dilluns, 2 de gener de 2012

Prosa guanyadora del 4t concurs literari la Fàbrica Zero

 EL CRIT DE LA TERRA 1.2

És de dia, però no ho sembla, asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre mort, caigut enmig d'un bosc,  que a travès del seu aspecte, encara reflexa la tristor que l'acaparà l'incendi produït per una agència immobliària, a qui van dictar impunitat. Fa tres anys d'això, però sembla que des de llavors, el temps aquí s'hagi aturat. No hi ha ocells enlairats en rotllana pels voltants, ni un que reposi a les branques per cantar cap cant, la grisor de la capa de cendres ofeguen el sòl, que abans havia estat herba verda. Ni un raig de sol s'atraveix a traspassar entre aquestes tenebres on cada arbre de vida robada sembla ara un impotent aspectre, fins hi tot al bosc mort la boira sembla artificial. El paisatge reflexa una tragèdia. El més dur, que és real. Reflexe del mirall a l'ombra de la tragèdia que el viure el dia a dia en aquesta bruta societat ens sotmet. Les cadenes, invisibles, són immenses i fortes com l'acer, més fermes que mai.De vegades, és nomès amb la força de la violència quan per fi les trenquem. Llàstima que hi ha poca gent, que abandonada la cegesa, ho entèn, ens entèn, i equivocada, ens jutja, ens aïlla, ens oblida,  ens condemna.
    Però ara que és de  nit, tot  és diferent perquè ens hem decidit a trencar el glaç, potser ens cremarem, però tan és, no tenim por perquè res pot ser pitjor que viure sotmesa a aquest infern. Tot val per a ser partíceps i poder viure aquests moments. Amb la punta els dits, a travès d'un acte que no ens ha costat tant prepapar, toquem el cel, un somriure ens subjecta les galtes, els batecs piquen fort. Notem que no hem perdut l'ànima, totalment conscients, l'adrenalina ens desborda. Avui ens sentim més fortes, incontrolables,  empassant-nos la por a les reprasàlies, saboragem com un caramel el suc més dolç del fruit del sabotatge.

(Pallars Sobirà, 11 de març 1990)
    Caiguda la lluna, les estrelles, que ara no foses ni dil•luïdes pels fanals de la ciutat, radiants, il•luminavem l'escena. Asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre caigut per la força d'un vent de ponent, aropà les cames, mentre s'encenia el cigarret d'herbes que li havia ofert la seva companya. En va tastar dues calades, llargament pausades, però no li venia realment de gust i l'acabà apagant amb la punta del peu, deixant-lo caure instintivament al terra. A l'instant, en veure'l a l'herba, el recollí i el desà en la bossa de plàstic on hi havia les demès deixalles… era millor no deixar el mínim rastre de que la seva presència havia visitat aquella zona. Ademès l'indret massa bonic per a ser embrutat per unes foresteres rates de ciutat…
    Amb absolutament tots els sentits a flor de pell, havien d'estar sigilosament atentes per a no pendre cap pas en fals; nomès un d'erroni podria ser culminant, ja que pel matí, quan els treballadors s'adonessin que cada una de les màquines havia boicotejada, possiblement no trigarien ni un minut a trucar al seu cap, i aquest a la policia local o als mossos.  A més, havien d'estar atentes perquè quan els maderos s'adonessin que no es tractava simplement d'una gamberrada, la brigada d'informació faria acte també de presència per a rastrejar l'entorn.
    Sabien que l'ADN, era un dels pitjors enemics per a les activistes ja que és el que ens distingeix sense error com a individualitats característiques. Per això, des de l'inici de la recerca d'informacions que van dur a terme per a poder realitzar l'operació, un dels primers objectius que s'havien proposat, i era essencial, evitar ser reconegudes en cap moment. És per aquest motiu que s'obsessionaven per ser capaces de controlar la seva pròpia suor, que la seva sang no ragès més enllà dels conductes sanguinaris, que els cabells no s'escapessin i que la seva saliva no busquès una clariana entre la boca. També haurien de vigilar, de tenir en compte les petjades de les seves pròpies botes, ja que havien trepitjat tota la nit terra mullada. Tota la roba que havien utilitzat per a l'acció i que ara havia estat llençada innutilitzada, les seves quartades verificades, els diferents objectes que també havien de fer desaparèixer durant aquella mateixa nit. Pensaven que sense proves ningú no les podria acusar.
- Havies estat algun cop en aquest massís?
- No…
- I havies vist mai tants isards junts corrents?
- No… vull dir, no des d’aquest matí… tampoc mai havia fet vivac ni m’havia despertat amb els primers raigs de la posta de sol… i feia temps que no respirava un aire tan pur… (fa una pausa, es gira, se la mira i agafa aire) No tens por?
- Por de què? Viure amb por és anar morint cada dia. La por ens atura, la por ens mata, la por no ens deixa viure les vides que ens agradaria, la por permet que els miserables ens dominin…
- Ja...molt bonic però la por ens humanitza. Jo tinc por i no passa res, no l’amago. No et crec, segur que tens por… no cal que ara em vagis de superdura…
- Ara només tinc por a pedre algun dia la meva passió per la llibertat…
- ( somriu) Sí clar… mira que n’ets de fantasmeta quan vols….
- Em sento com una lloba udolant en lluna plena.
- Jaja!! Apa, vinga passa’m el vi… que tu ja n’has pres suficient per aquesta nit…
No semblava realment que tot allò poguès ser real, ni elles mateixes s'ho creien. La màgia de la fantasia havia abatut els obstacles de la crua realitat per a convertir-se en somni tangible. Els murs no els notaven tan alts,  sabien que totes les porten es podien obrir, tots els panys, destruir, i que tota alambrada, a cop de cizalla, podia ser tallada. Nomès calia informar-se de com fer-ho, posar-hi empeny i rodar-ho. Perquè res és impossible. Demà callades, haurien d'ocultar la seva veritat, mentir quan algú preguntès on havien estat durant aquests dos dies. Ningú, nomès elles sabria del què, en efecte, havia passat.
- Saps que aquesta vall estreta té una llegenda molt antiga que explica com abans entre la seva espesor es refugiaven dones i nens que fugien de les seves llars. Dormien sota la copa dels arbres, i menjàven del que robaven dels conreus i dels fruits silvestres del bosc.
- He pensat que sí que hi ha una cosa que em fa por…
- Ah sí? El què?
- Que un dia no pugui gaudir més d’aquest paisatge, d’aquest riu amb l’aigua transparent, d’aquestes plantes, d’aquests animals, i de la companyia de persones com tu… (li fa un petò)
- Perquè ho dius això ara? (l’abraça)
- M’he enrecordat de l’incendi del bosc que hi havia prop de Prades, ara fa tres anys, va destrossar el record de la meva infantesa… en aquell bosc vaig apendre a fer cabanyes, a distingir les herbes i les pedres, a anar amb bici, vaig conèixer els ocells de la zona, passejava a la Laika sense collar, ajudavem als pagesos a fer oli, de les olives que recolliem d’aquells camps d’oliveres enormes, els ametllers…. En fi…que més dóna ara això. Pots posar la ràdio? A veure què diuen?
- Clar… bonica, però…estàs bé? No vols que parlem?
- Prefereixo que no… no vull posar-me melancòlica..
    Mentre preparaven les motxilles per a tenir-ho tot enllestit per a què fòs possible fugir quan el sol despullès els seus primers raigs, mil pensaments atracaven al seu cap. Com si estiguessin a punt de morir i un vaixell s'haguès decidit per a transportar-lis els records clau que avui els hi donen l'essència que les ha constituït com el que són ara. Actuant en l'anonimat, portant doble vida, angúnies, penuries, bons moments, doble careta, de vegades notaven com la seva vida tenia un argument més cruel que el de la pitjor peli de ciencia ficció amb final amarg. Però el pitjor de tot, és que en la vida real, el destí de les seves vides no estava sempre en les seves mans, sinò a les d'uns pocs, que a la gent com elles, les odiaven. Elles sabent-se titelles del joc, intentaven tallar-se les seves pròpies cordes. Elles a ells, també els odiaven, havien aconseguit tenir tot el control al seu costat, tots els diners, el control del pensament, dels cossos, de la justícia, dels diners, de les presons, dels rols, dels gustos, de les cases, de les comoditats, del futur del planeta, dels humans, dels animals…

(Tarragona, 13 de març de 1990)
- Bon dia Laura! Em poses un cafè?
- Sí clar senyoret!
- Carai si que estàs contenta avui! Com a anat el cap de setmana?
- Molt bé, he après a valorar moltes coses. La vida és una lluita i un aprenentatge constant Xavi.
- Si que estem filosòfiques de bon matí! Jo no he parat de currar en tot el finde, i per la nit no he pogut dormir perquè el Rai no ha parat de plorar, i el Manel està a punt d’entregar el projecte de fi de carrera i estava dels nervis… Imaginat el panorama.
- Me l’imagino.
- Pots pujar la ràdio?
- ..l’incident de diumenge valorat el 100.000 euros de pèrdues en la maquinària de la construcció de les pistes d’esquí previstes per a l’anomenat pont del Pirineu encara no té autors…
- Es veu que van com bojos buscant els responsables…
- Quina vida de merda la seva, que miserable estar tota la teva jornada laboral perseguint a la gent…
- No em canviava per ells, ni que haguès de viure sota un pont.
- Jeje. Jo tampoc.
- …….Aquestes pistes d’esquí havien d’unir les pistes entre l’Estat espanyol i el francès. Ara però i degut a la crisi econòmica, els gestors de la pista hauran d’estudiar si val la pena o no reiniciar les obres amb tot el cost que suposa. Aquestes pistes afectaven 150 hectàrees que passaven molt aprop del límit amb el parc natural, tot i les protestes dels veïns, l’alcalde va donar la llicència d’obra…..
- Bueno, jo me’n vaig que faig tard. Ens veiem a l’assemblea?
- Sí, clar.
- Ah! per cert, se la veia molt maca la noia amb la que anaves l’altre dia, diga-li que al final sí que vull un d’aquests llibres sobre noves masculinitats.
- Vec que el sermó que us vam fotre l’altre dia ha donat el seu fruit.
- Jeje. Bueno, no siguis tan presumida que no he despertat gràcies a vosaltres… per cert, us vaig veure molt juntes l’altre dia.. no m’has d’explicar res?
- No hi ha res més a comentar que tinc ara mateix un munt de clients que volen que els porti els cafès i que ara mateix m’estan mirant amb mala cara. Ens veiem desprès doncs?
- Mira que n’ets de xula quan vols. Marxo. Vinga, fins desprès! Quan acabi l’assemblea no t’escapes!
- Adèu sol! Merci per venir a veure’m i aguantar-me..!
-….No tenen ni idea que és el que ha passat amb les màquines, tot apunta,diuen a un greu acte vandàlic. Els mossos han estat tota la nit  rastrejant la zona per a trobar pistes dels responsables, però de moment ningú de la zona a vist res, i de moment no hi ha cap pista. Això és el que sabem fins ara. Mireia Moreno, des de Sort. Que tinguin un bon dia.

M Achnasheen (Maria)




Poesia guanyadora 4t concurs literari la Fàbrica Zero

COL.LECCIÓ BUTLLETÍ D'OCURRÈNCIA
HISÒRIES I INTERVENCIONS HUMANES

Va ser enganxa’t per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l’ajuntament de
Barcelona pels “incívics” de la ciutat.
La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de
pintades“ de l’ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda.
Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis
posar-la en practica sincronitza’ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
- Belém,
Per què continuar a la superfície?
Prefereixo descriure’t al cel. El cel em cobreix el cos sense sentir el seu pes, i no
m’ofèn, ni per dins, ni per fora. Em bufa per un cantó i per l’altre volent que jo senti la
gravetat zero brollant des de les seves mans sense digitals. Si jo dic que pari, ell no para
del tot, abans, se’m burla amb bufades al coll mentre sondeja el meu cos per descobrir a
on vull ser tocada sense angoixes.
El cel és tot llis i sense brodes
Quan la pluja abunda, ell aboca, i no em mulla només petites parts del cos, com les
ungles que tu humiteges en aquest potet de plàstic amb cinc forats. Em mulla del tot, de
sobta i de mi, en segons, només diu l’aigua, que del cel és promesa d’amor perenne:
quan no em refresca per fora, em liquida per dins.
No em deixa mai.
Per tot això, Belém – i malgrat l’article “el” i del pronom “ell” que l’antecedeixen quan
ho invoco –concloc que el cel no és home.
El cel és una dona, una do-na, Belém? Entens això?
Belem va tossir i va preguntar si jo volia esmalt clar perlat.
-No, jo vull carmí, el carmí que tenyeixi el cos de Santa Teresa quan ella va desenrotllar
el cabdell diví i va gaudir per tota l’eternitat.
*****
Feia una calor del mil dimonis ben bé a on jo no aconseguia ventar: a l’espai que vaig
del moll de l’os a l’ocult de la pell, però sense traspassar-la, a l’extensió de tot el cos,
del taló al centre del crani.
A dos quarts de tres vaig rebre una visita.
Ell no em va despertar, va gaudir de mi. Va menjar les restes de la descomposició del
meu cos, pells, va menjar els meus pèls, va xuclar la suor entre els meus dits i va
recórrer el pont blanc del meu braç volent aconseguir la font de la meva boca oberta
simulant abundància.
*****
Vols ballar? Em va preguntar sense preocupar-se d’amagar-me el punyal. Vull, vaig
respondre.
I ell, de forma molt tendra, va penetrar una altra vegada la làmina a la carn del meu
rostre, esquinçant la meva boca al costat dret, del vèrtex al lòbul.
Es va obrir el mar vermell. L’escuma de les ones fugisseres tremolava i sonava com un
vals. Ell em va agafar per la cintura i em va dir que no m’importés amb el seu sexe,
doncs allá les distraccions del món estaven totes sublimades.
.
Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat
que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t’absol peccatis tuis in
nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador
totes les impureses bombollejant els enganys
de la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre
les truges, i amb elles la llengua, la mucosa,
el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara.
Ni un gemec, de tan neta
Jo ja no
estava allà
Però va ser a la pàgina 165 que vaig defallir d’amor pel príncep idiota, prolix i bo,
aquest de qui Dostoievski em va deixar les entranyes de Crist i les va remanar amb
plastilina . Fràgil i estúpidament sincer, el príncep rus em va salvar de tenir una pena
mortal de mi mateixa degut a les meves canyelles fines.
Quan vaig voler creure que tota persona és intrínsecament mentidera i que l’honestedat
és una corrupció de caràcter – només així em lliuraria del remordiment de mentir que no
uso faldilla perquè el fred de baix em dol a les trompes de falopi - ,
va aparèixer el príncep, al llibre, anul·lant les incerteses del món per transformar la
veritat en quelcom més evident-
encara que evident es torni, també, la seva idiotesa. Qui resistiria a la suculència d’un
caràcter que acull i exposa en un gerro, fet un lliri magnífic, les pròpies misèries?
Teodora immediatament va notar que jo estava relacionant-me amb algú superior: vaig
eliminar la cera inútil de les paraules i
vaig passar a sospirar i depilar les cames amb més freqüència.
Sortirà?, Teodora em va preguntar
un divendres a la nit (jo amb un vestit mostrant les cuixes, clatell a la mostra i un trull a
les mans). Ãham.
I a on va? Si jo ja havia arribat al final del llibre, a on més aniria sinó a casar-me amb un
home que m’acull les misèries?
En la cartera del príncep hi ha, avui, dues fotos: una nostra, a les noces, i una altre
només meva, bonica, dels genolls per a baix – dos lliris admirables.
Teodora, no m’estima així, tant, d’franc,
que jo no suporto.
No és que no t’aconsegueixi
l’amor perquè no et vulgui, és perquè vaig néixer amb defecte:
8 costelles i a més, totes molt
juntetes al voltant del cor – ell, fet pelicà sentenciat amb gàbia d’apartament, té que
sortir per ser.
Però la clau del cor empresonat és cosa que només
existeix en el poema naif que
les persones escriuen a primer de primària.
Avui la vida té murs i circuito elétrico.
Vols un consell, Teodora?
No intentis obrir la gàbia amb les mans delicades.
Posa’t un coturn,
Pren distància,
Corre i explota
la porta
com una voladora al pit
el que escapar és teu.
Em falla el tràfic de la serotonina, però no la intel·ligència del cor.
Que mal em faig si permeto a l’home que trio que em deixi en transe d’amor a l'obrir jo
mateix la seva rutina feixuga
només per amalgamar-me en ella? Si permeto que m’estengui el brut peu a les nou de la
nit per lubrificar les ranures i, a les deu, que em lubrifiqui ell mateix amb la forma que
millor li convingui?
quin transcendent codi d’amor pur jo infringeixo si deixo que l’home triat m’admiri les
natges, que confongui les meves natges amb altres, que em perdi per descuit, que em
rescati quan desespera, que em traeixi per fleblesa i que em porti, per sorprendre’m la
vida i aconseguir el meu perdó, pizza de calabresa i un ram de crisantems sortits que ni
per inspiració divina ell aprendrà que odio un o l’altre?
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el
període fèrtil.
El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i
donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de
gossos.

raó això? Als set anys d’edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties
sense
culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell
vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel
roig només
per fer d’ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall
d’arbre i fins i tot trencava l’ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè
tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus
iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig
restringir el meu apreci només als coixos als deu
anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m’acorralen
uns tremolors d’abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l’exactitud,
van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda.
Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat
sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia pel consum.
Pel doblec en els cants dels meus
ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la
vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels
llibres de geografia.
Quan poder, Déu meu....

Sabrina