* Coincidint amb el nou inici del curs escolar, l'autor fa una anàlisi crítica de la proposta d'afegir una tercera hora setmanal de castellà en l'horari lectiu a les escoles catalanes, partint del seu compromís amb una escola catalana, pública i de qualitat.
Segons dades del SEDEC1 el percentatge d'escoles que oferien ensenyament total o parcial en català, durant el curs 1978-79, era del 3%. És per això, i davant els baixos percentatges d'ús social de la nostra llengua, que es va creure pertinent engegar un procés d'immersió lingüística.
Aquest procés, a banda de promoure un aprenentatge eficaç i ràpid de la llengua que no es dominava, també pretenia garantir la cohesió social i el manteniment del català com a llengua de referència nacional.
I és així com va néixer l'Escola Catalana2. Un model d'escola pedagògicament avançat, amb voluntat integradora i d'arrelament al país; que prenia el català com a llengua vehicular i d'ús acadèmic.
També hem de destacar, tenint en compte que les competències en educació són compartides entre el Ministeri d'Educació espanyol i la Conselleria d'Educació catalana, que aquest fet es va produir sota consens.
És aquest context, exposat a mode d'introducció, el que ens pot ajudar a comprendre el grau d'indignació i sorpresa de bona part de la comunitat educativa i la societat civil davant l'aprovació del Decret 142/2007 de 26 de juny que establia els ensenyaments mínims de l'educació primària. En aquest decret, el govern del Principat acatava el Reial Decret 1513/2006 de 7 de desembre mitjançant el qual el Ministeri d'Educació espanyol havia establert aquests ensenyaments.
Però anem a pams, què vol dir i com es concreta tot això?
Fins aleshores, el consens entre el Ministeri d'Educació espanyol i la Conselleria d'Educació catalana definia que com a mínim s'havien de dedicar 420 hores al llarg de tota l'etapa de primària (6-12 anys) en l'aprenentatge de la llengua i la literatura catalana i unes altres 420 hores destinades a garantir la competència necessària en llengua i literatura castellana. La resta d'àrees curriculars, inclosa la d'estructures lingüístiques comunes, es continuava impartint en català (la llengua vehicular de l'escola fruit del procés d'immersió lingüística).
La intenció del Reial Decret 1513/2006 va ser regular de forma uniforme per totes les comunitats autònomes el nombre d'hores que s'havia de dedicar a les matèries lingüístiques, prescindint de les metodologies i sobretot de la realitat i diversitat socio-lingüística de cada comunitat.
Per la seva banda, la Conselleria d'Educació aprovà el Decret 142/2007 - abans esmentat - i a través de l'Ordre Edu/221/2007 de 29 de Juny establí que si les 245 hores corresponents a estructures lingüístiques comunes s'impartien en llengua catalana, s'havia de garantir un nombre equivalent d'hores en activitats d'aprenentatge de llengua castellana dins el còmput horari de lliure disposició ( és a dir, afegir més sessions de llengua i literatura castellana dins l'horari lectiu) o bé desenvolupant continguts d'altres àrees no lingüístiques en llengua castellana.
En definitiva, per compensar les 245 hores corresponents a les estructures lingüístiques comunes, obligaven a afegir més hores de llengua i literatura castellana o bé impartir alguna de les altres àrees curriculars en castellà (informàtica, coneixement del medi, educació física...).
També aclarir que, com molt bé diu el seu nom, quan es parla d'estructures lingüístiques comunes tot i impartir-se en català es fa referència als aspectes comuns de les diverses àrees lingüístiques. Aquest fet no té cap més intenció que la d'optimitzar temps i esforços. Per tant, no són hores on es treballi exclusivament la llengua i la literatura catalana.
Fou així, doncs, com el Govern català, i per imperatiu legal, va obligar a modificar els Projectes Lingüístics de tots els centres escolars del Principat. Entremig, ja havia aparegut la denúncia de Convivència Cívica acusant al govern català d'incompliment del Reial Decret de 2006.
Tot plegat desencadenà en una picabaralla legal que faria modificar tots els projectes lingüístics, amb la feina que això comporta. A més, i com a mitjà de pressió, el Servei Jurídic de la Conselleria d'Educació va ordenar que aquests projectes lingüístics havien d'arribar signats pels equips directius a la Conselleria d'Educació, prèvia aprovació del consell escolar abans del 14 de Juny de 2008, per després ser enviats a jutjats.
Però la història no va acabar aquí.
Després de tanta indignació compartida, del pronunciament públic en defensa del model d'Escola Catalana i la immersió lingüística de la Plataforma pel català a l'escola (integrada per l'Ustec-STEs, el SEPC, la CAL, Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, CIEMEN, entre molts altres), de mobilitzacions, de la crida a la desobediència... arribaren les famoses declaracions del Conseller Maragall en les quals anuncià l'ajornament de la implantació de la tercera hora de castellà. L'excusa no podia ser més roïna: Davant la impossibilitat dels diversos centres educatius de fer arribar els seus projectes lingüístics en els terminis establerts, havia hagut d'adoptar aquesta determinació. D'aquesta manera responsabilitzava als centres educatius d'una decisió que només s'havia pres per estabilitzar el govern en una setmana determinant per una de les forces polítiques que el conformen, ERC.
I per si encara no hi havia prou polèmica, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ordenar al Departament d'Educació de la Generalitat (en data del 03/07/2008) aplicar durant el curs 2008-09 les 145 hores compensatòries de castellà al llarg de l'etapa de primària (l'hora més setmanal) al·legant l'incompliment constatat del Reial Decret de 2006.
Per la seva banda, i per tal de guanyar temps, el conseller Maragall donava per tancada la polèmica en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu afirmant que caldria esperar a la Nova llei d'Educació de Catalunya, l'aplicació de la qual estava prevista durant el curs escolar vinent. Aquesta llei donaria més autonomia a la Generalitat per organitzar el model educatiu del país i la prioritat de la llengua pròpia en aquest model.
Fins aquí la cronologia dels fets i el joc de despropòsits i excuses d'un govern mancat de valentia i decisió. Mentrestant, els centres ens disposem a iniciar un nou curs escolar amb la incertesa del què passarà amb els Projectes lingüístics, amb la controvertida llei d'educació (que com a esborrany ja va provocar àmplies mobilitzacions i una vaga general en el sector educatiu, el passat 14 de febrer) i amb el model d'escola catalana que hem anat construint en els darrers 30 anys.
El més greu del cas però, i al meu entendre, no és la proposta del Govern de Madrid qüestionant el model d'immersió lingüística català sinó el grau de submissió del govern de la Generalitat. En un moment de clar retrocés en l'ús social de la llengua catalana i de grans fluxos migratoris que fan imprescindible una correcta inclusió de les persones nouvingudes en els nostres centres escolars, el Departament d'Educació decideix retrocedir en el model d'immersió lingüística i a més retalla les hores destinades a aquesta àrea en el Batxillerat.
Un altre fet ben denunciable és la manca d'arguments des d'un punt de vista sociolingüístic, pedagògic o de rendiment acadèmic que pugui justificar aquesta iniciativa3. Només motius polítics, que ens tornen a demostrar la fal·làcia que és el bilingüisme.
El Govern de Madrid conscient que la batalla dels hàbits lingüístics i de l'ús social de la llengua al Principat està guanyada, ha cregut necessari estrènyer més el nus i incidir en l'educació formal.
Res de nou que no coneguéssim, l'afany impositiu i colonitzador dels de sempre. I novament, la submissió i subordinació d'uns governants que es fan dir catalanistes i d'esquerres. Alguns fins i tot independentistes. Realment trist ha estat el paper d'ERC en tot això. La seva esquizofrènia política comença a ser del tot habitual.
I per concloure, només una petita reflexió.
És evident que cal que adquirim un compromís ferm i decidit per tal d'avançar i garantir una escola catalana, pública i de qualitat. Però no oblidem que una llengua és considerada viva quan el seu coneixement esdevé imprescindible per tal de garantir el correcte desenvolupament quotidià.
Deixem-nos, doncs, de línies vermelles, quotes i retolacions; i prenguem la ferma convicció d'avançar de forma desinhibida cap a l'única direcció que ens permetrà realment ser lliures. El dret a l'autodeterminació.
David Caño i Cargol. Mestre, membre de l'USTEC-STEs i militant d'Endavant-OSAN.
(Article publicat originalment a La Fàbrica): http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=386&Itemid=1
NOTES
1. Serveis d'Ensenyament del Català
2. No confondre amb la publicació del mateix nom
3. Segons dades de l'IDESCAT el 50% de la població ha manifestat que no sap escriure el català i un 25% ni tan sols l'entén.
