem.
Si escrius i t'agrada la literatura crítica, particia-hi!
mail de contacte: somfabricazero@gmail.com
BASES V CONCURS LITERARI LA FÀBRICA ZERO
Jurat:
Format per tres persones, membres de la FMR.
Premis:
Es donaran dos premis, un en poesia i l'altre en prosa. Cada premi consisteix en un lot de llibres i dues entrades per veure una obra de teatre.
Les obres guanyadores seran publicades al blog de festes:
Disposicions generals:
L'obra haurà de ser original i inèdita.
L'obra ha d'estar escrita en llengua catalana.
Les obres han de presentar-se en DIN A-4, a doble espai i no poden superar els 10.500 caràcters (amb espais) per a la prosa i 3.000 caràcters (amb espais) per a la poesia.
Només s'admetran dues obres per participant.
La temàtica ha de ser socialment crítica, es valorarà la incorporació de la perspectiva de gènere.
Lliurament de les obres:
Cada participant ha de lliurar via correu electrònic sota l'assumpte: "V Fàbrica Zero" i la categoria on es participa amb el següent contingut; l'obra en format pdf. signada amb un pseudònim.
S´agrairia que en el mateix correu ens facilitéssiu el vostre telèfon de contacte per avisar les guanyadores amb major comoditat.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.
Termini d´admissió:
Les obres es faran arribar del 16 de juny al 23 de novembre de 2012 a la següent adreça de correu electrònic: somfabricazero@gmail.com
Selecció:
El període de selecció serà del 23 al 30 de novembre. Durant aquesta setmana s'avisarà les persones premiades.
Entrega de premis:
El lliurament dels premis es realitzarà en un acte de la FMR, es contactarà per telèfon o via correu electrònic amb les guanyadores.
Organitza:
Assemblea de Festa Major Reivindicativa de St. Andreu.
http://fmreivindicativa.blogspot.com
Han col.laborat:
Llibreria La Sirga
http://sirga.cat/
C. Tordera 34 Bxos - Vila de Gràcia
SAT Sant Andreu Teatre
www.bcn.es/santandreuteatre/
C. Fabra i Puig amb C.Neopàtria - St. Andreu
La Ciutat Invisible
http://laciutatinvisible.coop/
C. Riego, 35 - Sants
dilluns, 2 de gener del 2012
Prosa guanyadora del 4t concurs literari la Fàbrica Zero
EL CRIT DE LA TERRA 1.2
És de dia, però no ho sembla, asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre mort, caigut enmig d'un bosc, que a travès del seu aspecte, encara reflexa la tristor que l'acaparà l'incendi produït per una agència immobliària, a qui van dictar impunitat. Fa tres anys d'això, però sembla que des de llavors, el temps aquí s'hagi aturat. No hi ha ocells enlairats en rotllana pels voltants, ni un que reposi a les branques per cantar cap cant, la grisor de la capa de cendres ofeguen el sòl, que abans havia estat herba verda. Ni un raig de sol s'atraveix a traspassar entre aquestes tenebres on cada arbre de vida robada sembla ara un impotent aspectre, fins hi tot al bosc mort la boira sembla artificial. El paisatge reflexa una tragèdia. El més dur, que és real. Reflexe del mirall a l'ombra de la tragèdia que el viure el dia a dia en aquesta bruta societat ens sotmet. Les cadenes, invisibles, són immenses i fortes com l'acer, més fermes que mai.De vegades, és nomès amb la força de la violència quan per fi les trenquem. Llàstima que hi ha poca gent, que abandonada la cegesa, ho entèn, ens entèn, i equivocada, ens jutja, ens aïlla, ens oblida, ens condemna.
Però ara que és de nit, tot és diferent perquè ens hem decidit a trencar el glaç, potser ens cremarem, però tan és, no tenim por perquè res pot ser pitjor que viure sotmesa a aquest infern. Tot val per a ser partíceps i poder viure aquests moments. Amb la punta els dits, a travès d'un acte que no ens ha costat tant prepapar, toquem el cel, un somriure ens subjecta les galtes, els batecs piquen fort. Notem que no hem perdut l'ànima, totalment conscients, l'adrenalina ens desborda. Avui ens sentim més fortes, incontrolables, empassant-nos la por a les reprasàlies, saboragem com un caramel el suc més dolç del fruit del sabotatge.
(Pallars Sobirà, 11 de març 1990)
Caiguda la lluna, les estrelles, que ara no foses ni dil•luïdes pels fanals de la ciutat, radiants, il•luminavem l'escena. Asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre caigut per la força d'un vent de ponent, aropà les cames, mentre s'encenia el cigarret d'herbes que li havia ofert la seva companya. En va tastar dues calades, llargament pausades, però no li venia realment de gust i l'acabà apagant amb la punta del peu, deixant-lo caure instintivament al terra. A l'instant, en veure'l a l'herba, el recollí i el desà en la bossa de plàstic on hi havia les demès deixalles… era millor no deixar el mínim rastre de que la seva presència havia visitat aquella zona. Ademès l'indret massa bonic per a ser embrutat per unes foresteres rates de ciutat…
Amb absolutament tots els sentits a flor de pell, havien d'estar sigilosament atentes per a no pendre cap pas en fals; nomès un d'erroni podria ser culminant, ja que pel matí, quan els treballadors s'adonessin que cada una de les màquines havia boicotejada, possiblement no trigarien ni un minut a trucar al seu cap, i aquest a la policia local o als mossos. A més, havien d'estar atentes perquè quan els maderos s'adonessin que no es tractava simplement d'una gamberrada, la brigada d'informació faria acte també de presència per a rastrejar l'entorn.
Sabien que l'ADN, era un dels pitjors enemics per a les activistes ja que és el que ens distingeix sense error com a individualitats característiques. Per això, des de l'inici de la recerca d'informacions que van dur a terme per a poder realitzar l'operació, un dels primers objectius que s'havien proposat, i era essencial, evitar ser reconegudes en cap moment. És per aquest motiu que s'obsessionaven per ser capaces de controlar la seva pròpia suor, que la seva sang no ragès més enllà dels conductes sanguinaris, que els cabells no s'escapessin i que la seva saliva no busquès una clariana entre la boca. També haurien de vigilar, de tenir en compte les petjades de les seves pròpies botes, ja que havien trepitjat tota la nit terra mullada. Tota la roba que havien utilitzat per a l'acció i que ara havia estat llençada innutilitzada, les seves quartades verificades, els diferents objectes que també havien de fer desaparèixer durant aquella mateixa nit. Pensaven que sense proves ningú no les podria acusar.
- Havies estat algun cop en aquest massís?
- No…
- I havies vist mai tants isards junts corrents?
- No… vull dir, no des d’aquest matí… tampoc mai havia fet vivac ni m’havia despertat amb els primers raigs de la posta de sol… i feia temps que no respirava un aire tan pur… (fa una pausa, es gira, se la mira i agafa aire) No tens por?
- Por de què? Viure amb por és anar morint cada dia. La por ens atura, la por ens mata, la por no ens deixa viure les vides que ens agradaria, la por permet que els miserables ens dominin…
- Ja...molt bonic però la por ens humanitza. Jo tinc por i no passa res, no l’amago. No et crec, segur que tens por… no cal que ara em vagis de superdura…
- Ara només tinc por a pedre algun dia la meva passió per la llibertat…
- ( somriu) Sí clar… mira que n’ets de fantasmeta quan vols….
- Em sento com una lloba udolant en lluna plena.
- Jaja!! Apa, vinga passa’m el vi… que tu ja n’has pres suficient per aquesta nit…
No semblava realment que tot allò poguès ser real, ni elles mateixes s'ho creien. La màgia de la fantasia havia abatut els obstacles de la crua realitat per a convertir-se en somni tangible. Els murs no els notaven tan alts, sabien que totes les porten es podien obrir, tots els panys, destruir, i que tota alambrada, a cop de cizalla, podia ser tallada. Nomès calia informar-se de com fer-ho, posar-hi empeny i rodar-ho. Perquè res és impossible. Demà callades, haurien d'ocultar la seva veritat, mentir quan algú preguntès on havien estat durant aquests dos dies. Ningú, nomès elles sabria del què, en efecte, havia passat.
- Saps que aquesta vall estreta té una llegenda molt antiga que explica com abans entre la seva espesor es refugiaven dones i nens que fugien de les seves llars. Dormien sota la copa dels arbres, i menjàven del que robaven dels conreus i dels fruits silvestres del bosc.
- He pensat que sí que hi ha una cosa que em fa por…
- Ah sí? El què?
- Que un dia no pugui gaudir més d’aquest paisatge, d’aquest riu amb l’aigua transparent, d’aquestes plantes, d’aquests animals, i de la companyia de persones com tu… (li fa un petò)
- Perquè ho dius això ara? (l’abraça)
- M’he enrecordat de l’incendi del bosc que hi havia prop de Prades, ara fa tres anys, va destrossar el record de la meva infantesa… en aquell bosc vaig apendre a fer cabanyes, a distingir les herbes i les pedres, a anar amb bici, vaig conèixer els ocells de la zona, passejava a la Laika sense collar, ajudavem als pagesos a fer oli, de les olives que recolliem d’aquells camps d’oliveres enormes, els ametllers…. En fi…que més dóna ara això. Pots posar la ràdio? A veure què diuen?
- Clar… bonica, però…estàs bé? No vols que parlem?
- Prefereixo que no… no vull posar-me melancòlica..
Mentre preparaven les motxilles per a tenir-ho tot enllestit per a què fòs possible fugir quan el sol despullès els seus primers raigs, mil pensaments atracaven al seu cap. Com si estiguessin a punt de morir i un vaixell s'haguès decidit per a transportar-lis els records clau que avui els hi donen l'essència que les ha constituït com el que són ara. Actuant en l'anonimat, portant doble vida, angúnies, penuries, bons moments, doble careta, de vegades notaven com la seva vida tenia un argument més cruel que el de la pitjor peli de ciencia ficció amb final amarg. Però el pitjor de tot, és que en la vida real, el destí de les seves vides no estava sempre en les seves mans, sinò a les d'uns pocs, que a la gent com elles, les odiaven. Elles sabent-se titelles del joc, intentaven tallar-se les seves pròpies cordes. Elles a ells, també els odiaven, havien aconseguit tenir tot el control al seu costat, tots els diners, el control del pensament, dels cossos, de la justícia, dels diners, de les presons, dels rols, dels gustos, de les cases, de les comoditats, del futur del planeta, dels humans, dels animals…
(Tarragona, 13 de març de 1990)
- Bon dia Laura! Em poses un cafè?
- Sí clar senyoret!
- Carai si que estàs contenta avui! Com a anat el cap de setmana?
- Molt bé, he après a valorar moltes coses. La vida és una lluita i un aprenentatge constant Xavi.
- Si que estem filosòfiques de bon matí! Jo no he parat de currar en tot el finde, i per la nit no he pogut dormir perquè el Rai no ha parat de plorar, i el Manel està a punt d’entregar el projecte de fi de carrera i estava dels nervis… Imaginat el panorama.
- Me l’imagino.
- Pots pujar la ràdio?
- ..l’incident de diumenge valorat el 100.000 euros de pèrdues en la maquinària de la construcció de les pistes d’esquí previstes per a l’anomenat pont del Pirineu encara no té autors…
- Es veu que van com bojos buscant els responsables…
- Quina vida de merda la seva, que miserable estar tota la teva jornada laboral perseguint a la gent…
- No em canviava per ells, ni que haguès de viure sota un pont.
- Jeje. Jo tampoc.
- …….Aquestes pistes d’esquí havien d’unir les pistes entre l’Estat espanyol i el francès. Ara però i degut a la crisi econòmica, els gestors de la pista hauran d’estudiar si val la pena o no reiniciar les obres amb tot el cost que suposa. Aquestes pistes afectaven 150 hectàrees que passaven molt aprop del límit amb el parc natural, tot i les protestes dels veïns, l’alcalde va donar la llicència d’obra…..
- Bueno, jo me’n vaig que faig tard. Ens veiem a l’assemblea?
- Sí, clar.
- Ah! per cert, se la veia molt maca la noia amb la que anaves l’altre dia, diga-li que al final sí que vull un d’aquests llibres sobre noves masculinitats.
- Vec que el sermó que us vam fotre l’altre dia ha donat el seu fruit.
- Jeje. Bueno, no siguis tan presumida que no he despertat gràcies a vosaltres… per cert, us vaig veure molt juntes l’altre dia.. no m’has d’explicar res?
- No hi ha res més a comentar que tinc ara mateix un munt de clients que volen que els porti els cafès i que ara mateix m’estan mirant amb mala cara. Ens veiem desprès doncs?
- Mira que n’ets de xula quan vols. Marxo. Vinga, fins desprès! Quan acabi l’assemblea no t’escapes!
- Adèu sol! Merci per venir a veure’m i aguantar-me..!
-….No tenen ni idea que és el que ha passat amb les màquines, tot apunta,diuen a un greu acte vandàlic. Els mossos han estat tota la nit rastrejant la zona per a trobar pistes dels responsables, però de moment ningú de la zona a vist res, i de moment no hi ha cap pista. Això és el que sabem fins ara. Mireia Moreno, des de Sort. Que tinguin un bon dia.
M Achnasheen (Maria)
És de dia, però no ho sembla, asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre mort, caigut enmig d'un bosc, que a travès del seu aspecte, encara reflexa la tristor que l'acaparà l'incendi produït per una agència immobliària, a qui van dictar impunitat. Fa tres anys d'això, però sembla que des de llavors, el temps aquí s'hagi aturat. No hi ha ocells enlairats en rotllana pels voltants, ni un que reposi a les branques per cantar cap cant, la grisor de la capa de cendres ofeguen el sòl, que abans havia estat herba verda. Ni un raig de sol s'atraveix a traspassar entre aquestes tenebres on cada arbre de vida robada sembla ara un impotent aspectre, fins hi tot al bosc mort la boira sembla artificial. El paisatge reflexa una tragèdia. El més dur, que és real. Reflexe del mirall a l'ombra de la tragèdia que el viure el dia a dia en aquesta bruta societat ens sotmet. Les cadenes, invisibles, són immenses i fortes com l'acer, més fermes que mai.De vegades, és nomès amb la força de la violència quan per fi les trenquem. Llàstima que hi ha poca gent, que abandonada la cegesa, ho entèn, ens entèn, i equivocada, ens jutja, ens aïlla, ens oblida, ens condemna.
Però ara que és de nit, tot és diferent perquè ens hem decidit a trencar el glaç, potser ens cremarem, però tan és, no tenim por perquè res pot ser pitjor que viure sotmesa a aquest infern. Tot val per a ser partíceps i poder viure aquests moments. Amb la punta els dits, a travès d'un acte que no ens ha costat tant prepapar, toquem el cel, un somriure ens subjecta les galtes, els batecs piquen fort. Notem que no hem perdut l'ànima, totalment conscients, l'adrenalina ens desborda. Avui ens sentim més fortes, incontrolables, empassant-nos la por a les reprasàlies, saboragem com un caramel el suc més dolç del fruit del sabotatge.
(Pallars Sobirà, 11 de març 1990)
Caiguda la lluna, les estrelles, que ara no foses ni dil•luïdes pels fanals de la ciutat, radiants, il•luminavem l'escena. Asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre caigut per la força d'un vent de ponent, aropà les cames, mentre s'encenia el cigarret d'herbes que li havia ofert la seva companya. En va tastar dues calades, llargament pausades, però no li venia realment de gust i l'acabà apagant amb la punta del peu, deixant-lo caure instintivament al terra. A l'instant, en veure'l a l'herba, el recollí i el desà en la bossa de plàstic on hi havia les demès deixalles… era millor no deixar el mínim rastre de que la seva presència havia visitat aquella zona. Ademès l'indret massa bonic per a ser embrutat per unes foresteres rates de ciutat…
Amb absolutament tots els sentits a flor de pell, havien d'estar sigilosament atentes per a no pendre cap pas en fals; nomès un d'erroni podria ser culminant, ja que pel matí, quan els treballadors s'adonessin que cada una de les màquines havia boicotejada, possiblement no trigarien ni un minut a trucar al seu cap, i aquest a la policia local o als mossos. A més, havien d'estar atentes perquè quan els maderos s'adonessin que no es tractava simplement d'una gamberrada, la brigada d'informació faria acte també de presència per a rastrejar l'entorn.
Sabien que l'ADN, era un dels pitjors enemics per a les activistes ja que és el que ens distingeix sense error com a individualitats característiques. Per això, des de l'inici de la recerca d'informacions que van dur a terme per a poder realitzar l'operació, un dels primers objectius que s'havien proposat, i era essencial, evitar ser reconegudes en cap moment. És per aquest motiu que s'obsessionaven per ser capaces de controlar la seva pròpia suor, que la seva sang no ragès més enllà dels conductes sanguinaris, que els cabells no s'escapessin i que la seva saliva no busquès una clariana entre la boca. També haurien de vigilar, de tenir en compte les petjades de les seves pròpies botes, ja que havien trepitjat tota la nit terra mullada. Tota la roba que havien utilitzat per a l'acció i que ara havia estat llençada innutilitzada, les seves quartades verificades, els diferents objectes que també havien de fer desaparèixer durant aquella mateixa nit. Pensaven que sense proves ningú no les podria acusar.
- Havies estat algun cop en aquest massís?
- No…
- I havies vist mai tants isards junts corrents?
- No… vull dir, no des d’aquest matí… tampoc mai havia fet vivac ni m’havia despertat amb els primers raigs de la posta de sol… i feia temps que no respirava un aire tan pur… (fa una pausa, es gira, se la mira i agafa aire) No tens por?
- Por de què? Viure amb por és anar morint cada dia. La por ens atura, la por ens mata, la por no ens deixa viure les vides que ens agradaria, la por permet que els miserables ens dominin…
- Ja...molt bonic però la por ens humanitza. Jo tinc por i no passa res, no l’amago. No et crec, segur que tens por… no cal que ara em vagis de superdura…
- Ara només tinc por a pedre algun dia la meva passió per la llibertat…
- ( somriu) Sí clar… mira que n’ets de fantasmeta quan vols….
- Em sento com una lloba udolant en lluna plena.
- Jaja!! Apa, vinga passa’m el vi… que tu ja n’has pres suficient per aquesta nit…
No semblava realment que tot allò poguès ser real, ni elles mateixes s'ho creien. La màgia de la fantasia havia abatut els obstacles de la crua realitat per a convertir-se en somni tangible. Els murs no els notaven tan alts, sabien que totes les porten es podien obrir, tots els panys, destruir, i que tota alambrada, a cop de cizalla, podia ser tallada. Nomès calia informar-se de com fer-ho, posar-hi empeny i rodar-ho. Perquè res és impossible. Demà callades, haurien d'ocultar la seva veritat, mentir quan algú preguntès on havien estat durant aquests dos dies. Ningú, nomès elles sabria del què, en efecte, havia passat.
- Saps que aquesta vall estreta té una llegenda molt antiga que explica com abans entre la seva espesor es refugiaven dones i nens que fugien de les seves llars. Dormien sota la copa dels arbres, i menjàven del que robaven dels conreus i dels fruits silvestres del bosc.
- He pensat que sí que hi ha una cosa que em fa por…
- Ah sí? El què?
- Que un dia no pugui gaudir més d’aquest paisatge, d’aquest riu amb l’aigua transparent, d’aquestes plantes, d’aquests animals, i de la companyia de persones com tu… (li fa un petò)
- Perquè ho dius això ara? (l’abraça)
- M’he enrecordat de l’incendi del bosc que hi havia prop de Prades, ara fa tres anys, va destrossar el record de la meva infantesa… en aquell bosc vaig apendre a fer cabanyes, a distingir les herbes i les pedres, a anar amb bici, vaig conèixer els ocells de la zona, passejava a la Laika sense collar, ajudavem als pagesos a fer oli, de les olives que recolliem d’aquells camps d’oliveres enormes, els ametllers…. En fi…que més dóna ara això. Pots posar la ràdio? A veure què diuen?
- Clar… bonica, però…estàs bé? No vols que parlem?
- Prefereixo que no… no vull posar-me melancòlica..
Mentre preparaven les motxilles per a tenir-ho tot enllestit per a què fòs possible fugir quan el sol despullès els seus primers raigs, mil pensaments atracaven al seu cap. Com si estiguessin a punt de morir i un vaixell s'haguès decidit per a transportar-lis els records clau que avui els hi donen l'essència que les ha constituït com el que són ara. Actuant en l'anonimat, portant doble vida, angúnies, penuries, bons moments, doble careta, de vegades notaven com la seva vida tenia un argument més cruel que el de la pitjor peli de ciencia ficció amb final amarg. Però el pitjor de tot, és que en la vida real, el destí de les seves vides no estava sempre en les seves mans, sinò a les d'uns pocs, que a la gent com elles, les odiaven. Elles sabent-se titelles del joc, intentaven tallar-se les seves pròpies cordes. Elles a ells, també els odiaven, havien aconseguit tenir tot el control al seu costat, tots els diners, el control del pensament, dels cossos, de la justícia, dels diners, de les presons, dels rols, dels gustos, de les cases, de les comoditats, del futur del planeta, dels humans, dels animals…
(Tarragona, 13 de març de 1990)
- Bon dia Laura! Em poses un cafè?
- Sí clar senyoret!
- Carai si que estàs contenta avui! Com a anat el cap de setmana?
- Molt bé, he après a valorar moltes coses. La vida és una lluita i un aprenentatge constant Xavi.
- Si que estem filosòfiques de bon matí! Jo no he parat de currar en tot el finde, i per la nit no he pogut dormir perquè el Rai no ha parat de plorar, i el Manel està a punt d’entregar el projecte de fi de carrera i estava dels nervis… Imaginat el panorama.
- Me l’imagino.
- Pots pujar la ràdio?
- ..l’incident de diumenge valorat el 100.000 euros de pèrdues en la maquinària de la construcció de les pistes d’esquí previstes per a l’anomenat pont del Pirineu encara no té autors…
- Es veu que van com bojos buscant els responsables…
- Quina vida de merda la seva, que miserable estar tota la teva jornada laboral perseguint a la gent…
- No em canviava per ells, ni que haguès de viure sota un pont.
- Jeje. Jo tampoc.
- …….Aquestes pistes d’esquí havien d’unir les pistes entre l’Estat espanyol i el francès. Ara però i degut a la crisi econòmica, els gestors de la pista hauran d’estudiar si val la pena o no reiniciar les obres amb tot el cost que suposa. Aquestes pistes afectaven 150 hectàrees que passaven molt aprop del límit amb el parc natural, tot i les protestes dels veïns, l’alcalde va donar la llicència d’obra…..
- Bueno, jo me’n vaig que faig tard. Ens veiem a l’assemblea?
- Sí, clar.
- Ah! per cert, se la veia molt maca la noia amb la que anaves l’altre dia, diga-li que al final sí que vull un d’aquests llibres sobre noves masculinitats.
- Vec que el sermó que us vam fotre l’altre dia ha donat el seu fruit.
- Jeje. Bueno, no siguis tan presumida que no he despertat gràcies a vosaltres… per cert, us vaig veure molt juntes l’altre dia.. no m’has d’explicar res?
- No hi ha res més a comentar que tinc ara mateix un munt de clients que volen que els porti els cafès i que ara mateix m’estan mirant amb mala cara. Ens veiem desprès doncs?
- Mira que n’ets de xula quan vols. Marxo. Vinga, fins desprès! Quan acabi l’assemblea no t’escapes!
- Adèu sol! Merci per venir a veure’m i aguantar-me..!
-….No tenen ni idea que és el que ha passat amb les màquines, tot apunta,diuen a un greu acte vandàlic. Els mossos han estat tota la nit rastrejant la zona per a trobar pistes dels responsables, però de moment ningú de la zona a vist res, i de moment no hi ha cap pista. Això és el que sabem fins ara. Mireia Moreno, des de Sort. Que tinguin un bon dia.
M Achnasheen (Maria)
Poesia guanyadora 4t concurs literari la Fàbrica Zero
COL.LECCIÓ BUTLLETÍ D'OCURRÈNCIA
HISÒRIES I INTERVENCIONS HUMANES
Va ser enganxa’t per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l’ajuntament de
Barcelona pels “incívics” de la ciutat.
La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de
pintades“ de l’ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda.
Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis
posar-la en practica sincronitza’ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
- Belém,
Per què continuar a la superfície?
Prefereixo descriure’t al cel. El cel em cobreix el cos sense sentir el seu pes, i no
m’ofèn, ni per dins, ni per fora. Em bufa per un cantó i per l’altre volent que jo senti la
gravetat zero brollant des de les seves mans sense digitals. Si jo dic que pari, ell no para
del tot, abans, se’m burla amb bufades al coll mentre sondeja el meu cos per descobrir a
on vull ser tocada sense angoixes.
El cel és tot llis i sense brodes
Quan la pluja abunda, ell aboca, i no em mulla només petites parts del cos, com les
ungles que tu humiteges en aquest potet de plàstic amb cinc forats. Em mulla del tot, de
sobta i de mi, en segons, només diu l’aigua, que del cel és promesa d’amor perenne:
quan no em refresca per fora, em liquida per dins.
No em deixa mai.
Per tot això, Belém – i malgrat l’article “el” i del pronom “ell” que l’antecedeixen quan
ho invoco –concloc que el cel no és home.
El cel és una dona, una do-na, Belém? Entens això?
Belem va tossir i va preguntar si jo volia esmalt clar perlat.
-No, jo vull carmí, el carmí que tenyeixi el cos de Santa Teresa quan ella va desenrotllar
el cabdell diví i va gaudir per tota l’eternitat.
*****
Feia una calor del mil dimonis ben bé a on jo no aconseguia ventar: a l’espai que vaig
del moll de l’os a l’ocult de la pell, però sense traspassar-la, a l’extensió de tot el cos,
del taló al centre del crani.
A dos quarts de tres vaig rebre una visita.
Ell no em va despertar, va gaudir de mi. Va menjar les restes de la descomposició del
meu cos, pells, va menjar els meus pèls, va xuclar la suor entre els meus dits i va
recórrer el pont blanc del meu braç volent aconseguir la font de la meva boca oberta
simulant abundància.
*****
Vols ballar? Em va preguntar sense preocupar-se d’amagar-me el punyal. Vull, vaig
respondre.
I ell, de forma molt tendra, va penetrar una altra vegada la làmina a la carn del meu
rostre, esquinçant la meva boca al costat dret, del vèrtex al lòbul.
Es va obrir el mar vermell. L’escuma de les ones fugisseres tremolava i sonava com un
vals. Ell em va agafar per la cintura i em va dir que no m’importés amb el seu sexe,
doncs allá les distraccions del món estaven totes sublimades.
.
Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat
que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t’absol peccatis tuis in
nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador
totes les impureses bombollejant els enganys
de la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre
les truges, i amb elles la llengua, la mucosa,
el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara.
Ni un gemec, de tan neta
Jo ja no
estava allà
Però va ser a la pàgina 165 que vaig defallir d’amor pel príncep idiota, prolix i bo,
aquest de qui Dostoievski em va deixar les entranyes de Crist i les va remanar amb
plastilina . Fràgil i estúpidament sincer, el príncep rus em va salvar de tenir una pena
mortal de mi mateixa degut a les meves canyelles fines.
Quan vaig voler creure que tota persona és intrínsecament mentidera i que l’honestedat
és una corrupció de caràcter – només així em lliuraria del remordiment de mentir que no
uso faldilla perquè el fred de baix em dol a les trompes de falopi - ,
va aparèixer el príncep, al llibre, anul·lant les incerteses del món per transformar la
veritat en quelcom més evident-
encara que evident es torni, també, la seva idiotesa. Qui resistiria a la suculència d’un
caràcter que acull i exposa en un gerro, fet un lliri magnífic, les pròpies misèries?
Teodora immediatament va notar que jo estava relacionant-me amb algú superior: vaig
eliminar la cera inútil de les paraules i
vaig passar a sospirar i depilar les cames amb més freqüència.
Sortirà?, Teodora em va preguntar
un divendres a la nit (jo amb un vestit mostrant les cuixes, clatell a la mostra i un trull a
les mans). Ãham.
I a on va? Si jo ja havia arribat al final del llibre, a on més aniria sinó a casar-me amb un
home que m’acull les misèries?
En la cartera del príncep hi ha, avui, dues fotos: una nostra, a les noces, i una altre
només meva, bonica, dels genolls per a baix – dos lliris admirables.
Teodora, no m’estima així, tant, d’franc,
que jo no suporto.
No és que no t’aconsegueixi
l’amor perquè no et vulgui, és perquè vaig néixer amb defecte:
8 costelles i a més, totes molt
juntetes al voltant del cor – ell, fet pelicà sentenciat amb gàbia d’apartament, té que
sortir per ser.
Però la clau del cor empresonat és cosa que només
existeix en el poema naif que
les persones escriuen a primer de primària.
Avui la vida té murs i circuito elétrico.
Vols un consell, Teodora?
No intentis obrir la gàbia amb les mans delicades.
Posa’t un coturn,
Pren distància,
Corre i explota
la porta
com una voladora al pit
el que escapar és teu.
Em falla el tràfic de la serotonina, però no la intel·ligència del cor.
Que mal em faig si permeto a l’home que trio que em deixi en transe d’amor a l'obrir jo
mateix la seva rutina feixuga
només per amalgamar-me en ella? Si permeto que m’estengui el brut peu a les nou de la
nit per lubrificar les ranures i, a les deu, que em lubrifiqui ell mateix amb la forma que
millor li convingui?
quin transcendent codi d’amor pur jo infringeixo si deixo que l’home triat m’admiri les
natges, que confongui les meves natges amb altres, que em perdi per descuit, que em
rescati quan desespera, que em traeixi per fleblesa i que em porti, per sorprendre’m la
vida i aconseguir el meu perdó, pizza de calabresa i un ram de crisantems sortits que ni
per inspiració divina ell aprendrà que odio un o l’altre?
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el
període fèrtil.
El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i
donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de
gossos.
Té
raó això? Als set anys d’edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties
sense
culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell
vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel
roig només
per fer d’ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall
d’arbre i fins i tot trencava l’ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè
tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus
iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig
restringir el meu apreci només als coixos als deu
anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m’acorralen
uns tremolors d’abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l’exactitud,
van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda.
Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat
sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia pel consum.
Pel doblec en els cants dels meus
ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la
vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels
llibres de geografia.
Quan poder, Déu meu....
Sabrina
HISÒRIES I INTERVENCIONS HUMANES
Va ser enganxa’t per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l’ajuntament de
Barcelona pels “incívics” de la ciutat.
La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de
pintades“ de l’ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda.
Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis
posar-la en practica sincronitza’ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
- Belém,
Per què continuar a la superfície?
Prefereixo descriure’t al cel. El cel em cobreix el cos sense sentir el seu pes, i no
m’ofèn, ni per dins, ni per fora. Em bufa per un cantó i per l’altre volent que jo senti la
gravetat zero brollant des de les seves mans sense digitals. Si jo dic que pari, ell no para
del tot, abans, se’m burla amb bufades al coll mentre sondeja el meu cos per descobrir a
on vull ser tocada sense angoixes.
El cel és tot llis i sense brodes
Quan la pluja abunda, ell aboca, i no em mulla només petites parts del cos, com les
ungles que tu humiteges en aquest potet de plàstic amb cinc forats. Em mulla del tot, de
sobta i de mi, en segons, només diu l’aigua, que del cel és promesa d’amor perenne:
quan no em refresca per fora, em liquida per dins.
No em deixa mai.
Per tot això, Belém – i malgrat l’article “el” i del pronom “ell” que l’antecedeixen quan
ho invoco –concloc que el cel no és home.
El cel és una dona, una do-na, Belém? Entens això?
Belem va tossir i va preguntar si jo volia esmalt clar perlat.
-No, jo vull carmí, el carmí que tenyeixi el cos de Santa Teresa quan ella va desenrotllar
el cabdell diví i va gaudir per tota l’eternitat.
*****
Feia una calor del mil dimonis ben bé a on jo no aconseguia ventar: a l’espai que vaig
del moll de l’os a l’ocult de la pell, però sense traspassar-la, a l’extensió de tot el cos,
del taló al centre del crani.
A dos quarts de tres vaig rebre una visita.
Ell no em va despertar, va gaudir de mi. Va menjar les restes de la descomposició del
meu cos, pells, va menjar els meus pèls, va xuclar la suor entre els meus dits i va
recórrer el pont blanc del meu braç volent aconseguir la font de la meva boca oberta
simulant abundància.
*****
Vols ballar? Em va preguntar sense preocupar-se d’amagar-me el punyal. Vull, vaig
respondre.
I ell, de forma molt tendra, va penetrar una altra vegada la làmina a la carn del meu
rostre, esquinçant la meva boca al costat dret, del vèrtex al lòbul.
Es va obrir el mar vermell. L’escuma de les ones fugisseres tremolava i sonava com un
vals. Ell em va agafar per la cintura i em va dir que no m’importés amb el seu sexe,
doncs allá les distraccions del món estaven totes sublimades.
.
Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat
que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t’absol peccatis tuis in
nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador
totes les impureses bombollejant els enganys
de la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre
les truges, i amb elles la llengua, la mucosa,
el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara.
Ni un gemec, de tan neta
Jo ja no
estava allà
Però va ser a la pàgina 165 que vaig defallir d’amor pel príncep idiota, prolix i bo,
aquest de qui Dostoievski em va deixar les entranyes de Crist i les va remanar amb
plastilina . Fràgil i estúpidament sincer, el príncep rus em va salvar de tenir una pena
mortal de mi mateixa degut a les meves canyelles fines.
Quan vaig voler creure que tota persona és intrínsecament mentidera i que l’honestedat
és una corrupció de caràcter – només així em lliuraria del remordiment de mentir que no
uso faldilla perquè el fred de baix em dol a les trompes de falopi - ,
va aparèixer el príncep, al llibre, anul·lant les incerteses del món per transformar la
veritat en quelcom més evident-
encara que evident es torni, també, la seva idiotesa. Qui resistiria a la suculència d’un
caràcter que acull i exposa en un gerro, fet un lliri magnífic, les pròpies misèries?
Teodora immediatament va notar que jo estava relacionant-me amb algú superior: vaig
eliminar la cera inútil de les paraules i
vaig passar a sospirar i depilar les cames amb més freqüència.
Sortirà?, Teodora em va preguntar
un divendres a la nit (jo amb un vestit mostrant les cuixes, clatell a la mostra i un trull a
les mans). Ãham.
I a on va? Si jo ja havia arribat al final del llibre, a on més aniria sinó a casar-me amb un
home que m’acull les misèries?
En la cartera del príncep hi ha, avui, dues fotos: una nostra, a les noces, i una altre
només meva, bonica, dels genolls per a baix – dos lliris admirables.
Teodora, no m’estima així, tant, d’franc,
que jo no suporto.
No és que no t’aconsegueixi
l’amor perquè no et vulgui, és perquè vaig néixer amb defecte:
8 costelles i a més, totes molt
juntetes al voltant del cor – ell, fet pelicà sentenciat amb gàbia d’apartament, té que
sortir per ser.
Però la clau del cor empresonat és cosa que només
existeix en el poema naif que
les persones escriuen a primer de primària.
Avui la vida té murs i circuito elétrico.
Vols un consell, Teodora?
No intentis obrir la gàbia amb les mans delicades.
Posa’t un coturn,
Pren distància,
Corre i explota
la porta
com una voladora al pit
el que escapar és teu.
Em falla el tràfic de la serotonina, però no la intel·ligència del cor.
Que mal em faig si permeto a l’home que trio que em deixi en transe d’amor a l'obrir jo
mateix la seva rutina feixuga
només per amalgamar-me en ella? Si permeto que m’estengui el brut peu a les nou de la
nit per lubrificar les ranures i, a les deu, que em lubrifiqui ell mateix amb la forma que
millor li convingui?
quin transcendent codi d’amor pur jo infringeixo si deixo que l’home triat m’admiri les
natges, que confongui les meves natges amb altres, que em perdi per descuit, que em
rescati quan desespera, que em traeixi per fleblesa i que em porti, per sorprendre’m la
vida i aconseguir el meu perdó, pizza de calabresa i un ram de crisantems sortits que ni
per inspiració divina ell aprendrà que odio un o l’altre?
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el
període fèrtil.
El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i
donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de
gossos.
Té
raó això? Als set anys d’edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties
sense
culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell
vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel
roig només
per fer d’ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall
d’arbre i fins i tot trencava l’ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè
tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus
iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig
restringir el meu apreci només als coixos als deu
anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m’acorralen
uns tremolors d’abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l’exactitud,
van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda.
Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat
sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia pel consum.
Pel doblec en els cants dels meus
ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la
vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels
llibres de geografia.
Quan poder, Déu meu....
Sabrina
dilluns, 26 de setembre del 2011
Bases 4t Concurs Literari "La Fàbrica Zero"
Jurat: Format per tres persones, membres de la FMR.
Premis:
Es donaran dos premis. Cada premi consisteix en un lot de llibres i dues entrades per veure una obra de teatre.
Si les persones guanyadores ho accepten, la seua obra serà publicada al blog de festes: http://www.blogger.com/www.fmreivindicativa.blogspot.com
Disposicions generals:
L'obra haurà de ser original i inèdita.
L'obra ha d'estar escrita en llengua catalana.
Les obres han de presentar-se en DIN A-4, a doble espai i no poden superar els 10.500 caràcters (amb espais) per a la prosa i 3.000 caràcters (amb espais) per a la poesia.
Només s'admetran dues obres per participant.
La temàtica ha de ser socialment crítica, es valorarà la incorporació de la perspectiva de gènere.
Lliurament de les obres:
Cada participant ha de lliurar via correu electrònic sota l'assumpte: "IV Fàbrica 0" i la categoria on es participa amb el següent contingut; l'obra en format pdf. signada amb un pseudònim.
S´agrairia que en el mateix correu ens facilitéssiu el vostre telèfon de contacte per avisar les guanyadores amb major comoditat.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.
Termini d´admissió:
Les obres es faran arribar del 15 de setembre al 20 de novembre de 2011 a la següent adreça de correu electrònic: somfabricazero@gmail.com
Selecció:
El període de selecció serà del 20 al 24 de novembre. Durant aquesta setmana s'avisarà les persones premiades.
Entrega de premis:
Es contactarà per telèfon o via correu electrònic citant les guanyadores al lliurament de premis.
Organitza:
Assemblea de Festa Major Reivindicativa de St. Andreu.
Col.laboren:
Llibreria La Sirga
http://sirga.cat/ C. Tordera 34 Bxos - Vila de Gràcia
SAT Sant Andreu Teatre
www.bcn.es/santandreuteatre/
C. Fabra i Puig amb C.Neopàtria - St. Andreu
La Ciutat Invisible
http://laciutatinvisible.coop/ C. Riego, 35 - Sants
dissabte, 8 de gener del 2011
Poesia guanyadora del 3r concurs literari la Fàbrica Zero
29 – S
En la fosca hi ha qui agita, s'auto-organitza,
trenca l'engranatge i no recula. Dóna sentit ple
al SABOTATGE en la història d'aquest dia que comença:
la gent avança, directa com la persiana cap al terra
que fa un cop i xapa.
Es segellen les fonts del dolor,
l'espoli i l'explotació i es beu
de la solidaritat dels barris.
Seguim els preceptes de: medició, valoració,
càlcul, comparació i resposta. Desafiants, totes cap al centre,
fins les entranyes de la bèstia,
que vam saber llegir, malgrat la repressió dels que
volent-nos prendre tot, només van endur-se el formiguer.
Sents les sirenes?!
Les furgones passen fullades davant l'incontrolable,
desorientades, giren les rodes que els punxarem la propera vegada,
i s'arrossega un contenidor a la cantonada i se li pren flama. Sí,
s'ha trencat la pau social, però és que ja tocava...
I això només és un dia de revolta, una petita victòria en un dia de vaga general.
I tu ara em dibuixes el perfil d'una ciutat incendiada,
columnes de fum fins a l'alba,
era o no era això,
Rosa de Foc,
la llibertat, de matinada?!
Orsi (Carla Martín Salas)
En la fosca hi ha qui agita, s'auto-organitza,
trenca l'engranatge i no recula. Dóna sentit ple
al SABOTATGE en la història d'aquest dia que comença:
la gent avança, directa com la persiana cap al terra
que fa un cop i xapa.
Es segellen les fonts del dolor,
l'espoli i l'explotació i es beu
de la solidaritat dels barris.
Seguim els preceptes de: medició, valoració,
càlcul, comparació i resposta. Desafiants, totes cap al centre,
fins les entranyes de la bèstia,
que vam saber llegir, malgrat la repressió dels que
volent-nos prendre tot, només van endur-se el formiguer.
Sents les sirenes?!
Les furgones passen fullades davant l'incontrolable,
desorientades, giren les rodes que els punxarem la propera vegada,
i s'arrossega un contenidor a la cantonada i se li pren flama. Sí,
s'ha trencat la pau social, però és que ja tocava...
I això només és un dia de revolta, una petita victòria en un dia de vaga general.
I tu ara em dibuixes el perfil d'una ciutat incendiada,
columnes de fum fins a l'alba,
era o no era això,
Rosa de Foc,
la llibertat, de matinada?!
Orsi (Carla Martín Salas)
Prosa guanyadora del 3r concurs literari la Fàbrica Zero
ETERI
Passejo pels carrers desèrtics de la ciutat. A primera hora de la tarda d'aquesta
canícula especialment tòrrida ni una ànima intensament agosarada s'avé a explorar les
cantonades encuriosida per les possibles aventures que hi puguin restar expectants
per llançar-se a algú que les vulgui acollir en el seu si i, així, desterrar la monotonia de
l'anar passant i fent via i embutxacar-se un grapadet d'il·lusions que com els
deliciosos caramels arrodonits de menta es van assaborint fins que es volatilitzen a
causa de la seva essència efímera. Les gotes de suor em regalimen coll avall i de tant
en tant hi deixo lliscar un dit per tastar-ne la seva salabró, que és la que duc
empresonada dins la meva carcassa i que pugna per alliberar-se-me'n i barrejar-se
amb l'oxigen de l'atmosfera per poder convertir-se en plugim dolç sobre la mar en una
matinada grisenca i gelada abans que les barques surin per cercar l'aliment dels
famolencs depredadors humans.
Camino sense aturar-me, no em cal fer-ho ni davant l'homenet vermell, doncs ni tan
sols els cavalls de ferro gosen esbravar-se en aquesta tarda que tot ho fa irrespirable
amb el seu alè exageradament bullent.
Camino fent ziga-zagues pels carrers amples de les principals vies de la ciutat, sense
parar esment en donar un sentit a les meves passes que faci sentir-les útils en la seva
funcionalitat. Noto el menyspreu sota la sola de la xancla de goma negra que,
miraculosament, no es desfà: deu estar fabricada amb material igni.
El silenci té un to feixuc i per això els lòbuls de les orelles se'm belluguen endavant i
endarrere quan a través d'una porta oberta surt a refrescar-me la desesperació en
clau de sol – o vés a saber en quin coi de clau- que fuig de la gola ronca de la Janis
Joplin. Malaurada, hauria d'haver-hi afegit. M'assec a l'esglaó de la vorera davant la
porta mateix i deixo que els esgarips de la Janis m'esgarrapin l'ànima ...
summertime ...
Torno en mi. Els ulls, clucs encara, es fereixen per la lluentor amb que el Sol orna les
llambordes. Me n'adono que la porta, davant la qual sec, ara resta del tot tancada. Em
poso dempeus i segueixo el meu vagareig cap a la incerta meta. Les meves petjades
emprenten l'aire amb la seva sonoritat, encara a ritme de la guitarra summertimiana
que m'ha induït l'estat de sopor del qual lluito en va per desempellagar-me'n. Arribo a
una plaça rodona d'aquelles en les quals els cotxes van donant-hi voltes i més voltes
fins que esbrinen per quin dels camins que l'envolten han de girar per arribar al seu
destí. Quina sort! Si jo pugués tan sols intuir per quin dels caminois m'he d'endinsar
per no arribar a cap lloc.
Rodejo la plaça per la vorera i em sento de nou infant, amb la boca riallera, damunt els
cavallets de la fira ... girajonsant, girajonsant ... Ara, amb les mans abatent l'aire
inexistent, sento la veu grossa del meu pare que em va dient cada cop que el meu
cavallet blanc de cua negra passa pel seu davant: “Adéu, adéu ... Compte amb les
regnes ...” i veig la seva mà enorme, de dits com branques protectores d'un arbre nu,
gesticulant, acompanyant la salutació verbal de comiat amb veu alegra ... “Adéu,
Adéu ... Compte amb ...”
He deixat el cos aparcat damunt el cavallet. Continua el seu etern giravoltar entorn
del cercle tancat, i no s'oblida ni un sol cop de gesticular amb la mà un adéu al pare,
que sap no és un adéu per sempre ...
La meva ment continua el seu passeig conurbació enllà ... voleia sobre les misèries
físiques de la gent reflectides en el paisatge dessolador que configuren els solars
sense edificar, embafats d'escombraries de tota mena, entre les quals, els gats en zel
cantonegen el seu miol queixós tot desitjant fer sort amb la femella més formosa
d'aquell barri obrer que tant si plou o fa sol, sempre és ornat amb una densa capa de
pols invisible pul·luladora dels aires i feridora de les entranyes dels éssers que hi
malviuen.
La gateta maula més cobejada d'aquells carrers, per fi ha fet la seva tria, no sense
haver deixat abans prou marge de temps perquè els quatre o cinc gats que
competeixen per ella hagin sortit de l'espectacular duel amb una mossegada a l'orella
l'un; una esgarrinxada sota l'ull esquerra, l'altre; una coixesa passatgera deguda a una
mala caiguda, un tercer; ... etc... La nívia gateta jovenassa encara -tot i haver parit ja
quatre vegades- es contoneja amb els esbelts bigotis ben enlairats davant el pèlroig
borni i més escarransit de tota aquella feram ... Els altres, amb la cua entre cames,
opten per retirar-se i provar sort en un solar que queda a dues cantonades ... No els hi
estranya que d'entre tots ells, la provocativa gateta hagi escollit el més escanyolit i
famèlic mascle: era l'únic que li faltava per tastar-ne'n les mels que d'aquí a poc
donaran el seu fruit amb la vinguda al món de sis cadellets rogencs que destacaran
enmig de la grisor dels edificis i solars empolsinats ... Només sobreviuran els més
forts i espavilats.
Voleio, estenc les ales que no tinc i suro per sobre els vapors de cotofluix que broden
ombres damunt les muntanyes, els camps llaurats, les pinedes vora mar, els edificis
amorfes que ambicionen gratar el cel …
Veig la meva matèria que a poc a poc per fora, però de pressa en els seus interiors, va
convertint-se en allò que ja era …. les molècules festegen vora els gats que ensumen la
massa que de mica en mica esdevé carn pútrida … n'hi emanen gasos i els cucs malden
per continuar la vida que han obtingut de la mort. Un matalàs amb el ventre
esbotzinat, vomitant espuma negra que qui-sap-lo havia estat dins les entranyes que
l'embolcallaven, groga i esponjosa, acull la massa inerme com aital darrer úter que es
compadeix del desaixoplugat ... l'acull ...
Summertime ..., na, na, na ... Aquell moment n'era un ... si ... l'era ...na, na, na .... la
cervesa fresca que engolíem en qualsevol terrassa aquells estius de xafagor intensa i
asfixiant, mentre parlàvem de coses transcendentals i fumàvem cigarretes amb mala
consciència, n'era un altre ... summertime ... na, na, na ...
La mà de la tieta nonagenària entre les meves, sentint les seves venes tendres encara
i ensortides, moradenques ... els petons sorollosos que li engaltava ... el fer veure que li
escoltava les històries repetides al llarg dels anys ... n'era un altre... summertime ...
na, na,na
Aquella abraçada, que de tant estrènyer feia mal, amb l'amic que ho és per sempre,
també l'era ...
I el silenci mirant uns ulls -que a mi no em diuen res- però que els altres diuen que sí,
que tots els ulls parlen ... n'era un altre ... summertime ... na, na, na
I així podríem continuar eternament ... si és que l'eternitat és ... summertime ... na, na,
na ...
L'estrident sirena provoca ganyotes de malestar òtic als vianants ... perquè tanta
pressa? ...
Els gats -un cop passada la curiositat de la novetat, jeuen allunyats del cos, tot
llepant-se la pell fins a deixar-la ben llustrosa. Flexionen els seus cossos elàstics,
estirant les cames de darrere i apujant el tors ... caminen gronxant la seva carn magra
... però viva ... vida, vida, vida ... Vés a saber, malgrat el que diguin aquells que ho saben
tot, si aquests herois solitaris de solars empolsinats i teulades florides per la humitat
tenen consciència de ser el què són ... vés a saber ...miau, miau, miau ...
Curiosos, fugiu d'aquí ... torneu als vostres quefers monótons. No disfruteu amb la
misèria aliena que us consola de la vostra fastigosa existència ... Entorneu-vos al lloc
que us correspon ... Només hi vull els gats ... miau, miau, miau
Vergonya, avui els paràsits hauran tingut quelcom a explicar al redós de la taula
parada per sopar ... i no hauran restat -per uns segons- tant concentrats escoltant les
llefiscoses desgràcies a través de la pantalla, ara en tenen una que poden tocar, olorar
... fins i tot jutjar ...Aquesta és de veritat perquè l'han vist amb els seus propis ulls,
en directe ... sense pantalles enmig que parepetin realitat de ficció.
Fantasmes ... en vida ... malaguanyats esforços per parir-los ... fantasmes sense
cadenes que arrossegar ... Les duen enganxades en la consciència que les baules menen
cap a la superficialitat còmoda de la que no han volgut eixir per pura mandra nascuda
de l'egoisme malentès ...
Cossos formosos que puden a buit ... a no res ... que deixen anar la flaire de l'aroma del
lloc d'on venim i al qual anem anant ....
I quines ganes de riure em vénen ... miau, miau, miau ...
Penso en com d'absurd fem que sigui això que en diem viure ... miau, miau, miau ... Què
ens pensem que som eterns, potser? Però si ens passem mitja vida -o tres quarts i
tot- patint per aconseguir objectius que ens reportaran profit dins un període molt
curt de temps ... objectius que se simplifiquen en l'obtenció de benestar material ... La
idea del diner ... No ho veuen que és pura il·lusió creada pels titellaires ... Els gats
continuen fent la seva ...ara és l'hora d'espolsar-se la mandra i anar a fer un tomb per
la barriada ... Ospa! si no duen a sobre la cartera ... dring, dring, dring ... el no so de la
morralla sí que tintineja dins les nostres butxaques ... dring, dring, dring ...
I quantes pantalles ... i que planes i que boniques ...
I com et va? Bé? Me n'alegro. I on viatges aquestes vacances? Es que ja no sé on anar,
he estat arreu ...
I quines sabates més bufones, si fins i tot semblen còmodes. Caram, amb la marca ...
Miau ... bellugant la cueta els cadellets pèlroigs s'aferren a la panxa de la mare, amb
els peuets l'hi apreten perquè brolli la llet dels mugrons a la seva gola assedegada ...
N'hi ha per a tots, de moment ... miau, miau, miau
La gèlida cambra funerària rep el tros de carn per desar-lo dins una nevera
horitzontal ... que el conservarà fins a la incineració ... però primer el burxaran per
descobrir què li ha provocat el deixar d'alenar ...
Plou, plou sobre la trista conurbació. Els obrers ixen de sons petits habitacles amb la
cigarreta entre els llavis i el paraigua estès ... o qui no en vol dur, amb gorra i les mans
a les butxaques del gec, ben enfonsades ... a punt d'estripar el folre interior i
alliberar-hi ... els dits.
Són quarts de set del matí ... i els gats famolencs ja han caçat algun ratolí després
d'haver-se'ls-hi escapolit aquell suculent ocellet que saltironejava dins el bassal ... la
mare l'ha cridat a temps, però, i l'innocent pardalet ha volat cap a l'arbre desfullat
tot deixant els pobres gats ben embadocats ... però després de la decepció han tornat
a la lluita ... a la vida ... a la sobreviurevida ....
Estàtic, res no passa, és la mateixa hora perquè el futur ha deixat d'existir per a mi.
Sóc un munt de guspires invisibles que voleien en l'eteri. Algú em pensa i tu llegeixes
el que inventa.
El silenci no existeix. El temps mai ha estat i, per tant, ara tampoc és, tot i que
llegeixes mai i ara ... Tu no ets qui penses que ets ...tens una imatge subjectiva de la
teva mare ...
El quadre que tu i aquell altre mirificàveu aquella tarda al museu, us provocava
sensacions diferents ... les dues autèntiques i vàlides ... A ell el tranquilitzava aquell
rellotge que anava desfent-se ... a tu et martellejava l'ànima, angoixant-te pel que
podria succeir demà sense que ho poguessis controlar ...
Els gats no dormen ... miau, miau, miau ... ells són els prínceps destronats de la nit ...
vagaregen pels carrers ... ara en són els amos absoluts ... Les seves petxades
encoixinades són tendres com el pa de pessic ... que diuen no és va idear a Vic, sinó
a .... ah, ah, ah ...!!!
La mare nívia s'atura i s'amaga sota un cotxe mal aparcat damunt la vorera ... la
silueta -d'una dona, potser?- que camina pel mig de la carretera asfaltada fent zigazagues
l'espanta ... De sobte -la dona?- s'atura i inclina l'esquena cap al terra,
dibuixant un angle recte amb el seu cos, bada la boca i vomita en forma de bolus
alimentici i bilis, tota la ràbia acumulada durant anys i panys d'aguantar,
resignadament el ser pagada per la força del seu treball un preu gens equitatiu als
guanys que el producte de la seva feina aporten a qui la mana feixos de pistrings que
el fan a ell cada dia molt més ric i a ella cada segon que passa més amarg de suportar
l'existència forçada. Cova de lladres!!
Veig les espurnes rabioses surar en l'invisible eter. Un garbuix de ràbies, alegries,
tristeses, il·lusions, esperances, desolacions, complexes de culpa, excitacions ...
s'uneixen en una orgia momentània per separar-se seguidament i anar a poblar les
ments d'existències que habiten en els cossos engruixidors del cens del suburbi que
no acaba d'encaixar en la geografia física on, com una pròtesi tarada, provoca
butllofes a punt d'esclatar-los l'aigua pusosa per escampar el seu escoïment arreu de
les ànimes malferides però vives en el seu sentir emocional quan s'escauen els
diferents esdeveniments que les somouen ... per bé ... per mal ... per gaudir ... per patir
...
Important, doncs, recordar: allò n'era un ... na, na, na ...
Noto que vaig no sent. Alguns dels gatets pèlroigs també van deixant de ser ... Els
seus cossets magres resten extenuats vora la mare que s'esmerça per retre-lis un
darrer acte d'amor amb les llepades tendres i polides amb que acarona tot i cadascun
dels flocs de pèl brillant com flama viva que ornen les carcasses de ninotet de peluix
dels cadellets ... que eren ... van ser un temps ... i ara ja no hi són.
No sento recança ... Amb l'última espurna d'enteniment encara puc copsar un darrer
pensament: S'inventaran un munt de màquines que faran multituds d'inimaginables
tasques que meravellaran els que hi siguin per conèixer-ho; succeiran cadenes de
desgràcies i benaurances que estalsinaran als més descreguts; els humans -potsergaudiran
d'ales pròpies i volaran al seu lliure albir ... naixeran i moriran milions
d'existències: humanes, animals, vegetals ... orgànics – minerals ... inorgànics ...
i jo ja no ho sabré
Malgrat tot, sempre hi continuaran havent-hi principis i finals ..... o no
Els miau-miaus petitonets, petitonets van deixant de ser-ho. Bon senyal ... gaudeixen
de prou aliment per anar fent-se vells ... me n'enric, me n'enric, me n'enric ... na, na,
na ...
La mare els fita atentament quan s'arrosseguen pel polsós sòl del solar tot fent veure
que es mosseguen i esgarrapen ... ai ... esgarrapar ... i l'ànima amb aquell na, na, na
janisjoplià. La responsable mare gata sap -perquè és sàvia per naturalesa- que aquests
dos que han sobreviscut seran els darrers de la seva saga. Ambdós són mascles, sap la
feina que faran ... La gata (maula?) cada cop resta més del seu temps sense fer res
(d'utilitat?). Panxa enlaire, quan els fills dormen -tan acostats l'un de l'altre que
semblen un cabdell de llana carbassa- i no la veuen, es deixa acaronar per la tibior de
l'astre Sol, quan aquest es digna a fer acte de presència obrint-se pas entre les
partícules cancerígenes que floten en l'espai contaminat pels invisibles -no semprevapors
escopits per les fàbriques conurbanes on els autosatisfets assalariats
acotxats-dobleresidenciats-entelevisats-internetitzats-viatjats ... malden per
protegir els seus estatus de possibles conseqüències de gestes revolucionàries que de
tant en tant proven de reviscolar tot reclamant DRETS ... miau! drets ... igualtat,
solidaritat, justícia, fraternitat ... oi? però que coi va passar amb aquella revolució
d'allà dalt? ... Ai els gavatxets, com són, com actuen, avui dia ... Estan millor que els
pobladors d'aquest país colonitzat per l'innombrable enemic, o què? Quanta, quanta
revolució ... al Nord, al Sud, a l'Est, a l'Oest ...perquè els fillets dels ben-mal pagats
OBRERS frueixin llegint-ne els fets recollits en llibres de solapa barata ben
assegudets en els còmodes seients de plàstic dels ràpids i moderns metros ... caríssim,
el transport!! amb el que els amos procuren fornir els sempre malcontents
treballadors ... ai, Senyor! Si és que quan més els hi dones, més en volen ... ai, ai, ai!
Miau! Na, na, na ... Evadim-nos amb els incomprensibles esgarips queixosos de la
malaurada (ara sí) Janis ...
Baula darrere baula ... una idea incompleta n'inicia una altra ... perdem el fil, ens
n'anem d'un tema a l'altre ... i així potser un dia ens n'adonem que res valia la pena
tant com aquell na, na, na ... Cadascú té els seus na, na, na ... i sí, aquella tarda
terriblement xafogosa n'era un: el solitari carrer fumejant vapor de les calentes
llambordes ... el veig ... és allà assegut a l'esglaó de la vorera davant una porta
oberta ...closos els ulls ... escolta les notes, la veu de caçalla que malda per alliberar-se
de la gola de la Japlin... suplicant vés a saber què ... Mai ho sabrà i millor així, no fora
que es perdés l'encant decebut per la intranscendental realitat que se li podria
-potser- revelar ... Quin moment, aquell! DEU! Déu, qui coi et va idear; per què no ets?
Seria millor si fóssis!? Es clar que no, un creador dirigint milions i milions de creats!
Però si ja ho fan... Ells són el Déu. I mentre existeixin els ells i els naltros ...
Els naltros, quan ens pensem que ja no podem més i estem a punt de defallir, ens
arrapapem als nostres somnis, als nostres moments de glòria, als nostres caramels de
menta que de tant en tant fugen pels esparrecs dels gecs ... però sempre tindrem
l'oportunitat de fer-nos amb un altre grapadet novell de dolces llaminadures que
aferrarem dins els closos punys ben alçats i aquest cop abans no se'ns tornin a
escapolir de les butxaques que ornen els nostres somnis i els nostres moments de
realitat ...en guardarem els embolcalls i arribat el moment -que va arribant ja- els hi
llançarem als que hauran quedat arrecerats, als que hauran quedat nusos també
físicament, els que tot fent mal us del seu poder, de la seva bona sort hauran estat
derrotats per la majoria que formen els desheretats de la terra, del planeta TERRA ...
na, na, na ...
la gata nívia passeja amb un cadellet a cada costat pel bell mig del carrer
sense cotxes ... Els bigotis de tots tres ben alts a punt de detectar el viarany que els
ha de guiar a la VIDA, vida, vida ...
Violant Atarca (Pili Serra Pasqual)
Gener 2010
Passejo pels carrers desèrtics de la ciutat. A primera hora de la tarda d'aquesta
canícula especialment tòrrida ni una ànima intensament agosarada s'avé a explorar les
cantonades encuriosida per les possibles aventures que hi puguin restar expectants
per llançar-se a algú que les vulgui acollir en el seu si i, així, desterrar la monotonia de
l'anar passant i fent via i embutxacar-se un grapadet d'il·lusions que com els
deliciosos caramels arrodonits de menta es van assaborint fins que es volatilitzen a
causa de la seva essència efímera. Les gotes de suor em regalimen coll avall i de tant
en tant hi deixo lliscar un dit per tastar-ne la seva salabró, que és la que duc
empresonada dins la meva carcassa i que pugna per alliberar-se-me'n i barrejar-se
amb l'oxigen de l'atmosfera per poder convertir-se en plugim dolç sobre la mar en una
matinada grisenca i gelada abans que les barques surin per cercar l'aliment dels
famolencs depredadors humans.
Camino sense aturar-me, no em cal fer-ho ni davant l'homenet vermell, doncs ni tan
sols els cavalls de ferro gosen esbravar-se en aquesta tarda que tot ho fa irrespirable
amb el seu alè exageradament bullent.
Camino fent ziga-zagues pels carrers amples de les principals vies de la ciutat, sense
parar esment en donar un sentit a les meves passes que faci sentir-les útils en la seva
funcionalitat. Noto el menyspreu sota la sola de la xancla de goma negra que,
miraculosament, no es desfà: deu estar fabricada amb material igni.
El silenci té un to feixuc i per això els lòbuls de les orelles se'm belluguen endavant i
endarrere quan a través d'una porta oberta surt a refrescar-me la desesperació en
clau de sol – o vés a saber en quin coi de clau- que fuig de la gola ronca de la Janis
Joplin. Malaurada, hauria d'haver-hi afegit. M'assec a l'esglaó de la vorera davant la
porta mateix i deixo que els esgarips de la Janis m'esgarrapin l'ànima ...
summertime ...
Torno en mi. Els ulls, clucs encara, es fereixen per la lluentor amb que el Sol orna les
llambordes. Me n'adono que la porta, davant la qual sec, ara resta del tot tancada. Em
poso dempeus i segueixo el meu vagareig cap a la incerta meta. Les meves petjades
emprenten l'aire amb la seva sonoritat, encara a ritme de la guitarra summertimiana
que m'ha induït l'estat de sopor del qual lluito en va per desempellagar-me'n. Arribo a
una plaça rodona d'aquelles en les quals els cotxes van donant-hi voltes i més voltes
fins que esbrinen per quin dels camins que l'envolten han de girar per arribar al seu
destí. Quina sort! Si jo pugués tan sols intuir per quin dels caminois m'he d'endinsar
per no arribar a cap lloc.
Rodejo la plaça per la vorera i em sento de nou infant, amb la boca riallera, damunt els
cavallets de la fira ... girajonsant, girajonsant ... Ara, amb les mans abatent l'aire
inexistent, sento la veu grossa del meu pare que em va dient cada cop que el meu
cavallet blanc de cua negra passa pel seu davant: “Adéu, adéu ... Compte amb les
regnes ...” i veig la seva mà enorme, de dits com branques protectores d'un arbre nu,
gesticulant, acompanyant la salutació verbal de comiat amb veu alegra ... “Adéu,
Adéu ... Compte amb ...”
He deixat el cos aparcat damunt el cavallet. Continua el seu etern giravoltar entorn
del cercle tancat, i no s'oblida ni un sol cop de gesticular amb la mà un adéu al pare,
que sap no és un adéu per sempre ...
La meva ment continua el seu passeig conurbació enllà ... voleia sobre les misèries
físiques de la gent reflectides en el paisatge dessolador que configuren els solars
sense edificar, embafats d'escombraries de tota mena, entre les quals, els gats en zel
cantonegen el seu miol queixós tot desitjant fer sort amb la femella més formosa
d'aquell barri obrer que tant si plou o fa sol, sempre és ornat amb una densa capa de
pols invisible pul·luladora dels aires i feridora de les entranyes dels éssers que hi
malviuen.
La gateta maula més cobejada d'aquells carrers, per fi ha fet la seva tria, no sense
haver deixat abans prou marge de temps perquè els quatre o cinc gats que
competeixen per ella hagin sortit de l'espectacular duel amb una mossegada a l'orella
l'un; una esgarrinxada sota l'ull esquerra, l'altre; una coixesa passatgera deguda a una
mala caiguda, un tercer; ... etc... La nívia gateta jovenassa encara -tot i haver parit ja
quatre vegades- es contoneja amb els esbelts bigotis ben enlairats davant el pèlroig
borni i més escarransit de tota aquella feram ... Els altres, amb la cua entre cames,
opten per retirar-se i provar sort en un solar que queda a dues cantonades ... No els hi
estranya que d'entre tots ells, la provocativa gateta hagi escollit el més escanyolit i
famèlic mascle: era l'únic que li faltava per tastar-ne'n les mels que d'aquí a poc
donaran el seu fruit amb la vinguda al món de sis cadellets rogencs que destacaran
enmig de la grisor dels edificis i solars empolsinats ... Només sobreviuran els més
forts i espavilats.
Voleio, estenc les ales que no tinc i suro per sobre els vapors de cotofluix que broden
ombres damunt les muntanyes, els camps llaurats, les pinedes vora mar, els edificis
amorfes que ambicionen gratar el cel …
Veig la meva matèria que a poc a poc per fora, però de pressa en els seus interiors, va
convertint-se en allò que ja era …. les molècules festegen vora els gats que ensumen la
massa que de mica en mica esdevé carn pútrida … n'hi emanen gasos i els cucs malden
per continuar la vida que han obtingut de la mort. Un matalàs amb el ventre
esbotzinat, vomitant espuma negra que qui-sap-lo havia estat dins les entranyes que
l'embolcallaven, groga i esponjosa, acull la massa inerme com aital darrer úter que es
compadeix del desaixoplugat ... l'acull ...
Summertime ..., na, na, na ... Aquell moment n'era un ... si ... l'era ...na, na, na .... la
cervesa fresca que engolíem en qualsevol terrassa aquells estius de xafagor intensa i
asfixiant, mentre parlàvem de coses transcendentals i fumàvem cigarretes amb mala
consciència, n'era un altre ... summertime ... na, na, na ...
La mà de la tieta nonagenària entre les meves, sentint les seves venes tendres encara
i ensortides, moradenques ... els petons sorollosos que li engaltava ... el fer veure que li
escoltava les històries repetides al llarg dels anys ... n'era un altre... summertime ...
na, na,na
Aquella abraçada, que de tant estrènyer feia mal, amb l'amic que ho és per sempre,
també l'era ...
I el silenci mirant uns ulls -que a mi no em diuen res- però que els altres diuen que sí,
que tots els ulls parlen ... n'era un altre ... summertime ... na, na, na
I així podríem continuar eternament ... si és que l'eternitat és ... summertime ... na, na,
na ...
L'estrident sirena provoca ganyotes de malestar òtic als vianants ... perquè tanta
pressa? ...
Els gats -un cop passada la curiositat de la novetat, jeuen allunyats del cos, tot
llepant-se la pell fins a deixar-la ben llustrosa. Flexionen els seus cossos elàstics,
estirant les cames de darrere i apujant el tors ... caminen gronxant la seva carn magra
... però viva ... vida, vida, vida ... Vés a saber, malgrat el que diguin aquells que ho saben
tot, si aquests herois solitaris de solars empolsinats i teulades florides per la humitat
tenen consciència de ser el què són ... vés a saber ...miau, miau, miau ...
Curiosos, fugiu d'aquí ... torneu als vostres quefers monótons. No disfruteu amb la
misèria aliena que us consola de la vostra fastigosa existència ... Entorneu-vos al lloc
que us correspon ... Només hi vull els gats ... miau, miau, miau
Vergonya, avui els paràsits hauran tingut quelcom a explicar al redós de la taula
parada per sopar ... i no hauran restat -per uns segons- tant concentrats escoltant les
llefiscoses desgràcies a través de la pantalla, ara en tenen una que poden tocar, olorar
... fins i tot jutjar ...Aquesta és de veritat perquè l'han vist amb els seus propis ulls,
en directe ... sense pantalles enmig que parepetin realitat de ficció.
Fantasmes ... en vida ... malaguanyats esforços per parir-los ... fantasmes sense
cadenes que arrossegar ... Les duen enganxades en la consciència que les baules menen
cap a la superficialitat còmoda de la que no han volgut eixir per pura mandra nascuda
de l'egoisme malentès ...
Cossos formosos que puden a buit ... a no res ... que deixen anar la flaire de l'aroma del
lloc d'on venim i al qual anem anant ....
I quines ganes de riure em vénen ... miau, miau, miau ...
Penso en com d'absurd fem que sigui això que en diem viure ... miau, miau, miau ... Què
ens pensem que som eterns, potser? Però si ens passem mitja vida -o tres quarts i
tot- patint per aconseguir objectius que ens reportaran profit dins un període molt
curt de temps ... objectius que se simplifiquen en l'obtenció de benestar material ... La
idea del diner ... No ho veuen que és pura il·lusió creada pels titellaires ... Els gats
continuen fent la seva ...ara és l'hora d'espolsar-se la mandra i anar a fer un tomb per
la barriada ... Ospa! si no duen a sobre la cartera ... dring, dring, dring ... el no so de la
morralla sí que tintineja dins les nostres butxaques ... dring, dring, dring ...
I quantes pantalles ... i que planes i que boniques ...
I com et va? Bé? Me n'alegro. I on viatges aquestes vacances? Es que ja no sé on anar,
he estat arreu ...
I quines sabates més bufones, si fins i tot semblen còmodes. Caram, amb la marca ...
Miau ... bellugant la cueta els cadellets pèlroigs s'aferren a la panxa de la mare, amb
els peuets l'hi apreten perquè brolli la llet dels mugrons a la seva gola assedegada ...
N'hi ha per a tots, de moment ... miau, miau, miau
La gèlida cambra funerària rep el tros de carn per desar-lo dins una nevera
horitzontal ... que el conservarà fins a la incineració ... però primer el burxaran per
descobrir què li ha provocat el deixar d'alenar ...
Plou, plou sobre la trista conurbació. Els obrers ixen de sons petits habitacles amb la
cigarreta entre els llavis i el paraigua estès ... o qui no en vol dur, amb gorra i les mans
a les butxaques del gec, ben enfonsades ... a punt d'estripar el folre interior i
alliberar-hi ... els dits.
Són quarts de set del matí ... i els gats famolencs ja han caçat algun ratolí després
d'haver-se'ls-hi escapolit aquell suculent ocellet que saltironejava dins el bassal ... la
mare l'ha cridat a temps, però, i l'innocent pardalet ha volat cap a l'arbre desfullat
tot deixant els pobres gats ben embadocats ... però després de la decepció han tornat
a la lluita ... a la vida ... a la sobreviurevida ....
Estàtic, res no passa, és la mateixa hora perquè el futur ha deixat d'existir per a mi.
Sóc un munt de guspires invisibles que voleien en l'eteri. Algú em pensa i tu llegeixes
el que inventa.
El silenci no existeix. El temps mai ha estat i, per tant, ara tampoc és, tot i que
llegeixes mai i ara ... Tu no ets qui penses que ets ...tens una imatge subjectiva de la
teva mare ...
El quadre que tu i aquell altre mirificàveu aquella tarda al museu, us provocava
sensacions diferents ... les dues autèntiques i vàlides ... A ell el tranquilitzava aquell
rellotge que anava desfent-se ... a tu et martellejava l'ànima, angoixant-te pel que
podria succeir demà sense que ho poguessis controlar ...
Els gats no dormen ... miau, miau, miau ... ells són els prínceps destronats de la nit ...
vagaregen pels carrers ... ara en són els amos absoluts ... Les seves petxades
encoixinades són tendres com el pa de pessic ... que diuen no és va idear a Vic, sinó
a .... ah, ah, ah ...!!!
La mare nívia s'atura i s'amaga sota un cotxe mal aparcat damunt la vorera ... la
silueta -d'una dona, potser?- que camina pel mig de la carretera asfaltada fent zigazagues
l'espanta ... De sobte -la dona?- s'atura i inclina l'esquena cap al terra,
dibuixant un angle recte amb el seu cos, bada la boca i vomita en forma de bolus
alimentici i bilis, tota la ràbia acumulada durant anys i panys d'aguantar,
resignadament el ser pagada per la força del seu treball un preu gens equitatiu als
guanys que el producte de la seva feina aporten a qui la mana feixos de pistrings que
el fan a ell cada dia molt més ric i a ella cada segon que passa més amarg de suportar
l'existència forçada. Cova de lladres!!
Veig les espurnes rabioses surar en l'invisible eter. Un garbuix de ràbies, alegries,
tristeses, il·lusions, esperances, desolacions, complexes de culpa, excitacions ...
s'uneixen en una orgia momentània per separar-se seguidament i anar a poblar les
ments d'existències que habiten en els cossos engruixidors del cens del suburbi que
no acaba d'encaixar en la geografia física on, com una pròtesi tarada, provoca
butllofes a punt d'esclatar-los l'aigua pusosa per escampar el seu escoïment arreu de
les ànimes malferides però vives en el seu sentir emocional quan s'escauen els
diferents esdeveniments que les somouen ... per bé ... per mal ... per gaudir ... per patir
...
Important, doncs, recordar: allò n'era un ... na, na, na ...
Noto que vaig no sent. Alguns dels gatets pèlroigs també van deixant de ser ... Els
seus cossets magres resten extenuats vora la mare que s'esmerça per retre-lis un
darrer acte d'amor amb les llepades tendres i polides amb que acarona tot i cadascun
dels flocs de pèl brillant com flama viva que ornen les carcasses de ninotet de peluix
dels cadellets ... que eren ... van ser un temps ... i ara ja no hi són.
No sento recança ... Amb l'última espurna d'enteniment encara puc copsar un darrer
pensament: S'inventaran un munt de màquines que faran multituds d'inimaginables
tasques que meravellaran els que hi siguin per conèixer-ho; succeiran cadenes de
desgràcies i benaurances que estalsinaran als més descreguts; els humans -potsergaudiran
d'ales pròpies i volaran al seu lliure albir ... naixeran i moriran milions
d'existències: humanes, animals, vegetals ... orgànics – minerals ... inorgànics ...
i jo ja no ho sabré
Malgrat tot, sempre hi continuaran havent-hi principis i finals ..... o no
Els miau-miaus petitonets, petitonets van deixant de ser-ho. Bon senyal ... gaudeixen
de prou aliment per anar fent-se vells ... me n'enric, me n'enric, me n'enric ... na, na,
na ...
La mare els fita atentament quan s'arrosseguen pel polsós sòl del solar tot fent veure
que es mosseguen i esgarrapen ... ai ... esgarrapar ... i l'ànima amb aquell na, na, na
janisjoplià. La responsable mare gata sap -perquè és sàvia per naturalesa- que aquests
dos que han sobreviscut seran els darrers de la seva saga. Ambdós són mascles, sap la
feina que faran ... La gata (maula?) cada cop resta més del seu temps sense fer res
(d'utilitat?). Panxa enlaire, quan els fills dormen -tan acostats l'un de l'altre que
semblen un cabdell de llana carbassa- i no la veuen, es deixa acaronar per la tibior de
l'astre Sol, quan aquest es digna a fer acte de presència obrint-se pas entre les
partícules cancerígenes que floten en l'espai contaminat pels invisibles -no semprevapors
escopits per les fàbriques conurbanes on els autosatisfets assalariats
acotxats-dobleresidenciats-entelevisats-internetitzats-viatjats ... malden per
protegir els seus estatus de possibles conseqüències de gestes revolucionàries que de
tant en tant proven de reviscolar tot reclamant DRETS ... miau! drets ... igualtat,
solidaritat, justícia, fraternitat ... oi? però que coi va passar amb aquella revolució
d'allà dalt? ... Ai els gavatxets, com són, com actuen, avui dia ... Estan millor que els
pobladors d'aquest país colonitzat per l'innombrable enemic, o què? Quanta, quanta
revolució ... al Nord, al Sud, a l'Est, a l'Oest ...perquè els fillets dels ben-mal pagats
OBRERS frueixin llegint-ne els fets recollits en llibres de solapa barata ben
assegudets en els còmodes seients de plàstic dels ràpids i moderns metros ... caríssim,
el transport!! amb el que els amos procuren fornir els sempre malcontents
treballadors ... ai, Senyor! Si és que quan més els hi dones, més en volen ... ai, ai, ai!
Miau! Na, na, na ... Evadim-nos amb els incomprensibles esgarips queixosos de la
malaurada (ara sí) Janis ...
Baula darrere baula ... una idea incompleta n'inicia una altra ... perdem el fil, ens
n'anem d'un tema a l'altre ... i així potser un dia ens n'adonem que res valia la pena
tant com aquell na, na, na ... Cadascú té els seus na, na, na ... i sí, aquella tarda
terriblement xafogosa n'era un: el solitari carrer fumejant vapor de les calentes
llambordes ... el veig ... és allà assegut a l'esglaó de la vorera davant una porta
oberta ...closos els ulls ... escolta les notes, la veu de caçalla que malda per alliberar-se
de la gola de la Japlin... suplicant vés a saber què ... Mai ho sabrà i millor així, no fora
que es perdés l'encant decebut per la intranscendental realitat que se li podria
-potser- revelar ... Quin moment, aquell! DEU! Déu, qui coi et va idear; per què no ets?
Seria millor si fóssis!? Es clar que no, un creador dirigint milions i milions de creats!
Però si ja ho fan... Ells són el Déu. I mentre existeixin els ells i els naltros ...
Els naltros, quan ens pensem que ja no podem més i estem a punt de defallir, ens
arrapapem als nostres somnis, als nostres moments de glòria, als nostres caramels de
menta que de tant en tant fugen pels esparrecs dels gecs ... però sempre tindrem
l'oportunitat de fer-nos amb un altre grapadet novell de dolces llaminadures que
aferrarem dins els closos punys ben alçats i aquest cop abans no se'ns tornin a
escapolir de les butxaques que ornen els nostres somnis i els nostres moments de
realitat ...en guardarem els embolcalls i arribat el moment -que va arribant ja- els hi
llançarem als que hauran quedat arrecerats, als que hauran quedat nusos també
físicament, els que tot fent mal us del seu poder, de la seva bona sort hauran estat
derrotats per la majoria que formen els desheretats de la terra, del planeta TERRA ...
na, na, na ...
la gata nívia passeja amb un cadellet a cada costat pel bell mig del carrer
sense cotxes ... Els bigotis de tots tres ben alts a punt de detectar el viarany que els
ha de guiar a la VIDA, vida, vida ...
Violant Atarca (Pili Serra Pasqual)
Gener 2010
Accèssit 3r concurs literari la Fàbrica Zero
PAQUITA
Torturada pel record, escric aquestes línies per alliberar aquesta culpa que em turmenta…
Es deia Paquita… o potser encara es diu Paquita, no ho sé.
Treballava amb mi a la fàbrica. D'això ja fa gairebé dos anys.
Era una dona d’uns cinquanta anys de caràcter agradable; no massa agraciada; sempre ben arreglada; d'escassos estudis; treballadora des dels setze anys; amb un somriure ple de simpatia; de veu fluixa i timbre infantil; sempre complaent.
A la sala de producció érem una trentena de treballadores. Caps de línia i finals de línia. La feina pesada: carregar les caixes de producte acabat damunt els palets; reposar les bobines que s’anaven consumint constantment; moure els materials; netejar les peces de la màquina; era i encara és una feina del final de línia.
Els crits, poques vegades justificats, plovien a cada instant damunt aquestes companyes menys afavorides.
El nostre encarregat era la personificació de la crueltat. Totes el patíem però les operaries més dòcils s’emportaven la pitjor part i la Paquita, aguantava tot sense dir res. Amb el pas del temps, el seu somriure es va anar esborrant paulatinament per deixar un rostre inexpressiu, perdut.
Quan arribàvem pel matí, l’encarregat ens repartia la feina. Si sospitava qualsevol debilitat en alguna de nosaltres, ens enviava a treballar a un lloc on la feblesa es transformava en patiment; un patiment que durava vuit hores a la fàbrica; un patiment que sortia amb nosaltres i ens acompanyava a casa; un patiment que fins i tot tenia el seu lloc als nostres malsons.
I si alguna feia qualsevol equivocació, ni que fos una banalitat, la por es feia palesa, de cop, a tota la sala. Recordo l’encarregat, el cap de producció, el Director… Era una situació tan terrible, que encara que jo no hi estigués implicada, no volia sentir els crits que rebotaven a totes les parets i entraven al cervell fent-me sentir culpable d’una cosa que res tenia a veure amb mi.
La culpa d’una es feia extensible a totes.
Allò si que era terrible. Si ara li digués a algú que encara no fa dos anys que això passava, no s’ho creuria. A l’empresa continuen estant els mateixos, però ja no es treballa així. Les coses han canviat. Ara tenim un comitè d’empresa, s’han recol·locat els comandaments i participem a la gestió de la feina.
Però malgrat tots els canvis que hi han hagut, no deixo de recordar aquell dia...
Al llarg del 2008, la Paquita va anar deixant de ser la Paquita i nosaltres, les caps de línia, ja ni tan sols la teníem en compte.
Aquell dia, l’encarregat es va fixar en ella i la va enviar a treballar a la meva línia. Quan la Paquita va arribar, no va dir res, ni tan sols el “bon dia” que no sempre obtenia resposta. Vaig posar la màquina en marxa i a la poca estona es va presentar l’encarregat per pujar-me la velocitat per damunt del que era habitual, conscient de qui ho patiria.
La Paquita, al final de línia, corria literalment per tal de donar abast a les necessitats de la màquina. Tots la vèiem anar amunt i avall sense descans; però ens donava igual: Que pateixi!, pensava, jo ja havia patit prou abans de ser promoguda i, a més, ella no valia res com a treballadora; amb cinquanta
anys i encara era operaria de final de línia... les noies joves eren molt millors que ella; tant de bò en tingués alguna a la meva línia i s'emportessin la Paquita.
A mesura que el temps passava, el cansament va anar guanyant-la, consumint les seves forces. Primer li va caure un grapat de caixes que havia de reposar al carregador de caixes, escampant-se totes per terra. Era com si li hagués caigut una baralla de cartes gegants. Li vaig fer tants crits com caixes esteses hi havien. Ella estava trasbalsada i ho recollia tot frenèticament, mentre l’angoixa l’anava torturant per dins. Malgrat saber-ho, no vaig parar la màquina per res, mentre veia com se li acumulaven les unitats acabades una damunt l’altra, i una més i una més, gairebé obturant la sortida de la màquina. Una hora d’asfíxia, dues hores més... crits per aquí, crits per allà, crits de l’encarregat... i tots els crits amb el seu nom: Paquita!
La gota que va vessar el got va ser quan la màquina es va quedar sense accessoris al carregador i es va aturar. Vaig clavar una mirada carregada d’odi al que quedava de la Paquita. La vaig escridassar amb més força que mai per tal que l’encarregat sentís que res del que allí passava era culpa meva. Així deixava clar qui era la culpable i de pas li demostrava que em preocupava per la producció del dia.
La Paquita va reaccionar. Va agafar un grapat d’accessoris i va córrer cap al carregador parlant amb si mateixa, encara que no podia entendre el que deia. Quan va arribar al carregador no va deixar els accessoris; va continuar corrent al voltant de la línia una i altra vegada, amb els accessoris a la mà.
A poc a poc, la gent de la sala es va anar adonant del que passava. Ràpidament va venir l’encarregat i la va aturar plantant-se davant agafant-la dels braços. Ella continuava parlant sense sentit; la seva mirada estava perduda. Les operaries de les altres línies es van acostar per intentar ajudar. Poca estona després va arribar el cap de producció. La Paquita no s’assemblava per a res a una persona normal. Va venir la infermera de l’empresa i plegades la vàrem portar al servei mèdic.
A la sala, totes les màquines estaven aturades.
A l’arribar al servei mèdic, i per tal que la infermera li fes el reconeixement, vaig treure la casaca a la Paquita, tot i que ella no ho volia fer. Ens vam quedar glaçades. L’esquena i el tors de la Paquita eren tan plens de blaus que era difícil veure un pam de pell rosada. Com podia haver passat una cosa així?
Li vàrem preguntar com s’ho havia fet, però res del que ens deia tenia lògica fins que vàrem voler trucar al seu marit perquè vingués a recollir-la. Llavors, ens va suplicar que no el truquéssim. La seva mirada era molt diferent a aquella mirada perduda d’abans; era ben viva; de foc; era una mirada posseïda per la por.
Ara tot estava ben clar. Ella sempre ho va saber ocultar darrera del seu somriure.
Massa sovint les aparences ens deixen cecs.
La infermera va avisar a recursos humans i jo vaig haver de tornar a la meva màquina. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure la Paquita.
Dies més tard, es va dir que ja no treballava a l’empresa. Recursos humans li havia aconsellat que el millor per ella era deixar el treball i tenir temps per resoldre els seus problemes; la part econòmica li quedaria resolta per la indemnització i l’atur que cobraria.
Ningú va tenir mai en compte a la Paquita. Jo vaig em deixar portar per les consignes dels directors i de l’encarregat, fins oblidar totalment que estava treballant al cantó d'una persona.
Vaig convertir en un infern l’únic espai on estava lliure dels maltractaments que rebia del seu marit.
Aquella experiència em va fer obrir els ulls a la realitat i vaig entendre que:
El món real, el que toco, està fet per persones, no per conceptes empresarials i les persones són el valor més elevat que existeix.
La llei del més fort és pròpia d’un temps primitiu, mentre que l’humanisme és la llei que ens fa a tots més forts.
Així guio ara el meu camí.
-Clara de la Vila- (Hans Wilshunsen Baró)
Torturada pel record, escric aquestes línies per alliberar aquesta culpa que em turmenta…
Es deia Paquita… o potser encara es diu Paquita, no ho sé.
Treballava amb mi a la fàbrica. D'això ja fa gairebé dos anys.
Era una dona d’uns cinquanta anys de caràcter agradable; no massa agraciada; sempre ben arreglada; d'escassos estudis; treballadora des dels setze anys; amb un somriure ple de simpatia; de veu fluixa i timbre infantil; sempre complaent.
A la sala de producció érem una trentena de treballadores. Caps de línia i finals de línia. La feina pesada: carregar les caixes de producte acabat damunt els palets; reposar les bobines que s’anaven consumint constantment; moure els materials; netejar les peces de la màquina; era i encara és una feina del final de línia.
Els crits, poques vegades justificats, plovien a cada instant damunt aquestes companyes menys afavorides.
El nostre encarregat era la personificació de la crueltat. Totes el patíem però les operaries més dòcils s’emportaven la pitjor part i la Paquita, aguantava tot sense dir res. Amb el pas del temps, el seu somriure es va anar esborrant paulatinament per deixar un rostre inexpressiu, perdut.
Quan arribàvem pel matí, l’encarregat ens repartia la feina. Si sospitava qualsevol debilitat en alguna de nosaltres, ens enviava a treballar a un lloc on la feblesa es transformava en patiment; un patiment que durava vuit hores a la fàbrica; un patiment que sortia amb nosaltres i ens acompanyava a casa; un patiment que fins i tot tenia el seu lloc als nostres malsons.
I si alguna feia qualsevol equivocació, ni que fos una banalitat, la por es feia palesa, de cop, a tota la sala. Recordo l’encarregat, el cap de producció, el Director… Era una situació tan terrible, que encara que jo no hi estigués implicada, no volia sentir els crits que rebotaven a totes les parets i entraven al cervell fent-me sentir culpable d’una cosa que res tenia a veure amb mi.
La culpa d’una es feia extensible a totes.
Allò si que era terrible. Si ara li digués a algú que encara no fa dos anys que això passava, no s’ho creuria. A l’empresa continuen estant els mateixos, però ja no es treballa així. Les coses han canviat. Ara tenim un comitè d’empresa, s’han recol·locat els comandaments i participem a la gestió de la feina.
Però malgrat tots els canvis que hi han hagut, no deixo de recordar aquell dia...
Al llarg del 2008, la Paquita va anar deixant de ser la Paquita i nosaltres, les caps de línia, ja ni tan sols la teníem en compte.
Aquell dia, l’encarregat es va fixar en ella i la va enviar a treballar a la meva línia. Quan la Paquita va arribar, no va dir res, ni tan sols el “bon dia” que no sempre obtenia resposta. Vaig posar la màquina en marxa i a la poca estona es va presentar l’encarregat per pujar-me la velocitat per damunt del que era habitual, conscient de qui ho patiria.
La Paquita, al final de línia, corria literalment per tal de donar abast a les necessitats de la màquina. Tots la vèiem anar amunt i avall sense descans; però ens donava igual: Que pateixi!, pensava, jo ja havia patit prou abans de ser promoguda i, a més, ella no valia res com a treballadora; amb cinquanta
anys i encara era operaria de final de línia... les noies joves eren molt millors que ella; tant de bò en tingués alguna a la meva línia i s'emportessin la Paquita.
A mesura que el temps passava, el cansament va anar guanyant-la, consumint les seves forces. Primer li va caure un grapat de caixes que havia de reposar al carregador de caixes, escampant-se totes per terra. Era com si li hagués caigut una baralla de cartes gegants. Li vaig fer tants crits com caixes esteses hi havien. Ella estava trasbalsada i ho recollia tot frenèticament, mentre l’angoixa l’anava torturant per dins. Malgrat saber-ho, no vaig parar la màquina per res, mentre veia com se li acumulaven les unitats acabades una damunt l’altra, i una més i una més, gairebé obturant la sortida de la màquina. Una hora d’asfíxia, dues hores més... crits per aquí, crits per allà, crits de l’encarregat... i tots els crits amb el seu nom: Paquita!
La gota que va vessar el got va ser quan la màquina es va quedar sense accessoris al carregador i es va aturar. Vaig clavar una mirada carregada d’odi al que quedava de la Paquita. La vaig escridassar amb més força que mai per tal que l’encarregat sentís que res del que allí passava era culpa meva. Així deixava clar qui era la culpable i de pas li demostrava que em preocupava per la producció del dia.
La Paquita va reaccionar. Va agafar un grapat d’accessoris i va córrer cap al carregador parlant amb si mateixa, encara que no podia entendre el que deia. Quan va arribar al carregador no va deixar els accessoris; va continuar corrent al voltant de la línia una i altra vegada, amb els accessoris a la mà.
A poc a poc, la gent de la sala es va anar adonant del que passava. Ràpidament va venir l’encarregat i la va aturar plantant-se davant agafant-la dels braços. Ella continuava parlant sense sentit; la seva mirada estava perduda. Les operaries de les altres línies es van acostar per intentar ajudar. Poca estona després va arribar el cap de producció. La Paquita no s’assemblava per a res a una persona normal. Va venir la infermera de l’empresa i plegades la vàrem portar al servei mèdic.
A la sala, totes les màquines estaven aturades.
A l’arribar al servei mèdic, i per tal que la infermera li fes el reconeixement, vaig treure la casaca a la Paquita, tot i que ella no ho volia fer. Ens vam quedar glaçades. L’esquena i el tors de la Paquita eren tan plens de blaus que era difícil veure un pam de pell rosada. Com podia haver passat una cosa així?
Li vàrem preguntar com s’ho havia fet, però res del que ens deia tenia lògica fins que vàrem voler trucar al seu marit perquè vingués a recollir-la. Llavors, ens va suplicar que no el truquéssim. La seva mirada era molt diferent a aquella mirada perduda d’abans; era ben viva; de foc; era una mirada posseïda per la por.
Ara tot estava ben clar. Ella sempre ho va saber ocultar darrera del seu somriure.
Massa sovint les aparences ens deixen cecs.
La infermera va avisar a recursos humans i jo vaig haver de tornar a la meva màquina. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure la Paquita.
Dies més tard, es va dir que ja no treballava a l’empresa. Recursos humans li havia aconsellat que el millor per ella era deixar el treball i tenir temps per resoldre els seus problemes; la part econòmica li quedaria resolta per la indemnització i l’atur que cobraria.
Ningú va tenir mai en compte a la Paquita. Jo vaig em deixar portar per les consignes dels directors i de l’encarregat, fins oblidar totalment que estava treballant al cantó d'una persona.
Vaig convertir en un infern l’únic espai on estava lliure dels maltractaments que rebia del seu marit.
Aquella experiència em va fer obrir els ulls a la realitat i vaig entendre que:
El món real, el que toco, està fet per persones, no per conceptes empresarials i les persones són el valor més elevat que existeix.
La llei del més fort és pròpia d’un temps primitiu, mentre que l’humanisme és la llei que ens fa a tots més forts.
Així guio ara el meu camí.
-Clara de la Vila- (Hans Wilshunsen Baró)
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Bases pel 3r concurs literari La Fàbrica 0
ORGANITZA:
Festa Major Reivindicativa de St. Andreu:
Endavant-OSAN, La Trinxera-CAJEI, CUP
COL·LABORA:
Llibreria La Sirga
SAT - Sant Andreu Teatre
API - Assemblea Popular Independentista
JURAT:
Estarà format per tres persones de les festes organitzadores i una persona externa.
PREMIS:
Es donaran dos premis.
Cada premi és un lot de llibres i una entrada per veure una obra de teatre.
Si les persones guanyadores ho accepten la seua obra es publicarà al blog de les Festes.
DISPOSICIONS GENERALS:
L'obra haurà de ser original i inèdita.
L'obra ha d'estar escrita en llengua catalana.
Les obres han de presentar-se en DINA-4, a doble espai i no poden superar els 10.500 caràcters (amb espai) per la prosa i els 3000 caràcters (amb espais) per la poesia.
Només s'admetran dues obres per participant.
La temàtica ha de ser socialment crítica i en aquesta edició es valorarà especialment la incorporació de la perspectiva de gènere.
CATEGORIES:
POESIA
Extensió:S'acceptaran obres amb una extensió màxima de 3000 caràcters (amb espais) i que compleixin les disposicions generals explicades a priori.
PROSA
Extensió:S'acceptaran les obres que tinguin un màxim de 10.500 caràcters (amb espais) i que compleixin les disposicions generals explicades anteriorment.
LLIURAMENT DE LES OBRES
Cada participant ha de lliurar via correu electrònic sota l´assumpte:"III PREMI LITERARI FÀBRICA O" i la categoria on es participa, amb el següent contingut:
L'obra s´ha d´entregar en format pdf i signada amb un pseudònim. S´agraïria que en el correu ens fessiu saber el vostre telèfon de contacte per informar les guanyadores amb major comoditat.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.
TERMINI D'ADMISSIÓ
Les obres es faran arribar de l´1 d'octubre al 25 de novembre de 2010 a la següent adreça de correu electrònic:
concursfabricazero@gmail.com
SELECCIÓ
El període de selecció serà del 22 al 25 de novembre.
ENTREGA DE PREMIS
Tindrà lloc el dissabte 27 de novembre durant la matinal infantil i de cultura popular organitzada per la Festa Major Reivindicativa, als Jardinets de Can Fabra.
Per a qualsevol dubte o sugeriment:
concursfabricazero@gmail.com
fmreivindicativa@gmail.com
El programa de festes d'enguany o d'edicions anteriors el trobareu a:
www.fmreivindicativa.blogspot.com
dimarts, 12 de gener del 2010
Obra guanyadora del 2on Concurs Literari la Fàbrica Zero
Prosa guanyadora del 2on Concurs Literari:
CARTA D’UNA DRAGONA INDIGNADA
Benvolgudes membres del jurat,
Segurament us sorprendrà la meva carta, sobretot tenint en compte què sóc i com n’és de difícil per mi agafar una ploma per escriure. Mireu, em dic Ales Roges i sóc una dragona. Sí, sí, ho heu llegit bé, una dragona. Ja, bé, ara pensareu “ja hi som, una boja que ens escriu una carta”, però no m’ho estic pas inventant, sóc una dragona.
Que no existim, diu. Clar que existim, i tant! El que passa és que hem après a amagar-nos dels humans. Que per què? Doncs és evident! Si no deixeu res tranquil. Quantes espècies animals heu extingit? I quants animals teniu tancats en gàbies per poder-los anar a veure quan vulgueu? Bé, el cas és que hem après a amagar-nos, tot i que cada vegada se’ns fa més difícil, perquè poc a poc van quedant menys zones on no arribeu. Sou masses persones, a la Terra, sabeu? I mengeu massa, també. Sembla mentida, petites com sou, la quantitat de coses que mengeu al cap del dia. I total, per no moure-us, la majoria de vosaltres, que us passeu el dia assegudes en una cadira. Seieu per treballar, seieu per menjar, seieu per moure-us... I quan no seieu, esteu ajagudes.
Torno al motiu de la meva carta. Us escric en representació de totes les dragones de la Terra. Sí, he dit dragones i no dracs, que normalment són mascles, els personatges dels vostre contes i històries. I és una cosa que ens molesta moltíssim. És que no ho podem entendre, això. Hi ha tants mascles com femelles, i si no fos així, aniríem malament! Ja em direu, sinó, què els passarà a aquell país on només hi ha homes... Tantíssima gent com són, i no tenen dones...
Bé, al cas. Ens vam assabentar del vostre concurs i vam decidir participar-hi, tot denunciant la mala imatge que tenim i reivindicant la nostra vàlua com a personatges d’històries i contes no excessivament fantàstics, i on les dragones no siguem éssers malignes que ens divertim traient foc per la boca i socarrimant tot allò que trobem, a poder ser, persones, sobretot, dones i canalla.
És que si us hi fixeu, tot és mala propaganda. Jo no sé qui va decidir calumniar-nos d’aquesta manera, als dracs. Cada vegada que sento a parlar de la llegenda de Sant Jordi em poso frenètica. Quina barra!! Ve un paio vestit de blanc amb una creu vermella, dalt d’un cavall i decideix que ha de matar un drac. Au, perquè sí. I no, el drac no es volia menjar la princesa. Per què se l’hauria hagut de menjar, si no som carnívors, eh? Però és clar, aquell paio es volia fer l’heroi i va decidir matar l’animal més gros que va trobar. A més, ni tan sols era un drac, sinó una dragona. I ho sé perquè era la meva germana, Ales Daurades. Però és clar, resulta que no podien ser amigues, la noia i la dragona, no sé per quina estranya raó. I van i envien l’il•luminat aquell a matar-la. Menys mal que es va poder escapar, l’Ales Daurades. Però és clar, no podia quedar malament, el tal Jordi, així que es va inventar que l’havia mort i que de la seva sang n’havia sortit una rosa. I la gent s’ho va creure i encara s’ho creu!! No ho entendré mai.
I no només aquesta història és falsa. Si feu cas de totes les històries que parlen de dracs (perquè sempre són mascles, és clar), som uns monstres perquè traiem foc pels queixals, perquè tenim ullals, perquè tenim ales i volem... Vaja, que no us agradem i, per tant, som monstres. I tots mascles.
I aquella altra cançó, la del monstre de Banyoles. No sé què és pitjor, si la cançó o la llegenda. En una, ens tornen vegetarians, com si no ho fóssim ja de naixement. I a l’altra, apareix un home sant que ens domina i ens porta lligats fins on són els soldats del rei perquè ens matin. Menys mal que era un home sant, arriba a ser un home malvat i no sé pas què ens hagués fet. Bé, com que no vull dir mentides com altres espècies que jo sé, diré que hi ha versions que acaben amb el drac (mascle) amansit i vivint en una gruta sota el llac. O sigui, “eliminat”.
El mite de Perseu no es queda pas enrere, no. Resulta que una noia fa enfadar els déus i la converteixen en un ésser monstruós sospitosament semblant a un drac, que converteix en pedra tot aquell qui la mira als ulls. I no contents amb això, envien un noi a tallar-li el cap per poder rescatar la seva mare. No sé com les vostres escriptores diuen que no tenen inspiració, perquè d’imaginació no us en falta, als humans, no, més aviat us en sobra.
A més, sou una miqueta estranyes, tant les dones com els homes. A l’illa de Mallorca expliquen la llegenda d’un drac, que al principi menjava rates i gats però que després va començar a menjar nadons directament dels seus bressols. Que dius, què fàcil, per un drac (o un cocodril, que és l’altra versió) entrar en una casa i agafar un nadó d’un bressol. Però la millor part de la llegenda és el fet que l’heroi, mentre festeja amb la seva enamorada, veu aparèixer el drac, el mata amb la seva espasa i l’arrossega, tot sangonós, fins la seva estimada, i li dóna com a prova del seu amor. Ecs, quin fàstic.
De fet, no sé com us agraden, tots aquests contes i aquestes llegendes, a les dones, perquè no us deixen pas en molt millor lloc que a nosaltres. D’acord que ens ignoren, a les dragones, i que calumnien l’espècie dels dracs, però vosaltres podríeu ser perfectament uns gerros o una pedra, pel que feu als vostre contes. I quan feu alguna cosa, feu el mal.
Ben mirat, no som pas tant diferents. És per tot això que us escric aquesta carta. He pensat que, ja que moltes de vosaltres sou dones, m’entendríeu. A la darrera Assemblea Mundial de Dragones ens vam marcar com a objectiu reivindicar l’existència de la nostra espècie, el paper actiu de les dragones dins la nostra societat i el nostre tarannà pacífic com a espècie.
Esperem que ens ajudeu en la nostra lluita, amb la complicitat nascuda del fet de ser femelles.
Gràcies per la vostra atenció.
Atentament, en nom de l’Assemblea Mundial de Dragones,
Ales Roges (Judit Gil)
CARTA D’UNA DRAGONA INDIGNADA
Benvolgudes membres del jurat,
Segurament us sorprendrà la meva carta, sobretot tenint en compte què sóc i com n’és de difícil per mi agafar una ploma per escriure. Mireu, em dic Ales Roges i sóc una dragona. Sí, sí, ho heu llegit bé, una dragona. Ja, bé, ara pensareu “ja hi som, una boja que ens escriu una carta”, però no m’ho estic pas inventant, sóc una dragona.
Que no existim, diu. Clar que existim, i tant! El que passa és que hem après a amagar-nos dels humans. Que per què? Doncs és evident! Si no deixeu res tranquil. Quantes espècies animals heu extingit? I quants animals teniu tancats en gàbies per poder-los anar a veure quan vulgueu? Bé, el cas és que hem après a amagar-nos, tot i que cada vegada se’ns fa més difícil, perquè poc a poc van quedant menys zones on no arribeu. Sou masses persones, a la Terra, sabeu? I mengeu massa, també. Sembla mentida, petites com sou, la quantitat de coses que mengeu al cap del dia. I total, per no moure-us, la majoria de vosaltres, que us passeu el dia assegudes en una cadira. Seieu per treballar, seieu per menjar, seieu per moure-us... I quan no seieu, esteu ajagudes.
Torno al motiu de la meva carta. Us escric en representació de totes les dragones de la Terra. Sí, he dit dragones i no dracs, que normalment són mascles, els personatges dels vostre contes i històries. I és una cosa que ens molesta moltíssim. És que no ho podem entendre, això. Hi ha tants mascles com femelles, i si no fos així, aniríem malament! Ja em direu, sinó, què els passarà a aquell país on només hi ha homes... Tantíssima gent com són, i no tenen dones...
Bé, al cas. Ens vam assabentar del vostre concurs i vam decidir participar-hi, tot denunciant la mala imatge que tenim i reivindicant la nostra vàlua com a personatges d’històries i contes no excessivament fantàstics, i on les dragones no siguem éssers malignes que ens divertim traient foc per la boca i socarrimant tot allò que trobem, a poder ser, persones, sobretot, dones i canalla.
És que si us hi fixeu, tot és mala propaganda. Jo no sé qui va decidir calumniar-nos d’aquesta manera, als dracs. Cada vegada que sento a parlar de la llegenda de Sant Jordi em poso frenètica. Quina barra!! Ve un paio vestit de blanc amb una creu vermella, dalt d’un cavall i decideix que ha de matar un drac. Au, perquè sí. I no, el drac no es volia menjar la princesa. Per què se l’hauria hagut de menjar, si no som carnívors, eh? Però és clar, aquell paio es volia fer l’heroi i va decidir matar l’animal més gros que va trobar. A més, ni tan sols era un drac, sinó una dragona. I ho sé perquè era la meva germana, Ales Daurades. Però és clar, resulta que no podien ser amigues, la noia i la dragona, no sé per quina estranya raó. I van i envien l’il•luminat aquell a matar-la. Menys mal que es va poder escapar, l’Ales Daurades. Però és clar, no podia quedar malament, el tal Jordi, així que es va inventar que l’havia mort i que de la seva sang n’havia sortit una rosa. I la gent s’ho va creure i encara s’ho creu!! No ho entendré mai.
I no només aquesta història és falsa. Si feu cas de totes les històries que parlen de dracs (perquè sempre són mascles, és clar), som uns monstres perquè traiem foc pels queixals, perquè tenim ullals, perquè tenim ales i volem... Vaja, que no us agradem i, per tant, som monstres. I tots mascles.
I aquella altra cançó, la del monstre de Banyoles. No sé què és pitjor, si la cançó o la llegenda. En una, ens tornen vegetarians, com si no ho fóssim ja de naixement. I a l’altra, apareix un home sant que ens domina i ens porta lligats fins on són els soldats del rei perquè ens matin. Menys mal que era un home sant, arriba a ser un home malvat i no sé pas què ens hagués fet. Bé, com que no vull dir mentides com altres espècies que jo sé, diré que hi ha versions que acaben amb el drac (mascle) amansit i vivint en una gruta sota el llac. O sigui, “eliminat”.
El mite de Perseu no es queda pas enrere, no. Resulta que una noia fa enfadar els déus i la converteixen en un ésser monstruós sospitosament semblant a un drac, que converteix en pedra tot aquell qui la mira als ulls. I no contents amb això, envien un noi a tallar-li el cap per poder rescatar la seva mare. No sé com les vostres escriptores diuen que no tenen inspiració, perquè d’imaginació no us en falta, als humans, no, més aviat us en sobra.
A més, sou una miqueta estranyes, tant les dones com els homes. A l’illa de Mallorca expliquen la llegenda d’un drac, que al principi menjava rates i gats però que després va començar a menjar nadons directament dels seus bressols. Que dius, què fàcil, per un drac (o un cocodril, que és l’altra versió) entrar en una casa i agafar un nadó d’un bressol. Però la millor part de la llegenda és el fet que l’heroi, mentre festeja amb la seva enamorada, veu aparèixer el drac, el mata amb la seva espasa i l’arrossega, tot sangonós, fins la seva estimada, i li dóna com a prova del seu amor. Ecs, quin fàstic.
De fet, no sé com us agraden, tots aquests contes i aquestes llegendes, a les dones, perquè no us deixen pas en molt millor lloc que a nosaltres. D’acord que ens ignoren, a les dragones, i que calumnien l’espècie dels dracs, però vosaltres podríeu ser perfectament uns gerros o una pedra, pel que feu als vostre contes. I quan feu alguna cosa, feu el mal.
Ben mirat, no som pas tant diferents. És per tot això que us escric aquesta carta. He pensat que, ja que moltes de vosaltres sou dones, m’entendríeu. A la darrera Assemblea Mundial de Dragones ens vam marcar com a objectiu reivindicar l’existència de la nostra espècie, el paper actiu de les dragones dins la nostra societat i el nostre tarannà pacífic com a espècie.
Esperem que ens ajudeu en la nostra lluita, amb la complicitat nascuda del fet de ser femelles.
Gràcies per la vostra atenció.
Atentament, en nom de l’Assemblea Mundial de Dragones,
Ales Roges (Judit Gil)
divendres, 20 de novembre del 2009
2on Concurs Literari "La Fàbrica Zero"
Bases:
Organitza:
Festa Major Reivindicativa
http://www.fmreivindicativa.blogspot.com/
Col.labora:
Llibreria La Sirga
http://sirga.cat/
Jurat:
Estarà format per tres persones de les festes organitzadores i una persona externa.
Premis:
Es donaran dos premis.
Cada premi és un lot de llibres.
Les persones guanyadores, si ho accepten, la seua obra es publicarà al blog de la Festa Major Reivindicativa.
Disposicions generals:
L’obra haurà de ser original i inèdita.
L’obra ha d’estar escrita en llengua catalana.
Les obres han de presentar-se en DINA-4, a doble espai i només per una cara. La font serà Times New Roman, 12.
Només s’admetran dues obres per participant.
La temàtica ha de ser socialment crítica i en aquesta edició es valorarà especialment la incorporació de la perspectiva de gènere.
Categories:
Poesia
Extensió:
S’acceptaran obres amb una extensió màxima de 3 pàgines i que compleixin les disposicions generals explicades a priori.
Prosa:
Extensió:
S’acceptaran les obres que tinguin un màxim de 3 pàgines i que compleixin les disposicions generals explicades anteriorment.
Lliurament de les obres:
Cada participant ha de lliurar a la bústia de la Comissió de Festes un sobre adreçat a
"2on Concurs Literari La Fàbrica 0" amb el següent contingut:
1) L'obra, presentada en dos exemplars (l'original i una còpia). Cada exemplar ha de portar al davant una pàgina amb: el títol de l'obra, el pseudònim de l'autor, i l'especificació de la categoria on participa.
2) Un altre sobre tancat. A l’exterior d’aquest sobre hi ha de constar: el títol de l'obra, el pseudònim de l'autor i l'especificació de la categoria en la qual participa.
3) A l'interior del sobre hi ha d'haver un full amb les dades personals de l'autora: nom i cognoms, adreça i telèfon.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.
Termini d´admissió:
Les obres es faran arribar, del 30 d’octubre al 30 de novembre del 2009 al local de La Comissió de Festes; està al C/ de Fraga núm. 17. És obert de dilluns a divendres de 18h a 21h.
També es poden fer arribar, del 30 d´octubre al 30 de novembre del 2009 al CSO la Gordíssima; éstà al C/Pons i Gallarza, 10. És obert els dijous i divendres de 18h a 24h.
Selecció:
El període de selecció serà la primera setmana de desembre.
Entrega de premis:
Tindrà lloc a la Plaça de les Palmeres el dimarts 8 de desembre durant la matinal infantil i de cultura popular organitzada per la Festa Major Reivindicativa.
dilluns, 15 de desembre del 2008
Obres guanyadores del Ier Concurs Literari de la FMR
Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu
ELLOn sóc? Què passa?
Quan Ella va recuperar el sentit, aquestes van ser les primeres preguntes que li van venir al cap. De seguida, però, va notar un dolor punyent que s’estenia pertot, un dolor profund que no feia pas pinta de ser momentani ni de passar-se aviat. Se li va escapar un gemec, va notar una petita punxada... i ja no va sentir res més durant una estona.
On sóc? Què m’ha passat?
Poc a poc va recobrar la consciència. I amb ella va tornar el sofriment, si bé ara, malgrat ser encara intens, era menor i més suportable. Tenia una sensació estranya, com si el seu cos no li pertanyés. Bé, de fet, el que passava és que no sentia el seu propi cos, només sentia dolor. Va intentar pensar més enllà del patiment, però en el seu esforç va tornar a caure en la inconsciència.
On sóc? Què m’està passant?
Va tornar a despertar. Aquesta vegada va insisitir a notar quelcom més que dolor i va obtenir la recompensa, va poder percebre el seu cos. Va notar que estava ajaguda panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos. També es va adonar que no es podia moure, com si hi hagués alguna força estranya que la mantenia quieta allà on era. Va provar d’aixecar el cap i en sentir el dolor, amb prou feines li va donar temps de pensar que no havia pas estat una idea massa brillant abans de tornar a l’oblit.
On sóc? Per què no em puc moure?
Quan va tornar a sentir, de seguida va fer, per dir-ho d’alguna manera, recompte del seu cos i del que sentia. Es va adonar que estava estirada en un llit, no massa tou, que estava una mica aixecat per la part del cap. També va notar que no duia massa roba a sobre i que, malgrat que tampoc no estava tapada amb massa mantes, no tenia fred. Poc a poc va percebre també que el dolor que sentia estava estès per tot el cos: cames, braços, esquena, pit, cap... Mentre pensava això la son la va tornar a vèncer.
On sóc? Com hi he arribat?
Hospital!!! La paraula li va arribar com una revelació. És clar, ara entenia que estés ajaguda, quan acostumava a dormir en posició fetal, la poca roba que duia i la calor que feia. També va entendre l’estranya olor a no-res, a la qual, malgrat haver-la notat abans, no hi havia parat esment. Així que en un hospital, molt bé. Però... què hi feia allà? Com hi havia arribat? Qui l’hi havia dut? De sobte es va adonar que tota l’estona havia romàs amb els ulls tancats i va pensar que potser ja fóra hora d’intentar obrir-los. Quan es disposava a provar-ho, va notar que li tornava a venir la son i es va tornar a dormir.
Aquest cop ja no es va preguntar on era. Ja sabia que es trobava en un hospital. Ara, la pregunta era què hi feia, allà. Va recordar que abans d’adormir-se havia tractat d’obrir els ulls, així que hi va tornar. El problema va ser que només els podia obrir una mica i durant poca estona, perquè li feien mal i la llum la molestava. Mentre anava notant tot això es va adonar que sentia veus, veus familiars que parlaven en veu baixa, de manera que no podia entendre el que deien. Va voler dir-los alguna cosa, però l’únic so que va sortir de la seva gola va ser un gemec. Tanmateix, va ser suficient perquè aquella gent que estava allà amb ella es mogués cap a la porta i cridés una infermera, que de seguida va arribar. Va sentir que li preguntava si la sentia i l’entenia i si podia dir-li alguna cosa, però malgrat que ho va provar, no va poder respondre-li. Va notar que li feia alguna cosa al braç i es va tornar a dormir.
En despertar, va recordar el que havia passat just abans d’adormir-se. Va provar d’obrir els ulls i va notar que ja els podia obrir una mica més i mantenir-los així durant més estona. També va ser capaç de moure les cames i fins i tot un dels dos braços. Tanmateix, quan ho va fer es va adonar que no els tenia exactament despullats, com havia pensat fins aleshores per la roba que notava. De fet, els notava embenats, i ara que s’hi fixava, també tenia embenats el pit, la panxa i el cap. Que havia patit un accident? Era l’única explicació que se li ocorria per explicar el seu estat físic, perquè si no era això, aviam què podia ser...
Va provar de tirar enrere en la seva memòria, d’arribar al que havia passat abans d’arribar a l’hospital, al que havia passat perquè arribés a l’hospital, però no hi va haver manera. Hi havia quelcom que no li permetia d’arribar-hi.
Al cap d’una estona de provar-ho li van començar a arribar imatges i sensacions disperses. Veus alçades que acabaven en crits... cops a portes i parets, cops que cada vegada s’apropaven més... mans aixecades en un intent desesperat per parar... per parar el què? Què havia de parar? Els altres crits que sentia? Els cops?...
Per més que ho provava, no hi havia manera d’anar més enllà d’aquestes preguntes. De fet, sabia, notava que si no anava més enllà era perquè potser no estava preparada per suportar-ho, per acceptar la realitat... De cop, va sentir uns plors, plors propers, no en els seus records, i va notar una mà que estrenyia la seva mentre una veu plorosa la cridava: mare...
De cop ho va recordar tot.
Crits... cops... plors... dolor...
ELL.
I ja no va recordar res més.
Dendi (Judit Gil Farrero)
Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu
ET DESAFIO
No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.
Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies
del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;
quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta
i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.
Mireia Redondo
dijous, 6 de novembre del 2008
I Concurs literari de la FMR de St. Andreu de Palomar
BASES DEL CONCURSORGANITZA:
Festa Major Reivindicativa:
Assemblea de joves de La Sagrera i St. Andreu - CAJEI
Assemblea d´Endavant de St. Andreu - Nou Barris
COL•LABORA:
Llibreria La Sirga
JURAT:
Estarà format per tres persones de l’assemblea de la FMR i una persona externa.
PREMIS:
Es donaran dos premis. El premi és un lot de llibres.
DISPOSICIONS GENERALS:
Hi podrà participar tota persona que ho desitgi. Només s’admetran dues obres per participant. L’obra haurà de ser original i inèdita.L’obra ha d’estar escrita en llengua catalana.Les obres han de presentar-se en DINA-4, a doble espai i només per una cara. La font serà Times New Roman, 12. La temàtica és lliure, però ha de ser socialment crítica.
CATEGORIES:
POESIA
Extensió: S’acceptaran obres amb una extensió màxima de 3 pàgines i que compleixin les disposicions generals explicades a priori.
PROSA
Extensió: S’acceptaran les obres que tinguin un màxim de 3 pàgines i que compleixin les disposicions generals explicades a priori.
LLIURAMENT DE LES OBRES:
Cada participant ha de lliurar a la bústia de la Comissió de Festes un sobre adreçat a "I PREMI LITERARI DE SANT ANDREU DE PALOMAR" amb el següent contingut:
1) L'obra, presentada en dos exemplars (l'original i una còpia). Cada exemplar ha de portar al davant una pàgina amb: el títol de l'obra, el pseudònim de l'autor, i l'especificació de la categoria on participa.
2) Un altre sobre tancat. A l’exterior d’aquest sobre hi ha de constar: el títol de l'obra, el pseudònim de l'autor i l'especificació de la categoria en la qual participa.
3) A l'interior del sobre hi ha d'haver un full amb les dades personals de l'autora: nom i cognoms, adreça i telèfon.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.
TERMINI D’ADMISSIÓ:
Les obres es faran arribar, del 10 d’octubre al 30 de novembre del 2008 al local de La Comissió de Festes: és al C/ de Fraga núm. 17. Obert de dilluns a divendres de 18-21h.
SELECCIÓ:
El període de selecció de les obres premiades serà la primera setmana de desembre.
ENTREGA DE PREMIS:
Tindrà lloc a la Plaça de les Palmeres el diumenge 7 de desembre, a les 13h. En acabar els actes programats pel matí de la Jornada de cultura popular que organitza la Festa Major Reivindicativa.
dimecres, 13 d’octubre del 2004
Recital de poesia pel Correllengua 2004
No puc dir el teu nom
Vicent Andrés Estellés
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
Em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens aleshores la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he dedir
Amb certa negligència. NO puc dir el teu nom.
NO és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
I del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
La Memòria del elements
Les aigües
I
A la gatzoneta escrivia mots
A la vora de l’aigua, amb els dits molls.
Amb la pell encarada als vents de sal
I l’esquena corva sobre el sorral.
I amb el dit escrivia paraules
Entre sorres, paraules solcades.
I llargues ones les esborraven.
Però tot i així no s’emportaven
El ditet moll, el ditet insistent
Que a la gatzoneta escrivia gent,
Amb la pell colrada pel vent dissident,
Amb pell ferma, de llevant a ponent.
III
La tenia en un bocí
I la guardava gelosa.
Fins que un dia em va dir
Que desfés encants
Que la tenien presa
I trencada en tantes parts;
que ella no era en mil peces,
Que era de tots els catalans.
IV
Que no és morta, que dóna els seus fruits,
Encara que hi hagi qui digui
Que els fruits que dóna surten podrits.
Democràcia, assaig general
Miquel Martí i Pol
Els figurants que seuen a la dreta
De l’escenari, que s’intercanvïin
Regularment amb els de l’altra banda,
És a dir, amb els que seuen a l’esquerra.
Quan es trobin al mig,espoden dir
Tot el que els passi pel cap, des d’insults
A paraules amables, circumspectes,
Poden adoptar un aire dispplicent,
O bé irritat, o de perdonavides,
I fins i tot poden iniciar
Un simulacre de baralla física
Que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
Que reprenguin la representació,
Però tenint en compte que els papers
Són canviats i cal posar més èmfasi
Per tal de fer versemblant l’espectacle.
Comptaré fins a tres.
-I jo?
-UN moment.
Vós…que? Vós a aplaudir i encara gràcies.
Paraulesal vent
Parlo del crit unànime
Parlo del crit unànime
De la sang i em retreuen
Deslluïts prejudicis.
Antigament…, objecten
I jo sóc vell de segles.
Per quins rials polsosos
Ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
De tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
Fetilleres
Amb la Lluna entre les mans
i la fúria dins dels ulls
reguem camps de crits i punys ;
crits ben alts i punys ufans.
Aigua de Lluna lluent
que s’escola entre l’herba
i s’esmuny per la terra
entre l’arrel i l’avenc.
Aigua de lluna rogent.
Lluna plena i creixent,
que avalota pluja i vent
en un feix d’encantament.
Fetilleres de la llum,
esvalotem elements
mentre cantem entre els vents.
Giragonces entre el fum.
Fetilleres de l’estel,
fem dels dits avalotats
una colla de soldats
que dibuixin un nou cel.
Fetilleres del nou blat,
moguem terra de cultiu,
fem paraules al caliu
sobre brases de combat.
Amb la terra ente les mans
i la cançó entre els llavis
fem versets i encanteris
dins les baumes i els barrancs :
« Terra fosca a la cova,
cau que amaga xiuxiueig,
el silenci, ulls discrets,
preparant la llum nova.
Terra tendra entre els dits,
colors ocres ancestrals
que repiquen als tabals
dels dimonis de les nits.
Paraules punyents, dagues
seran les nostres cançons
i els malls els seus ressons
i els punys nostres armes ;
el silenci serà crit
i la cova nostra llar,
amagades sota el mar
preparem nostre esgarip;
seran mortes les bèsties
que devoren nostres carns
amb les flames i l’espant
que han sembrat les seves mans.
Recollim els fruits madurs
que dobleguen el brancam.
Fruits gustosos i penjant
d’arbres forts i ben segurs.
Que s’aixequin les arrels
d’aquests arbres tant segurs
com espases i escuts
tallant pedres i parets.
Que retornin els vençuts
-morts sota les seves mans-
tremolant les seves carns
sota els ulls d’aquells caiguts ! »
Amb la Lluna entre les mans,
amb els dits avalotats
deixem els camps ben regats,
punys amunt i crits ufans !!!!
Parirem dempeus
Viola Canals
Parirem matriotes dempeus
Ensenyarem la lliçó de les sàvies
Perfer de la terra una imatge
I una acció lliure
No mancaran llàgrimes
Ni pors, ni angoixes
NO mancaran somriures
Abraços, amors, desitjos, alès
I la vida fluïrà un riu
De Salses a Guardamar
I da Fraga a Maó
Sota la mirada d’una Patxamama
Que espera fer l’amor
I no plorar supervivència.
Aquesta darrerà anirà dedicada a la càrrega policial del’any passat
Mentides.
Nomes fabriquen mentides.
Mentides blaves,
Blau de sang i de tortures,
Petjades de botes
I persones esclafades.
Mentides fosques,
De parets i cel.les,
De callades boques
I ferides obertes.
Ferides.
Només fabriquen ferides.
Ferides riges,
Roig de sang i de trotures
Roig de plors i de mentides,
Mentides obscures.
Ferides obertes
Rius de sang, portes tancades.
Crits diurns,
Plors nocturns.
Només fabriquen mentides,
mentides de paper.
Aneu amb compte mentiders
Mentiders de paper
Que amb una sola flama
Sereu cendra en un cendrer.
Vicent Andrés Estellés
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
Em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens aleshores la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he dedir
Amb certa negligència. NO puc dir el teu nom.
NO és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
I del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
La Memòria del elements
Les aigües
I
A la gatzoneta escrivia mots
A la vora de l’aigua, amb els dits molls.
Amb la pell encarada als vents de sal
I l’esquena corva sobre el sorral.
I amb el dit escrivia paraules
Entre sorres, paraules solcades.
I llargues ones les esborraven.
Però tot i així no s’emportaven
El ditet moll, el ditet insistent
Que a la gatzoneta escrivia gent,
Amb la pell colrada pel vent dissident,
Amb pell ferma, de llevant a ponent.
III
La tenia en un bocí
I la guardava gelosa.
Fins que un dia em va dir
Que desfés encants
Que la tenien presa
I trencada en tantes parts;
que ella no era en mil peces,
Que era de tots els catalans.
IV
Que no és morta, que dóna els seus fruits,
Encara que hi hagi qui digui
Que els fruits que dóna surten podrits.
Democràcia, assaig general
Miquel Martí i Pol
Els figurants que seuen a la dreta
De l’escenari, que s’intercanvïin
Regularment amb els de l’altra banda,
És a dir, amb els que seuen a l’esquerra.
Quan es trobin al mig,espoden dir
Tot el que els passi pel cap, des d’insults
A paraules amables, circumspectes,
Poden adoptar un aire dispplicent,
O bé irritat, o de perdonavides,
I fins i tot poden iniciar
Un simulacre de baralla física
Que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
Que reprenguin la representació,
Però tenint en compte que els papers
Són canviats i cal posar més èmfasi
Per tal de fer versemblant l’espectacle.
Comptaré fins a tres.
-I jo?
-UN moment.
Vós…que? Vós a aplaudir i encara gràcies.
Paraulesal vent
Parlo del crit unànime
Parlo del crit unànime
De la sang i em retreuen
Deslluïts prejudicis.
Antigament…, objecten
I jo sóc vell de segles.
Per quins rials polsosos
Ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
De tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
Fetilleres
Amb la Lluna entre les mans
i la fúria dins dels ulls
reguem camps de crits i punys ;
crits ben alts i punys ufans.
Aigua de Lluna lluent
que s’escola entre l’herba
i s’esmuny per la terra
entre l’arrel i l’avenc.
Aigua de lluna rogent.
Lluna plena i creixent,
que avalota pluja i vent
en un feix d’encantament.
Fetilleres de la llum,
esvalotem elements
mentre cantem entre els vents.
Giragonces entre el fum.
Fetilleres de l’estel,
fem dels dits avalotats
una colla de soldats
que dibuixin un nou cel.
Fetilleres del nou blat,
moguem terra de cultiu,
fem paraules al caliu
sobre brases de combat.
Amb la terra ente les mans
i la cançó entre els llavis
fem versets i encanteris
dins les baumes i els barrancs :
« Terra fosca a la cova,
cau que amaga xiuxiueig,
el silenci, ulls discrets,
preparant la llum nova.
Terra tendra entre els dits,
colors ocres ancestrals
que repiquen als tabals
dels dimonis de les nits.
Paraules punyents, dagues
seran les nostres cançons
i els malls els seus ressons
i els punys nostres armes ;
el silenci serà crit
i la cova nostra llar,
amagades sota el mar
preparem nostre esgarip;
seran mortes les bèsties
que devoren nostres carns
amb les flames i l’espant
que han sembrat les seves mans.
Recollim els fruits madurs
que dobleguen el brancam.
Fruits gustosos i penjant
d’arbres forts i ben segurs.
Que s’aixequin les arrels
d’aquests arbres tant segurs
com espases i escuts
tallant pedres i parets.
Que retornin els vençuts
-morts sota les seves mans-
tremolant les seves carns
sota els ulls d’aquells caiguts ! »
Amb la Lluna entre les mans,
amb els dits avalotats
deixem els camps ben regats,
punys amunt i crits ufans !!!!
Parirem dempeus
Viola Canals
Parirem matriotes dempeus
Ensenyarem la lliçó de les sàvies
Perfer de la terra una imatge
I una acció lliure
No mancaran llàgrimes
Ni pors, ni angoixes
NO mancaran somriures
Abraços, amors, desitjos, alès
I la vida fluïrà un riu
De Salses a Guardamar
I da Fraga a Maó
Sota la mirada d’una Patxamama
Que espera fer l’amor
I no plorar supervivència.
Aquesta darrerà anirà dedicada a la càrrega policial del’any passat
Mentides.
Nomes fabriquen mentides.
Mentides blaves,
Blau de sang i de tortures,
Petjades de botes
I persones esclafades.
Mentides fosques,
De parets i cel.les,
De callades boques
I ferides obertes.
Ferides.
Només fabriquen ferides.
Ferides riges,
Roig de sang i de trotures
Roig de plors i de mentides,
Mentides obscures.
Ferides obertes
Rius de sang, portes tancades.
Crits diurns,
Plors nocturns.
Només fabriquen mentides,
mentides de paper.
Aneu amb compte mentiders
Mentiders de paper
Que amb una sola flama
Sereu cendra en un cendrer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
