dissabte, 15 de desembre de 2012

'Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola'

Quan Alícia Sánchez-Camacho afirma que pel que fa a l’ensenyament de les llengües Catalunya s’hauria d’emmirallar en el model francès, sento com les cames, de sobte, em tremolen. Déu Nostre Senyor ni el poble de Catalunya no ho vulguin, dic, i tot seguit explico breument els motius principals d’aquest tremolor.

Un: França i les llengües dites «regionals». França és un estat lingüicidi, no el primer ni potser el més cruel, però sí el més racional, aquell que ha posat entre els deures patriòtics la necessitat de matar totes les llengües autòctones que no siguin el francès. I que ha tingut la idea de fer-ho en nom del progrés humà i sota el famós lema republicà de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest lingüicidi s’ha dut a terme sobretot gràcies a l’escola, que ha utilitzat la por, l’amenaça, la humiliació i la delació per liquidar unes llengües que feien nosa simplement perquè existien. I si avui ja no fan tanta nosa és només perquè estan totes a la vora de l’extinció. Els cadàvers, encara que continuïn remenant una mica, ja no són una molèstia.

Dos: França i les llengües estrangeres. Els francesos encara no s’han consolat del fet que l’anglès hagi guanyat la batalla planetària. Pensen de bona fe que el francès és l’única llengua moralment susceptible de ser internacional i, per tant, existeix una tendència forta entre ells ha rebolcar-se feliçment en el monolingüisme. Aquesta és la primera raó per la qual el sistema francès d’ensenyament de les llengües estrangeres és objectivament desastrós. La segona raó és que els francesos han sacralitzat tant la llengua francesa, la seva puresa i el deure de parlar-la perfectament que tendeixen a transferir aquesta mateixa sacralització a les altres llengües: una llengua s’ha de parlar com cal o, si no, millor no parlar-la. Per això una multitud de francesos passen anys aprenent anglès sense ser capaços de tenir una conversa bàsica en aquesta llengua quan arriben al batxillerat. Si les faltes no es toleren en francès, tampoc no es toleren en d’altres llengües i com que és impossible progressar sense fer faltes, els francesos no progressen. Yes?... Sorry, I don’t comprends pas.

Tres: França i el francès. Quan es va instaurar l’escola pública obligatòria, l’objectiu d’aquesta escola era que tots els infants de França sabessin com a mínim llegir, escriure i comptar. Objectiu important però bàsic al qual els mestres podien dedicar tot el temps i els carxots necessaris, i així els alumnes acabaven dominant les complicades regles ortogràfiques franceses. Avui, es demana a l’escola que integri molta més matèria (i sense carxots) i, per tant, el temps disponible per ensenyar les mateixes regles ha disminuït molt. Conseqüència: una part molt important de l’alumnat francès té un nivell de francès escrit catastròfic. L’Acadèmia Francesa i el ministeri d’Educació es neguen a simplificar les regles —la grandesa és la grandesa— i es tapen els ulls per no veure com es va eixamplant el fossar que separa les classes socials. Avui, la població francesa es divideix en dues parts, en funció del tipus de francès que domina: el francès acadèmic o el francès del carrer. Com ho deia un humorista: per culpa del tall imposat per la llengua francesa, l’ascensor social és bloquejat al subsòl i fa olor de pixat.

 Autor: Joan-Lluís Lluís
Article tret de vilaweb: http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4065137/joan-lluis-luis-coses-utils-saber-franca-llengues-lescola.html

dilluns, 10 de desembre de 2012

Castelló per la Llengua

El dissabte 15 de desembre se celebren a Castelló de la Plana els actes organitzats per Castelló per la Llengua per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló, que van assentar les bases de normalització de la nostra llengua al País Valencià. La signatura de les Normes de Castelló va establir un ampli consens que ara es reprodueix ara amb la signatura d'aquest manifest per la llengua. 

En aquest comunicat es deixa en evidència l’atac al valencià que suposa l’avantprojecte de la LOMQE i el directe desmantellament dels Programes d’Immersió Lingüística i d’Ensenyament en Valencià als centres educatius. L’aparició de l’avantprojecte de la LOMQE fa que en la manifestació convocada a Castelló cobre especial rellevància la defensa del valencià com a llengua vehicular a l’ensenyament. La proposta de llei comportaria, en aquest sentit, un retrocés cap a èpoques pre-democràtiques en un àmbit que ha estat clau al País Valencià per normalitzar la nostra llengua durant més de 30 anys, l’escola.

Amb aquest comunicat, les més de 150 entitats sotasignants criden a manifestar-se a Castelló el dissabte 15 de desembre a les 18 hores des de la plaça de la Independència (La Farola). De la mateixa manera que les gairebé 250 entitats i 1.000 particulars que s'han adherit a la «Crida a la mobilització», publicada aquest novembre.

El Manifest el podeu trobar aquí: http://castelloperlallengua.blogspot.com/


dimecres, 7 de novembre de 2012

Per l'ensenyament en català: 7 de novembre, Diada de la Catalunya Nord

Aquest cap de setmana se celebrarà el 7 de novembre, Diada de la Catalunya Nord.

En el marc de la Diada, el 10 de novembre es clourà el Correllengua amb diversos actes:

15h - Escola al carrer
16h - Manifestació
17:30h - Parlaments
19:30h - Marxa de torxes
I a la nit - Concert : Tribute to jamaican music, Ebri Knight, Decrèpits

Per l'ensenyament en català!

Organitzen: Comissió 7 de novembre, CAL, La casa musical, Perpinyà.com

Més informació a l'Accent: http://www.laccent.cat/index.php/paisos-catalans/item/2925-correllengua-a-perpiny%C3%A0



L'escola afrancesada

Un mapa inclòs els últims vuit anys en els manuals de geografia del batxillerat francès presentava com a “riscos identitaris” les sensibilitats nacionals diferents de la central en aquell estat.

París i Madrid han exhibit sempre una nul·la voluntat de millorar les relacions transfrontereres, exemplificada pel corredor mediterrani.

Autor: Òscar Palau   

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l'únic que vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí dia també a “espanyolitzar” l'ensenyament. Té un exemple clar on inspirar-se. Al nord, l'Estat francès ja s'ha cuidat fa molt temps d'introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant on tot el que surt de la identitat central francesa està considerat fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa que cal “canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un mapa (l'annex, que publicava el manual de geografia de l'editorial Nathan de París) que va estar en vigor des del 2003 fins al curs passat a les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a alumnes de 17 anys, que “ho han de memoritzar per obtenir el diploma i l'entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per primera vegada”, apunta.

No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n'hi ha prou veient-ne l'encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. O sigui, riscos de contestació identitària, o d'aïllacionisme, segons com es tradueixi. S'observen, això sí, petites diferències de tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els casos català i basc el perill ve de l'altre cantó de la frontera i contamina el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s'arriben a sobrepassar límits estatals, tot i que s'hi podrien trobar perfectament influències de la vall italiana d'Aosta o de la regió alemanya de Baden-Württemberg. “Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta Becat. “És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: “Promouen una increïble intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i l'animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor...

La reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni París ni Madrid han tingut mai una voluntat real d'entendre la situació catalana, i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la. Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais transfronterers, avui simplement inexistents. “Els estats francès i espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté l'expert. Una incapacitat que, tot i que admet que “l'efecte frontera costarà molt d'atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en què les rígides ratlles històriques a Europa s'esborren per a la gent i les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s'han fet als Alps. “Mai han tingut cap interès de millorar les relacions entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració històrica irresolta: el corredor mediterrani.

“No ens poden obviar”

A França, sempre s'han prioritzat més les connexions cap al nord i l'est que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és “angoixant”, ja que està “doblement marginada”: políticament i geogràficament. Per això entén els “esforços” per connectar la ciutat a Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat, “perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb un potencial “tan increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.

Becat, de fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: “Passi el que passi, ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans, perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o Irlanda, és com un país nord-europeu”, apunta. I amb la posada en marxa de l'alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí, per a la primavera vinent, “Barcelona ja no serà perifèrica sinó que quedarà a prop del cor, de l'Europa activa”. I és que, s'hi posin com s'hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes.

Por
Joan Becat tem que el mapa “justifica per endavant possibles intervencions antidemocràtiques contra aquestes identitats en nom de la permanència d'un estat centralitzat”

* Imatge: Mapa publicat a la plana 79 del manual de geografia per a batxillerat de l'editorial parisenca Ntahan

Article publicat a el Punt: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590021-lescola-afrancesada.htmlhttp://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590021-lescola-afrancesada.html

diumenge, 15 de juliol de 2012

Bases 5è Concurs Literari la Fàbrica Zero

Aprofitem les Jornades per la Llengua per presentar el Vè concurs literari que organitzem la Festa Major Reivindicativa (FMR). El nom de Fàbrica zero prové de les col·lectivitzacions obreres de tallers i fàbriques durant la guerra civil davant la necessitat de proveir-se d'armament. El que moltes no sabíem és que la primera de Barcelona va ser La maquinista terrestre y marítima, i rebé el nom de F0-Sant Andreu.

D'aquí el nostre petit homenatge a les persones que van protagonitzar aquells fets arrapant-nos a la consciència de què significa poder escriure i tenir veu pròpia, existir i visualitzar totes i cadascuna de les nostres lluites. Avui, més que mai, sentim la necessitat d'armar-nos, reafirmar-nos com a poble i com a classe i per qualsevol opressió que sigui que sentim!

És per això que us proposem somiar, escriure,  AMOTINAR-NOS per ferir de mort tots els centres comercials com el que avui hi ha en aquest lloc, els antiavortistes, el capital, les immobiliàries... les petites i grans violències que generem.

La literatura social serà nostra quan siguem nosaltres qui la fem.

Si escrius i t'agrada la literatura crítica, particia-hi!

mail de contacte: somfabricazero@gmail.com



BASES V CONCURS LITERARI LA FÀBRICA ZERO


Jurat:
Format per tres persones, membres de la FMR.

Premis:
Es donaran dos premis, un en poesia i l'altre en prosa. Cada premi consisteix en un lot de llibres i dues entrades per veure una obra de teatre.
Les obres guanyadores seran publicades al blog de festes:

Disposicions generals:
L'obra haurà de ser original i inèdita.
L'obra ha d'estar escrita en llengua catalana.
Les obres han de presentar-se en DIN A-4, a doble espai i no poden superar els 10.500 caràcters (amb espais) per a la prosa i 3.000 caràcters (amb espais) per a la poesia.
Només s'admetran dues obres per participant.
La temàtica ha de ser socialment crítica, es valorarà la incorporació de la perspectiva de gènere.

Lliurament de les obres:
Cada participant ha de lliurar via correu electrònic sota l'assumpte: "V Fàbrica Zero" i la categoria on es participa amb el següent contingut; l'obra en format pdf. signada amb un pseudònim.
S´agrairia que en el mateix correu ens facilitéssiu el vostre telèfon de contacte per avisar les guanyadores amb major comoditat.
Les obres que no compleixin tots els requisits de presentació queden excloses del concurs.

Termini d´admissió:
Les obres es faran arribar del 16 de juny al 23 de novembre de 2012 a la següent adreça de correu electrònic: somfabricazero@gmail.com

Selecció:
El període de selecció serà del 23 al 30 de novembre. Durant aquesta setmana s'avisarà les persones premiades.

Entrega de premis:
El lliurament dels premis es realitzarà en un acte de la FMR, es contactarà per telèfon o via correu electrònic amb les guanyadores.

Organitza:
Assemblea de Festa Major Reivindicativa de St. Andreu.
http://fmreivindicativa.blogspot.com


Han col.laborat:
Llibreria La Sirga 

http://sirga.cat/
C. Tordera 34 Bxos - Vila de Gràcia
 

SAT Sant Andreu Teatre
www.bcn.es/santandreuteatre/
C. Fabra i Puig amb C.Neopàtria - St. Andreu
 

La Ciutat Invisible
http://laciutatinvisible.coop/
C. Riego, 35 - Sants

dijous, 5 de juliol de 2012

Crònica i fotos de ls 8a Jornada per la Llengua

El passat 16 de juny es va celebrar a Sant Andreu la VIII Jornada per la Llengua. Enguany estava organitzada per primer cop per les membres de l’assemblea del Casal Independentista El Noi Baliarda.
L’acte, que s’inicià puntualment a les 18h tal com estava previst, va arrencar amb el recital de poesia a càrrec de David Caño. Posteriorment, Maria Pizà, membre de l’Esquerra Independentista de Mallorca i Anna Pasqual, professora i membre d’Escola Valenciana, van oferir als i les assistents la xerrada sobre la situació del català a les Illes i al País Valencià.
Un cop finalitzada l’exposició de les dues ponents, s’inicià el debat sobre l’estat de la llengua arreu dels Països Catalans, el qual va estar especialment marcat per les darreres agressions al català per part del govern de Matas a les Illes. Finalment, es donà pas a dues companyes de l’assemblea del Casal Independentista El Noi Baliarda per a presentar el concurs literari de la Festa Major Reivindicativa, “La Fàbrica zero” les quals, a més, van llegir diversos poemes escrits per dones que van ser guanyadors o finalistes d’anteriors edicions del concurs literari.
A tres quarts de 9 del vespre, El Cogombre Perplex i els Marilyn Martinez van oferir el seu recital de poesia musicada que vam poder acompanyar del tast de deliciosos pintxos ofert pels membres del Casal. Finalment, l’acte es desplaçà de la Plaça del Comerç al CSO La Gordíssima per acabar la jornada amb el concert ofert per Un Tal Pere.
Per acabar, us volem animar a participar al concurs literari de la Festa Major Reivindicativa “La Fàbrica Zero”. Si esteu interessats i interessades en fer-ho, aquí hi trobareu tota la informació necessària: http://fmreivindicativa.blogspot.com.es/2012/07/aprofitem-les-jornades-per-la-llengua.html

 


 

diumenge, 10 de juny de 2012

8a Jornada per la Llengua


Ja tenim aquí el cartell i el programa de la 8a Jornada per la Llengua!
DISSABTE 16 DE JUNY DE 2012

>> A la plaça del Comerç
Des de les 17h., parada informativa del Casal. Fins les 22h.
18h. Recital de poesia amb David Caño (@davidcc_01), presentant el seu nou llibre “Postmortem / I del no-res, tot”, de l’editorial Tigre de Paper (@TigrePaper)
18:45h. El català a les Illes i al País Valencià, xerrada amb n’Anna Pascual (@annapasqual), d’Escola Valenciana (@escolatv) i Maria Pizà (@Maria__Piza), membre de l’Esquerra Independentista de Mallorca (@eimallorca)
20h., presentació del concurs literari de la FMR “La fàbrica zero” (@fmr_st_andreu) + poesia de dones
20:45., Poesia musicada amb ‘El Cogombre Perplex i els Marylin Martínez’ + pintxos

>> Al CSO La Gordíssima, C/Pons i Gallarza, 10.
22:30h., actuació musical d’Un tal Pere, cantautor (@1talpere)

dilluns, 2 de gener de 2012

Prosa guanyadora del 4t concurs literari la Fàbrica Zero

 EL CRIT DE LA TERRA 1.2

És de dia, però no ho sembla, asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre mort, caigut enmig d'un bosc,  que a travès del seu aspecte, encara reflexa la tristor que l'acaparà l'incendi produït per una agència immobliària, a qui van dictar impunitat. Fa tres anys d'això, però sembla que des de llavors, el temps aquí s'hagi aturat. No hi ha ocells enlairats en rotllana pels voltants, ni un que reposi a les branques per cantar cap cant, la grisor de la capa de cendres ofeguen el sòl, que abans havia estat herba verda. Ni un raig de sol s'atraveix a traspassar entre aquestes tenebres on cada arbre de vida robada sembla ara un impotent aspectre, fins hi tot al bosc mort la boira sembla artificial. El paisatge reflexa una tragèdia. El més dur, que és real. Reflexe del mirall a l'ombra de la tragèdia que el viure el dia a dia en aquesta bruta societat ens sotmet. Les cadenes, invisibles, són immenses i fortes com l'acer, més fermes que mai.De vegades, és nomès amb la força de la violència quan per fi les trenquem. Llàstima que hi ha poca gent, que abandonada la cegesa, ho entèn, ens entèn, i equivocada, ens jutja, ens aïlla, ens oblida,  ens condemna.
    Però ara que és de  nit, tot  és diferent perquè ens hem decidit a trencar el glaç, potser ens cremarem, però tan és, no tenim por perquè res pot ser pitjor que viure sotmesa a aquest infern. Tot val per a ser partíceps i poder viure aquests moments. Amb la punta els dits, a travès d'un acte que no ens ha costat tant prepapar, toquem el cel, un somriure ens subjecta les galtes, els batecs piquen fort. Notem que no hem perdut l'ànima, totalment conscients, l'adrenalina ens desborda. Avui ens sentim més fortes, incontrolables,  empassant-nos la por a les reprasàlies, saboragem com un caramel el suc més dolç del fruit del sabotatge.

(Pallars Sobirà, 11 de març 1990)
    Caiguda la lluna, les estrelles, que ara no foses ni dil•luïdes pels fanals de la ciutat, radiants, il•luminavem l'escena. Asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre caigut per la força d'un vent de ponent, aropà les cames, mentre s'encenia el cigarret d'herbes que li havia ofert la seva companya. En va tastar dues calades, llargament pausades, però no li venia realment de gust i l'acabà apagant amb la punta del peu, deixant-lo caure instintivament al terra. A l'instant, en veure'l a l'herba, el recollí i el desà en la bossa de plàstic on hi havia les demès deixalles… era millor no deixar el mínim rastre de que la seva presència havia visitat aquella zona. Ademès l'indret massa bonic per a ser embrutat per unes foresteres rates de ciutat…
    Amb absolutament tots els sentits a flor de pell, havien d'estar sigilosament atentes per a no pendre cap pas en fals; nomès un d'erroni podria ser culminant, ja que pel matí, quan els treballadors s'adonessin que cada una de les màquines havia boicotejada, possiblement no trigarien ni un minut a trucar al seu cap, i aquest a la policia local o als mossos.  A més, havien d'estar atentes perquè quan els maderos s'adonessin que no es tractava simplement d'una gamberrada, la brigada d'informació faria acte també de presència per a rastrejar l'entorn.
    Sabien que l'ADN, era un dels pitjors enemics per a les activistes ja que és el que ens distingeix sense error com a individualitats característiques. Per això, des de l'inici de la recerca d'informacions que van dur a terme per a poder realitzar l'operació, un dels primers objectius que s'havien proposat, i era essencial, evitar ser reconegudes en cap moment. És per aquest motiu que s'obsessionaven per ser capaces de controlar la seva pròpia suor, que la seva sang no ragès més enllà dels conductes sanguinaris, que els cabells no s'escapessin i que la seva saliva no busquès una clariana entre la boca. També haurien de vigilar, de tenir en compte les petjades de les seves pròpies botes, ja que havien trepitjat tota la nit terra mullada. Tota la roba que havien utilitzat per a l'acció i que ara havia estat llençada innutilitzada, les seves quartades verificades, els diferents objectes que també havien de fer desaparèixer durant aquella mateixa nit. Pensaven que sense proves ningú no les podria acusar.
- Havies estat algun cop en aquest massís?
- No…
- I havies vist mai tants isards junts corrents?
- No… vull dir, no des d’aquest matí… tampoc mai havia fet vivac ni m’havia despertat amb els primers raigs de la posta de sol… i feia temps que no respirava un aire tan pur… (fa una pausa, es gira, se la mira i agafa aire) No tens por?
- Por de què? Viure amb por és anar morint cada dia. La por ens atura, la por ens mata, la por no ens deixa viure les vides que ens agradaria, la por permet que els miserables ens dominin…
- Ja...molt bonic però la por ens humanitza. Jo tinc por i no passa res, no l’amago. No et crec, segur que tens por… no cal que ara em vagis de superdura…
- Ara només tinc por a pedre algun dia la meva passió per la llibertat…
- ( somriu) Sí clar… mira que n’ets de fantasmeta quan vols….
- Em sento com una lloba udolant en lluna plena.
- Jaja!! Apa, vinga passa’m el vi… que tu ja n’has pres suficient per aquesta nit…
No semblava realment que tot allò poguès ser real, ni elles mateixes s'ho creien. La màgia de la fantasia havia abatut els obstacles de la crua realitat per a convertir-se en somni tangible. Els murs no els notaven tan alts,  sabien que totes les porten es podien obrir, tots els panys, destruir, i que tota alambrada, a cop de cizalla, podia ser tallada. Nomès calia informar-se de com fer-ho, posar-hi empeny i rodar-ho. Perquè res és impossible. Demà callades, haurien d'ocultar la seva veritat, mentir quan algú preguntès on havien estat durant aquests dos dies. Ningú, nomès elles sabria del què, en efecte, havia passat.
- Saps que aquesta vall estreta té una llegenda molt antiga que explica com abans entre la seva espesor es refugiaven dones i nens que fugien de les seves llars. Dormien sota la copa dels arbres, i menjàven del que robaven dels conreus i dels fruits silvestres del bosc.
- He pensat que sí que hi ha una cosa que em fa por…
- Ah sí? El què?
- Que un dia no pugui gaudir més d’aquest paisatge, d’aquest riu amb l’aigua transparent, d’aquestes plantes, d’aquests animals, i de la companyia de persones com tu… (li fa un petò)
- Perquè ho dius això ara? (l’abraça)
- M’he enrecordat de l’incendi del bosc que hi havia prop de Prades, ara fa tres anys, va destrossar el record de la meva infantesa… en aquell bosc vaig apendre a fer cabanyes, a distingir les herbes i les pedres, a anar amb bici, vaig conèixer els ocells de la zona, passejava a la Laika sense collar, ajudavem als pagesos a fer oli, de les olives que recolliem d’aquells camps d’oliveres enormes, els ametllers…. En fi…que més dóna ara això. Pots posar la ràdio? A veure què diuen?
- Clar… bonica, però…estàs bé? No vols que parlem?
- Prefereixo que no… no vull posar-me melancòlica..
    Mentre preparaven les motxilles per a tenir-ho tot enllestit per a què fòs possible fugir quan el sol despullès els seus primers raigs, mil pensaments atracaven al seu cap. Com si estiguessin a punt de morir i un vaixell s'haguès decidit per a transportar-lis els records clau que avui els hi donen l'essència que les ha constituït com el que són ara. Actuant en l'anonimat, portant doble vida, angúnies, penuries, bons moments, doble careta, de vegades notaven com la seva vida tenia un argument més cruel que el de la pitjor peli de ciencia ficció amb final amarg. Però el pitjor de tot, és que en la vida real, el destí de les seves vides no estava sempre en les seves mans, sinò a les d'uns pocs, que a la gent com elles, les odiaven. Elles sabent-se titelles del joc, intentaven tallar-se les seves pròpies cordes. Elles a ells, també els odiaven, havien aconseguit tenir tot el control al seu costat, tots els diners, el control del pensament, dels cossos, de la justícia, dels diners, de les presons, dels rols, dels gustos, de les cases, de les comoditats, del futur del planeta, dels humans, dels animals…

(Tarragona, 13 de març de 1990)
- Bon dia Laura! Em poses un cafè?
- Sí clar senyoret!
- Carai si que estàs contenta avui! Com a anat el cap de setmana?
- Molt bé, he après a valorar moltes coses. La vida és una lluita i un aprenentatge constant Xavi.
- Si que estem filosòfiques de bon matí! Jo no he parat de currar en tot el finde, i per la nit no he pogut dormir perquè el Rai no ha parat de plorar, i el Manel està a punt d’entregar el projecte de fi de carrera i estava dels nervis… Imaginat el panorama.
- Me l’imagino.
- Pots pujar la ràdio?
- ..l’incident de diumenge valorat el 100.000 euros de pèrdues en la maquinària de la construcció de les pistes d’esquí previstes per a l’anomenat pont del Pirineu encara no té autors…
- Es veu que van com bojos buscant els responsables…
- Quina vida de merda la seva, que miserable estar tota la teva jornada laboral perseguint a la gent…
- No em canviava per ells, ni que haguès de viure sota un pont.
- Jeje. Jo tampoc.
- …….Aquestes pistes d’esquí havien d’unir les pistes entre l’Estat espanyol i el francès. Ara però i degut a la crisi econòmica, els gestors de la pista hauran d’estudiar si val la pena o no reiniciar les obres amb tot el cost que suposa. Aquestes pistes afectaven 150 hectàrees que passaven molt aprop del límit amb el parc natural, tot i les protestes dels veïns, l’alcalde va donar la llicència d’obra…..
- Bueno, jo me’n vaig que faig tard. Ens veiem a l’assemblea?
- Sí, clar.
- Ah! per cert, se la veia molt maca la noia amb la que anaves l’altre dia, diga-li que al final sí que vull un d’aquests llibres sobre noves masculinitats.
- Vec que el sermó que us vam fotre l’altre dia ha donat el seu fruit.
- Jeje. Bueno, no siguis tan presumida que no he despertat gràcies a vosaltres… per cert, us vaig veure molt juntes l’altre dia.. no m’has d’explicar res?
- No hi ha res més a comentar que tinc ara mateix un munt de clients que volen que els porti els cafès i que ara mateix m’estan mirant amb mala cara. Ens veiem desprès doncs?
- Mira que n’ets de xula quan vols. Marxo. Vinga, fins desprès! Quan acabi l’assemblea no t’escapes!
- Adèu sol! Merci per venir a veure’m i aguantar-me..!
-….No tenen ni idea que és el que ha passat amb les màquines, tot apunta,diuen a un greu acte vandàlic. Els mossos han estat tota la nit  rastrejant la zona per a trobar pistes dels responsables, però de moment ningú de la zona a vist res, i de moment no hi ha cap pista. Això és el que sabem fins ara. Mireia Moreno, des de Sort. Que tinguin un bon dia.

M Achnasheen (Maria)




Poesia guanyadora 4t concurs literari la Fàbrica Zero

COL.LECCIÓ BUTLLETÍ D'OCURRÈNCIA
HISÒRIES I INTERVENCIONS HUMANES

Va ser enganxa’t per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l’ajuntament de
Barcelona pels “incívics” de la ciutat.
La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de
pintades“ de l’ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda.
Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis
posar-la en practica sincronitza’ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
- Belém,
Per què continuar a la superfície?
Prefereixo descriure’t al cel. El cel em cobreix el cos sense sentir el seu pes, i no
m’ofèn, ni per dins, ni per fora. Em bufa per un cantó i per l’altre volent que jo senti la
gravetat zero brollant des de les seves mans sense digitals. Si jo dic que pari, ell no para
del tot, abans, se’m burla amb bufades al coll mentre sondeja el meu cos per descobrir a
on vull ser tocada sense angoixes.
El cel és tot llis i sense brodes
Quan la pluja abunda, ell aboca, i no em mulla només petites parts del cos, com les
ungles que tu humiteges en aquest potet de plàstic amb cinc forats. Em mulla del tot, de
sobta i de mi, en segons, només diu l’aigua, que del cel és promesa d’amor perenne:
quan no em refresca per fora, em liquida per dins.
No em deixa mai.
Per tot això, Belém – i malgrat l’article “el” i del pronom “ell” que l’antecedeixen quan
ho invoco –concloc que el cel no és home.
El cel és una dona, una do-na, Belém? Entens això?
Belem va tossir i va preguntar si jo volia esmalt clar perlat.
-No, jo vull carmí, el carmí que tenyeixi el cos de Santa Teresa quan ella va desenrotllar
el cabdell diví i va gaudir per tota l’eternitat.
*****
Feia una calor del mil dimonis ben bé a on jo no aconseguia ventar: a l’espai que vaig
del moll de l’os a l’ocult de la pell, però sense traspassar-la, a l’extensió de tot el cos,
del taló al centre del crani.
A dos quarts de tres vaig rebre una visita.
Ell no em va despertar, va gaudir de mi. Va menjar les restes de la descomposició del
meu cos, pells, va menjar els meus pèls, va xuclar la suor entre els meus dits i va
recórrer el pont blanc del meu braç volent aconseguir la font de la meva boca oberta
simulant abundància.
*****
Vols ballar? Em va preguntar sense preocupar-se d’amagar-me el punyal. Vull, vaig
respondre.
I ell, de forma molt tendra, va penetrar una altra vegada la làmina a la carn del meu
rostre, esquinçant la meva boca al costat dret, del vèrtex al lòbul.
Es va obrir el mar vermell. L’escuma de les ones fugisseres tremolava i sonava com un
vals. Ell em va agafar per la cintura i em va dir que no m’importés amb el seu sexe,
doncs allá les distraccions del món estaven totes sublimades.
.
Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat
que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t’absol peccatis tuis in
nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador
totes les impureses bombollejant els enganys
de la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre
les truges, i amb elles la llengua, la mucosa,
el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara.
Ni un gemec, de tan neta
Jo ja no
estava allà
Però va ser a la pàgina 165 que vaig defallir d’amor pel príncep idiota, prolix i bo,
aquest de qui Dostoievski em va deixar les entranyes de Crist i les va remanar amb
plastilina . Fràgil i estúpidament sincer, el príncep rus em va salvar de tenir una pena
mortal de mi mateixa degut a les meves canyelles fines.
Quan vaig voler creure que tota persona és intrínsecament mentidera i que l’honestedat
és una corrupció de caràcter – només així em lliuraria del remordiment de mentir que no
uso faldilla perquè el fred de baix em dol a les trompes de falopi - ,
va aparèixer el príncep, al llibre, anul·lant les incerteses del món per transformar la
veritat en quelcom més evident-
encara que evident es torni, també, la seva idiotesa. Qui resistiria a la suculència d’un
caràcter que acull i exposa en un gerro, fet un lliri magnífic, les pròpies misèries?
Teodora immediatament va notar que jo estava relacionant-me amb algú superior: vaig
eliminar la cera inútil de les paraules i
vaig passar a sospirar i depilar les cames amb més freqüència.
Sortirà?, Teodora em va preguntar
un divendres a la nit (jo amb un vestit mostrant les cuixes, clatell a la mostra i un trull a
les mans). Ãham.
I a on va? Si jo ja havia arribat al final del llibre, a on més aniria sinó a casar-me amb un
home que m’acull les misèries?
En la cartera del príncep hi ha, avui, dues fotos: una nostra, a les noces, i una altre
només meva, bonica, dels genolls per a baix – dos lliris admirables.
Teodora, no m’estima així, tant, d’franc,
que jo no suporto.
No és que no t’aconsegueixi
l’amor perquè no et vulgui, és perquè vaig néixer amb defecte:
8 costelles i a més, totes molt
juntetes al voltant del cor – ell, fet pelicà sentenciat amb gàbia d’apartament, té que
sortir per ser.
Però la clau del cor empresonat és cosa que només
existeix en el poema naif que
les persones escriuen a primer de primària.
Avui la vida té murs i circuito elétrico.
Vols un consell, Teodora?
No intentis obrir la gàbia amb les mans delicades.
Posa’t un coturn,
Pren distància,
Corre i explota
la porta
com una voladora al pit
el que escapar és teu.
Em falla el tràfic de la serotonina, però no la intel·ligència del cor.
Que mal em faig si permeto a l’home que trio que em deixi en transe d’amor a l'obrir jo
mateix la seva rutina feixuga
només per amalgamar-me en ella? Si permeto que m’estengui el brut peu a les nou de la
nit per lubrificar les ranures i, a les deu, que em lubrifiqui ell mateix amb la forma que
millor li convingui?
quin transcendent codi d’amor pur jo infringeixo si deixo que l’home triat m’admiri les
natges, que confongui les meves natges amb altres, que em perdi per descuit, que em
rescati quan desespera, que em traeixi per fleblesa i que em porti, per sorprendre’m la
vida i aconseguir el meu perdó, pizza de calabresa i un ram de crisantems sortits que ni
per inspiració divina ell aprendrà que odio un o l’altre?
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el
període fèrtil.
El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i
donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de
gossos.

raó això? Als set anys d’edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties
sense
culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell
vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel
roig només
per fer d’ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall
d’arbre i fins i tot trencava l’ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè
tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus
iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig
restringir el meu apreci només als coixos als deu
anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m’acorralen
uns tremolors d’abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l’exactitud,
van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda.
Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat
sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia pel consum.
Pel doblec en els cants dels meus
ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la
vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels
llibres de geografia.
Quan poder, Déu meu....

Sabrina