dimarts, 21 d’abril del 2009

23 d’abril: El bilingüisme trepitja la nostra llengua. Als Països Catalans en català!


El proper 23 d’abril, l’Esquerra Independentista del Barcelonès, que aplega el conjunt d’assemblees i col·lectius de l’EI a la comarca, torna a convocar a la mobilització.

Enguany es vol plantar cara a les agressions a la llengua catalana i reivindicar, davant les imposiciions estatals, la defensa llengua catalana als Països Catalans, amb el lema: “El bilingüisme trepitja la nostra llengua: als Països Catalans en català!”.

Al migdia Es farà un dinar popular a la UB del Raval, a càrrec dels companys del SEPC, i a la tarda, a les 18:30h a la Rambla de Canaletes de Barcelona hi haurà la manifestació.

La jornada es clourà amb un acte en defensa de la llengua a la Plaça del Rei a les 20h, on hi haurà també l’actuació de colles de cutura popular, balls i música.

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonès: http://barcelones.esquerra-independentista.org/


Manifest de l´Esquerra Independentista del Barcelonès (EIB) pel 23 d´abril
El bilingüisme trepitja la nostra llengua.
Als Països Catalans, en català!

Avui, la situació de la nostra llengua al conjunt del nostre país és una situació difícil. Les tres dècades d’autonomisme no ens han dut a cap normalització, el bilingüisme oficial ha limitat la recuperació del català, legitimant la imposició espanyola després de 40 anys de dictadura, i després els atacs i agressions dels estats contra la nostra llengua i cultura pròpies no només no s’han aturat, sinó que s’incrementen cada dia.

L’any 1979, fa justament 30 anys, es publicava a la revista Els Marges, el manifest “Una nació sense Estat, un poble sense llengua”, un text que, en el moment d’implantació del règim autonòmic, ja feia un diagnòstic molt lúcid de les causes de la greu situació de la nostra llengua. Analitzava amb gran encert l’efecte que havien tingut l’eliminació de les institucions polítiques pròpies, l’escola, el món associatiu i tota expressió pública de la llengua i cultura pròpia, lligada a l’arribada d’una gran onada de nouvinguts, amb un país sotmès a una forta repressió, també cultural, que en dificultava enormement la integració cultural, i finalment la uniformització de les formes de vida i cultura, derivada de la societat capitalista de postguerra al món occidental. Avui, tenim minses i parcials institucions d’autogovern, però les seves competències són limitades i completament insuficients per plantar cara a l’atac constant i sistemàtic dels estats; tenim noves onades de població nouvinguda, i seguim sense disposar dels recursos i instruments per ajudar-los a conèixer la nostra realitat cultural i lingüística i fer-los-en partíceps; i l’agudització del capitalisme que hem viscut amb tots aquests anys de liberalisme salvatge ha agreujat el fenomen d’uniformització.

En l’actualitat, i després de trenta anys de règim autonòmic als territoris sota ocupació espanyola, i d’un encara menor reconeixement al territori sota domini francès, hem pogut constatar que aquests perills subsisteixen. A la Catalunya del Nord el català hi és completament proscrit, reduït gairebé a l’àmbit privat i sense cap reconeixement oficial. Al sud dels Pirineus l’autogovern és totalment impotent. Com a exemples, al País valencià ni tan sols l’ensenyament en llengua pròpia arriba a la major part de la població; al Principat i a les Illes, malgrat que oficialment l’ensenyament hauria de ser en català durant la primària, sovint aquest propòsit no s’aplica, i en la secundària i la Universitat el català es troba cada cop més marginat i maltractat. En altres àmbits, com l’aparell judicial i el sistema jurídic, o en molts serveis públics, el català hi retrocedeix, malgrat el suposat autogovern, per la imposició i la bel·ligerància de l’Estat i els seus funcionaris colonials, i la tendència encara s’intensifica més quan aquests serveis es privatitzen ja que el control encara s’allunya més dels i les ciutadanes catalanes.

En l’àmbit de les institucions europees, que des de l’autonomisme i les classes dominants catalanes ens havien venut com la salvació, el català hi és directament vetat, ni ens podem dirigir a les institucions que diuen representar-nos en la nostra llengua, ni rebre’n encara menys cap comunicació, la Unió Europea ens deixa ben clar que sense tenir un estat no podem esperar cap mena de respecte ni reconeixement. El projecte europeu és el dels estats i els grans empresaris i financers, no el dels pobles.

Amb el capitalisme, amb un mercat cada vegada més lliure de cap control públic, i en el nostre cas, encara menys de cap poder públic propi, les empreses de la comunicació o la cultura de masses tenen les mans lliures per a aprofundir el procés d’uniformització i aculturació, igual com les tenen lliures per explotar sense límits els i les treballadores o depredar el medi ambient, imposen els seus productes de cultura de masses aliens, marginant i ignorant la llengua i la cultura que els suposa una molèstia per expandir el seu negoci i mercat sense traves.

Mentrestant, des les institucions espanyoles, amb el seu aparell judicial, amb la propaganda dels mitjans de comunicació de masses espanyols, i amb la cobertura ideològica primer de la dreta espanyola i després del conjunt de forces polítiques estatals, s’intensifiquen cada vegada més els atacs, amb l’objectiu de desmantellar els escassos espais de mínima normalitat i fer retrocedir encara més la nostra llengua. Un cop assolit el bilingüisme oficial, pel qual el castellà, imposat, és obligatori per a tothom, mentre el català només és voluntari, el següent pas serà prescindir del català, eliminar-lo de cap requisit públic i arraconar-lo a l’àmbit casolà, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, com reclamaven els primers repressors de la nostra llengua. L’objectiu de l’Estat i les seves classes dominants és sempre el mateix, sota el règim de monarquia constitucional actual, sota el franquisme, amb la dictadura de Primo de Rivera, sota liberalisme jacobí, amb la repressió borbònica després de les derrotes de 1707 i 1714, o després de la Guerra dels Segadors, amb el tractat dels Pirineus: l’anorreament de la nostra llengua i cultura.

La nació catalana ha resistit tots aquests embats, fent fracassar una vegada i una altra el seu projecte assimilador i uniformitzador, i amb això, frustrant el projecte nacional de les classes dominants espanyoles. Però l’única manera d’acabar amb els atacs i agressions, amb la persecució i l’amenaça contra la nostra llengua, és disposant de les eines que ens permetin lliurement decidir sense traves el nostre destí, fent que la nostra llengua sigui respectada i pugui arribar lliurement a tots i totes les ciutadanes, fent-la llengua comuna i d’acollida per a tots i totes, vinguin d’on vinguin, acabant d’una vegada amb qualsevol forma de dominació espanyola o francesa i les seves imposicions.

És per això, també, per poder viure lliurement als Països Catalans en català, que necessitem la independència!

Esquerra Independentista del Barcelonès

23 d’abril de 2009 * Barcelona

* 14h. Dinar popular a la UB del Raval.
* 18:30h Manifestació, a la Rambla de Canaletes
* 20h Acte en defensa de la llengua a la Plaça del Rei.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Diada de Sant Jordi

Manifest unitari:
Des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, Joves de Mallorca per la Llengua, i Maulets, ens hem vist amb el compromís de revitalitzar el sentit reivindicatiu de la diada de Sant Jordi el 23 d'abril amb l'objectiu de defensar la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits de la nostra societat i conscienciar al jovent mallorquí de la necessitat de defensar la nostra llengua, després dels atacs reproduïts contra ella els darrers mesos, que la utilitzen com a arma política de confrontació social mitjançant mobilitzacions i declaracions per a segons quins sectors polítics que recorden l'apartheid racial a sud Àfrica pel que fa a la llengua.

Fins ara el bilingüisme ha estat l'arma de doble fil per a acorralar la llengua catalana en àmbits com la sanitat i altres organismes institucionals. Ara ja parlen de la lliure elecció, però sempre orientada al mateix objectiu de sempre: que la llibertat només sigui per als castellanoparlants. És per això que feim una crida a la societat perquè es manifesti en la defensa de la llengua i surti al carrer per reafirmar el seu malestar envers els atacs continus al català, la llengua pròpia de l' illa.

Així doncs, dia 23 d'abril està convocada una manifestació que partirà de la plaça del tub a les 18:30h.

Vos hi esperam a tots i totes!



dilluns, 15 de desembre del 2008

75è aniversari de les Normes de Castelló

Manifest de la Jornada: Per la Llengua, o ara o mai.

Un any més, la jove Esquerra Independentista de les comarques de la Plana ens hem aplegat per a commemorar (pràcticament en solitari, com sempre) l’adhesió col·lectiva a les “Bases d’Unificació Ortogràfica” apadrinades per la Societat Castellonenca de Cultura, en un acte que va tenir lloc ací mateix un –llunyà en el temps, però proper en l’esperit– 21 de desembre de 1932.

Les “Normes de Castelló” (nom amb què es coneix popularment aquesta efemèride) no són més que l’adaptació del fabrisme a la nostra varietat regional; però, en una situació sociopolítica tan absurda com l’autoodi que patim al País Valencià, un gest tan normal com el que van protagonitzar els nostres erudits fa 75 + 1 anys ha esdevingut el reconeixement oficial de la unitat de la llengua més important de la nostra història recent i, per tant, un símbol que cal preservar i popularitzar: un símbol de la unitat de la llengua catalana i un símbol, també, de l’envejable dinamisme cultural que llavors tenia la ciutat de Castelló, considerada la “capital cultural del país” i imbuïda d’una especial consciència lingüística que la feia l’obligat “marc incomparable” per a una gesta que permetria superar definitivament l’estat caòtic en què es trobava la nostra llengua i, sense “perdre de vista el dia que sigam tots uns els habitadors de les terres de llengua catalana”, anar incorporant-la a l’estàndard nacional representat –adés i ara– per l’Institut d’Estudis Catalans.

Però no ens enganyem: que el record de pretèrites glòries no ens porte a ser ingènuament optimistes i no adonar-nos-en que l’actual situació del català al País Valencià és la pitjor de la seua llarga història: desplaçat de l’administració pública i dels mitjans de comunicació, a casa nostra es pot viure perfectament sense saber dir ni tan sols “bon dia” i, per tant, cada dia que passa el percentatge de parlants va disminuint... La “llengua pròpia” dels valencians està en camí de convertir-se en “espècie en extinció” i, paradoxalment, les principals agressions provenen d’aquells que haurien de protegir-la i legislar sobre la seua normalització: el Govern autonòmic, responsable de fomentar el neosecessionisme de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o de prohibir la recepció de TV3, culpable –com ha denunciat recentment un comité d’experts del Consell d’Europa– de negar els drets lingüístics de la població catalanoparlant i de mantenir un model educatiu “il·legal i antidemocràtic”.

Si volem tornar a fer del català una llengua de relació social, si pretenem una normalització lingüística real, hem de mobilitzar-nos i ocupar l’espai públic: denunciar la fal·làcia del “bilingüisme desigual” que ens han imposat i desmuntar els falsos mites sobre la naturalesa del “conflicte lingüístic valencià”, que no és –com sovint volen fer-nos creure– l’origen més o menys “català” de la nostra llengua, sinó la seua paulatina substitució per l’espanyol.

Encara estem a temps: si no actuem ja, potser demà lamentarem la nostra indolència i passivitat... O ara o mai! Visca la Terra!

Endavant, Maulets, CAJEI, SEPC

Obres guanyadores del Ier Concurs Literari de la FMR

Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu

ELL

On sóc? Què passa?
Quan Ella va recuperar el sentit, aquestes van ser les primeres preguntes que li van venir al cap. De seguida, però, va notar un dolor punyent que s’estenia pertot, un dolor profund que no feia pas pinta de ser momentani ni de passar-se aviat. Se li va escapar un gemec, va notar una petita punxada... i ja no va sentir res més durant una estona.

On sóc? Què m’ha passat?
Poc a poc va recobrar la consciència. I amb ella va tornar el sofriment, si bé ara, malgrat ser encara intens, era menor i més suportable. Tenia una sensació estranya, com si el seu cos no li pertanyés. Bé, de fet, el que passava és que no sentia el seu propi cos, només sentia dolor. Va intentar pensar més enllà del patiment, però en el seu esforç va tornar a caure en la inconsciència.

On sóc? Què m’està passant?
Va tornar a despertar. Aquesta vegada va insisitir a notar quelcom més que dolor i va obtenir la recompensa, va poder percebre el seu cos. Va notar que estava ajaguda panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos. També es va adonar que no es podia moure, com si hi hagués alguna força estranya que la mantenia quieta allà on era. Va provar d’aixecar el cap i en sentir el dolor, amb prou feines li va donar temps de pensar que no havia pas estat una idea massa brillant abans de tornar a l’oblit.

On sóc? Per què no em puc moure?
Quan va tornar a sentir, de seguida va fer, per dir-ho d’alguna manera, recompte del seu cos i del que sentia. Es va adonar que estava estirada en un llit, no massa tou, que estava una mica aixecat per la part del cap. També va notar que no duia massa roba a sobre i que, malgrat que tampoc no estava tapada amb massa mantes, no tenia fred. Poc a poc va percebre també que el dolor que sentia estava estès per tot el cos: cames, braços, esquena, pit, cap... Mentre pensava això la son la va tornar a vèncer.

On sóc? Com hi he arribat?
Hospital!!! La paraula li va arribar com una revelació. És clar, ara entenia que estés ajaguda, quan acostumava a dormir en posició fetal, la poca roba que duia i la calor que feia. També va entendre l’estranya olor a no-res, a la qual, malgrat haver-la notat abans, no hi havia parat esment. Així que en un hospital, molt bé. Però... què hi feia allà? Com hi havia arribat? Qui l’hi havia dut? De sobte es va adonar que tota l’estona havia romàs amb els ulls tancats i va pensar que potser ja fóra hora d’intentar obrir-los. Quan es disposava a provar-ho, va notar que li tornava a venir la son i es va tornar a dormir.

Aquest cop ja no es va preguntar on era. Ja sabia que es trobava en un hospital. Ara, la pregunta era què hi feia, allà. Va recordar que abans d’adormir-se havia tractat d’obrir els ulls, així que hi va tornar. El problema va ser que només els podia obrir una mica i durant poca estona, perquè li feien mal i la llum la molestava. Mentre anava notant tot això es va adonar que sentia veus, veus familiars que parlaven en veu baixa, de manera que no podia entendre el que deien. Va voler dir-los alguna cosa, però l’únic so que va sortir de la seva gola va ser un gemec. Tanmateix, va ser suficient perquè aquella gent que estava allà amb ella es mogués cap a la porta i cridés una infermera, que de seguida va arribar. Va sentir que li preguntava si la sentia i l’entenia i si podia dir-li alguna cosa, però malgrat que ho va provar, no va poder respondre-li. Va notar que li feia alguna cosa al braç i es va tornar a dormir.

En despertar, va recordar el que havia passat just abans d’adormir-se. Va provar d’obrir els ulls i va notar que ja els podia obrir una mica més i mantenir-los així durant més estona. També va ser capaç de moure les cames i fins i tot un dels dos braços. Tanmateix, quan ho va fer es va adonar que no els tenia exactament despullats, com havia pensat fins aleshores per la roba que notava. De fet, els notava embenats, i ara que s’hi fixava, també tenia embenats el pit, la panxa i el cap. Que havia patit un accident? Era l’única explicació que se li ocorria per explicar el seu estat físic, perquè si no era això, aviam què podia ser...

Va provar de tirar enrere en la seva memòria, d’arribar al que havia passat abans d’arribar a l’hospital, al que havia passat perquè arribés a l’hospital, però no hi va haver manera. Hi havia quelcom que no li permetia d’arribar-hi.

Al cap d’una estona de provar-ho li van començar a arribar imatges i sensacions disperses. Veus alçades que acabaven en crits... cops a portes i parets, cops que cada vegada s’apropaven més... mans aixecades en un intent desesperat per parar... per parar el què? Què havia de parar? Els altres crits que sentia? Els cops?...

Per més que ho provava, no hi havia manera d’anar més enllà d’aquestes preguntes. De fet, sabia, notava que si no anava més enllà era perquè potser no estava preparada per suportar-ho, per acceptar la realitat... De cop, va sentir uns plors, plors propers, no en els seus records, i va notar una mà que estrenyia la seva mentre una veu plorosa la cridava: mare...

De cop ho va recordar tot.

Crits... cops... plors... dolor...

ELL.

I ja no va recordar res més.





Dendi (Judit Gil Farrero)




Prosa guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu


ET DESAFIO


No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.


Mireia Redondo