'Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola'

Quan Alícia Sánchez-Camacho afirma que pel que fa a l’ensenyament de les llengües Catalunya s’hauria d’emmirallar en el model francès, sento com les cames, de sobte, em tremolen. Déu Nostre Senyor ni el poble de Catalunya no ho vulguin, dic, i tot seguit explico breument els motius principals d’aquest tremolor.

Un: França i les llengües dites «regionals». França és un estat lingüicidi, no el primer ni potser el més cruel, però sí el més racional, aquell que ha posat entre els deures patriòtics la necessitat de matar totes les llengües autòctones que no siguin el francès. I que ha tingut la idea de fer-ho en nom del progrés humà i sota el famós lema republicà de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest lingüicidi s’ha dut a terme sobretot gràcies a l’escola, que ha utilitzat la por, l’amenaça, la humiliació i la delació per liquidar unes llengües que feien nosa simplement perquè existien. I si avui ja no fan tanta nosa és només perquè estan totes a la vora de l’extinció. Els cadàvers, encara que continuïn remenant una mica, ja no són una molèstia.

Dos: França i les llengües estrangeres. Els francesos encara no s’han consolat del fet que l’anglès hagi guanyat la batalla planetària. Pensen de bona fe que el francès és l’única llengua moralment susceptible de ser internacional i, per tant, existeix una tendència forta entre ells ha rebolcar-se feliçment en el monolingüisme. Aquesta és la primera raó per la qual el sistema francès d’ensenyament de les llengües estrangeres és objectivament desastrós. La segona raó és que els francesos han sacralitzat tant la llengua francesa, la seva puresa i el deure de parlar-la perfectament que tendeixen a transferir aquesta mateixa sacralització a les altres llengües: una llengua s’ha de parlar com cal o, si no, millor no parlar-la. Per això una multitud de francesos passen anys aprenent anglès sense ser capaços de tenir una conversa bàsica en aquesta llengua quan arriben al batxillerat. Si les faltes no es toleren en francès, tampoc no es toleren en d’altres llengües i com que és impossible progressar sense fer faltes, els francesos no progressen. Yes?... Sorry, I don’t comprends pas.

Tres: França i el francès. Quan es va instaurar l’escola pública obligatòria, l’objectiu d’aquesta escola era que tots els infants de França sabessin com a mínim llegir, escriure i comptar. Objectiu important però bàsic al qual els mestres podien dedicar tot el temps i els carxots necessaris, i així els alumnes acabaven dominant les complicades regles ortogràfiques franceses. Avui, es demana a l’escola que integri molta més matèria (i sense carxots) i, per tant, el temps disponible per ensenyar les mateixes regles ha disminuït molt. Conseqüència: una part molt important de l’alumnat francès té un nivell de francès escrit catastròfic. L’Acadèmia Francesa i el ministeri d’Educació es neguen a simplificar les regles —la grandesa és la grandesa— i es tapen els ulls per no veure com es va eixamplant el fossar que separa les classes socials. Avui, la població francesa es divideix en dues parts, en funció del tipus de francès que domina: el francès acadèmic o el francès del carrer. Com ho deia un humorista: per culpa del tall imposat per la llengua francesa, l’ascensor social és bloquejat al subsòl i fa olor de pixat.

 Autor: Joan-Lluís Lluís
Article tret de vilaweb: http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4065137/joan-lluis-luis-coses-utils-saber-franca-llengues-lescola.html

Castelló per la Llengua

El dissabte 15 de desembre se celebren a Castelló de la Plana els actes organitzats per Castelló per la Llengua per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló, que van assentar les bases de normalització de la nostra llengua al País Valencià. La signatura de les Normes de Castelló va establir un ampli consens que ara es reprodueix ara amb la signatura d'aquest manifest per la llengua. 

En aquest comunicat es deixa en evidència l’atac al valencià que suposa l’avantprojecte de la LOMQE i el directe desmantellament dels Programes d’Immersió Lingüística i d’Ensenyament en Valencià als centres educatius. L’aparició de l’avantprojecte de la LOMQE fa que en la manifestació convocada a Castelló cobre especial rellevància la defensa del valencià com a llengua vehicular a l’ensenyament. La proposta de llei comportaria, en aquest sentit, un retrocés cap a èpoques pre-democràtiques en un àmbit que ha estat clau al País Valencià per normalitzar la nostra llengua durant més de 30 anys, l’escola.

Amb aquest comunicat, les més de 150 entitats sotasignants criden a manifestar-se a Castelló el dissabte 15 de desembre a les 18 hores des de la plaça de la Independència (La Farola). De la mateixa manera que les gairebé 250 entitats i 1.000 particulars que s'han adherit a la «Crida a la mobilització», publicada aquest novembre.

El Manifest el podeu trobar aquí: http://castelloperlallengua.blogspot.com/

Per l'ensenyament en català: 7 de novembre, Diada de la Catalunya Nord

Aquest cap de setmana se celebrarà el 7 de novembre, Diada de la Catalunya Nord.

En el marc de la Diada, el 10 de novembre es clourà el Correllengua amb diversos actes:

15h - Escola al carrer
16h - Manifestació
17:30h - Parlaments
19:30h - Marxa de torxes
I a la nit - Concert : Tribute to jamaican music, Ebri Knight, Decrèpits

Per l'ensenyament en català!

Organitzen: Comissió 7 de novembre, CAL, La casa musical, Perpinyà.com

Més informació a l'Accent: http://www.laccent.cat/index.php/paisos-catalans/item/2925-correllengua-a-perpiny%C3%A0

L'escola afrancesada

Un mapa inclòs els últims vuit anys en els manuals de geografia del batxillerat francès presentava com a “riscos identitaris” les sensibilitats nacionals diferents de la central en aquell estat.

París i Madrid han exhibit sempre una nul·la voluntat de millorar les relacions transfrontereres, exemplificada pel corredor mediterrani.

Autor: Òscar Palau   

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l'únic que vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí dia també a “espanyolitzar” l'ensenyament. Té un exemple clar on inspirar-se. Al nord, l'Estat francès ja s'ha cuidat fa molt temps d'introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant on tot el que surt de la identitat central francesa està considerat fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa que cal “canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un mapa (l'annex, que publicava el manual de geografia de l'editorial Nathan de París) que va estar en vigor des del 2003 fins al curs passat a les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a alumnes de 17 anys, que “ho han de memoritzar per obtenir el diploma i l'entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per primera vegada”, apunta.

No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n'hi ha prou veient-ne l'encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. O sigui, riscos de contestació identitària, o d'aïllacionisme, segons com es tradueixi. S'observen, això sí, petites diferències de tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els casos català i basc el perill ve de l'altre cantó de la frontera i contamina el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s'arriben a sobrepassar límits estatals, tot i que s'hi podrien trobar perfectament influències de la vall italiana d'Aosta o de la regió alemanya de Baden-Württemberg. “Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta Becat. “És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: “Promouen una increïble intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i l'animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor...

La reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni París ni Madrid han tingut mai una voluntat real d'entendre la situació catalana, i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la. Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais transfronterers, avui simplement inexistents. “Els estats francès i espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté l'expert. Una incapacitat que, tot i que admet que “l'efecte frontera costarà molt d'atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en què les rígides ratlles històriques a Europa s'esborren per a la gent i les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s'han fet als Alps. “Mai han tingut cap interès de millorar les relacions entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració històrica irresolta: el corredor mediterrani.

“No ens poden obviar”

A França, sempre s'han prioritzat més les connexions cap al nord i l'est que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és “angoixant”, ja que està “doblement marginada”: políticament i geogràficament. Per això entén els “esforços” per connectar la ciutat a Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat, “perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb un potencial “tan increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.

Becat, de fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: “Passi el que passi, ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans, perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o Irlanda, és com un país nord-europeu”, apunta. I amb la posada en marxa de l'alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí, per a la primavera vinent, “Barcelona ja no serà perifèrica sinó que quedarà a prop del cor, de l'Europa activa”. I és que, s'hi posin com s'hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes.

Por
Joan Becat tem que el mapa “justifica per endavant possibles intervencions antidemocràtiques contra aquestes identitats en nom de la permanència d'un estat centralitzat”

* Imatge: Mapa publicat a la plana 79 del manual de geografia per a batxillerat de l'editorial parisenca Ntahan

Article publicat a el Punt: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590021-lescola-afrancesada.htmlhttp://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/590021-lescola-afrancesada.html