Prosa guanyadora del 4t concurs literari la Fàbrica Zero

 EL CRIT DE LA TERRA 1.2

És de dia, però no ho sembla, asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre mort, caigut enmig d'un bosc,  que a travès del seu aspecte, encara reflexa la tristor que l'acaparà l'incendi produït per una agència immobliària, a qui van dictar impunitat. Fa tres anys d'això, però sembla que des de llavors, el temps aquí s'hagi aturat. No hi ha ocells enlairats en rotllana pels voltants, ni un que reposi a les branques per cantar cap cant, la grisor de la capa de cendres ofeguen el sòl, que abans havia estat herba verda. Ni un raig de sol s'atraveix a traspassar entre aquestes tenebres on cada arbre de vida robada sembla ara un impotent aspectre, fins hi tot al bosc mort la boira sembla artificial. El paisatge reflexa una tragèdia. El més dur, que és real. Reflexe del mirall a l'ombra de la tragèdia que el viure el dia a dia en aquesta bruta societat ens sotmet. Les cadenes, invisibles, són immenses i fortes com l'acer, més fermes que mai.De vegades, és nomès amb la força de la violència quan per fi les trenquem. Llàstima que hi ha poca gent, que abandonada la cegesa, ho entèn, ens entèn, i equivocada, ens jutja, ens aïlla, ens oblida,  ens condemna.
    Però ara que és de  nit, tot  és diferent perquè ens hem decidit a trencar el glaç, potser ens cremarem, però tan és, no tenim por perquè res pot ser pitjor que viure sotmesa a aquest infern. Tot val per a ser partíceps i poder viure aquests moments. Amb la punta els dits, a travès d'un acte que no ens ha costat tant prepapar, toquem el cel, un somriure ens subjecta les galtes, els batecs piquen fort. Notem que no hem perdut l'ànima, totalment conscients, l'adrenalina ens desborda. Avui ens sentim més fortes, incontrolables,  empassant-nos la por a les reprasàlies, saboragem com un caramel el suc més dolç del fruit del sabotatge.

(Pallars Sobirà, 11 de març 1990)
    Caiguda la lluna, les estrelles, que ara no foses ni dil•luïdes pels fanals de la ciutat, radiants, il•luminavem l'escena. Asseguda damunt l'escorça del tronc d'un arbre caigut per la força d'un vent de ponent, aropà les cames, mentre s'encenia el cigarret d'herbes que li havia ofert la seva companya. En va tastar dues calades, llargament pausades, però no li venia realment de gust i l'acabà apagant amb la punta del peu, deixant-lo caure instintivament al terra. A l'instant, en veure'l a l'herba, el recollí i el desà en la bossa de plàstic on hi havia les demès deixalles… era millor no deixar el mínim rastre de que la seva presència havia visitat aquella zona. Ademès l'indret massa bonic per a ser embrutat per unes foresteres rates de ciutat…
    Amb absolutament tots els sentits a flor de pell, havien d'estar sigilosament atentes per a no pendre cap pas en fals; nomès un d'erroni podria ser culminant, ja que pel matí, quan els treballadors s'adonessin que cada una de les màquines havia boicotejada, possiblement no trigarien ni un minut a trucar al seu cap, i aquest a la policia local o als mossos.  A més, havien d'estar atentes perquè quan els maderos s'adonessin que no es tractava simplement d'una gamberrada, la brigada d'informació faria acte també de presència per a rastrejar l'entorn.
    Sabien que l'ADN, era un dels pitjors enemics per a les activistes ja que és el que ens distingeix sense error com a individualitats característiques. Per això, des de l'inici de la recerca d'informacions que van dur a terme per a poder realitzar l'operació, un dels primers objectius que s'havien proposat, i era essencial, evitar ser reconegudes en cap moment. És per aquest motiu que s'obsessionaven per ser capaces de controlar la seva pròpia suor, que la seva sang no ragès més enllà dels conductes sanguinaris, que els cabells no s'escapessin i que la seva saliva no busquès una clariana entre la boca. També haurien de vigilar, de tenir en compte les petjades de les seves pròpies botes, ja que havien trepitjat tota la nit terra mullada. Tota la roba que havien utilitzat per a l'acció i que ara havia estat llençada innutilitzada, les seves quartades verificades, els diferents objectes que també havien de fer desaparèixer durant aquella mateixa nit. Pensaven que sense proves ningú no les podria acusar.
- Havies estat algun cop en aquest massís?
- No…
- I havies vist mai tants isards junts corrents?
- No… vull dir, no des d’aquest matí… tampoc mai havia fet vivac ni m’havia despertat amb els primers raigs de la posta de sol… i feia temps que no respirava un aire tan pur… (fa una pausa, es gira, se la mira i agafa aire) No tens por?
- Por de què? Viure amb por és anar morint cada dia. La por ens atura, la por ens mata, la por no ens deixa viure les vides que ens agradaria, la por permet que els miserables ens dominin…
- Ja...molt bonic però la por ens humanitza. Jo tinc por i no passa res, no l’amago. No et crec, segur que tens por… no cal que ara em vagis de superdura…
- Ara només tinc por a pedre algun dia la meva passió per la llibertat…
- ( somriu) Sí clar… mira que n’ets de fantasmeta quan vols….
- Em sento com una lloba udolant en lluna plena.
- Jaja!! Apa, vinga passa’m el vi… que tu ja n’has pres suficient per aquesta nit…
No semblava realment que tot allò poguès ser real, ni elles mateixes s'ho creien. La màgia de la fantasia havia abatut els obstacles de la crua realitat per a convertir-se en somni tangible. Els murs no els notaven tan alts,  sabien que totes les porten es podien obrir, tots els panys, destruir, i que tota alambrada, a cop de cizalla, podia ser tallada. Nomès calia informar-se de com fer-ho, posar-hi empeny i rodar-ho. Perquè res és impossible. Demà callades, haurien d'ocultar la seva veritat, mentir quan algú preguntès on havien estat durant aquests dos dies. Ningú, nomès elles sabria del què, en efecte, havia passat.
- Saps que aquesta vall estreta té una llegenda molt antiga que explica com abans entre la seva espesor es refugiaven dones i nens que fugien de les seves llars. Dormien sota la copa dels arbres, i menjàven del que robaven dels conreus i dels fruits silvestres del bosc.
- He pensat que sí que hi ha una cosa que em fa por…
- Ah sí? El què?
- Que un dia no pugui gaudir més d’aquest paisatge, d’aquest riu amb l’aigua transparent, d’aquestes plantes, d’aquests animals, i de la companyia de persones com tu… (li fa un petò)
- Perquè ho dius això ara? (l’abraça)
- M’he enrecordat de l’incendi del bosc que hi havia prop de Prades, ara fa tres anys, va destrossar el record de la meva infantesa… en aquell bosc vaig apendre a fer cabanyes, a distingir les herbes i les pedres, a anar amb bici, vaig conèixer els ocells de la zona, passejava a la Laika sense collar, ajudavem als pagesos a fer oli, de les olives que recolliem d’aquells camps d’oliveres enormes, els ametllers…. En fi…que més dóna ara això. Pots posar la ràdio? A veure què diuen?
- Clar… bonica, però…estàs bé? No vols que parlem?
- Prefereixo que no… no vull posar-me melancòlica..
    Mentre preparaven les motxilles per a tenir-ho tot enllestit per a què fòs possible fugir quan el sol despullès els seus primers raigs, mil pensaments atracaven al seu cap. Com si estiguessin a punt de morir i un vaixell s'haguès decidit per a transportar-lis els records clau que avui els hi donen l'essència que les ha constituït com el que són ara. Actuant en l'anonimat, portant doble vida, angúnies, penuries, bons moments, doble careta, de vegades notaven com la seva vida tenia un argument més cruel que el de la pitjor peli de ciencia ficció amb final amarg. Però el pitjor de tot, és que en la vida real, el destí de les seves vides no estava sempre en les seves mans, sinò a les d'uns pocs, que a la gent com elles, les odiaven. Elles sabent-se titelles del joc, intentaven tallar-se les seves pròpies cordes. Elles a ells, també els odiaven, havien aconseguit tenir tot el control al seu costat, tots els diners, el control del pensament, dels cossos, de la justícia, dels diners, de les presons, dels rols, dels gustos, de les cases, de les comoditats, del futur del planeta, dels humans, dels animals…

(Tarragona, 13 de març de 1990)
- Bon dia Laura! Em poses un cafè?
- Sí clar senyoret!
- Carai si que estàs contenta avui! Com a anat el cap de setmana?
- Molt bé, he après a valorar moltes coses. La vida és una lluita i un aprenentatge constant Xavi.
- Si que estem filosòfiques de bon matí! Jo no he parat de currar en tot el finde, i per la nit no he pogut dormir perquè el Rai no ha parat de plorar, i el Manel està a punt d’entregar el projecte de fi de carrera i estava dels nervis… Imaginat el panorama.
- Me l’imagino.
- Pots pujar la ràdio?
- ..l’incident de diumenge valorat el 100.000 euros de pèrdues en la maquinària de la construcció de les pistes d’esquí previstes per a l’anomenat pont del Pirineu encara no té autors…
- Es veu que van com bojos buscant els responsables…
- Quina vida de merda la seva, que miserable estar tota la teva jornada laboral perseguint a la gent…
- No em canviava per ells, ni que haguès de viure sota un pont.
- Jeje. Jo tampoc.
- …….Aquestes pistes d’esquí havien d’unir les pistes entre l’Estat espanyol i el francès. Ara però i degut a la crisi econòmica, els gestors de la pista hauran d’estudiar si val la pena o no reiniciar les obres amb tot el cost que suposa. Aquestes pistes afectaven 150 hectàrees que passaven molt aprop del límit amb el parc natural, tot i les protestes dels veïns, l’alcalde va donar la llicència d’obra…..
- Bueno, jo me’n vaig que faig tard. Ens veiem a l’assemblea?
- Sí, clar.
- Ah! per cert, se la veia molt maca la noia amb la que anaves l’altre dia, diga-li que al final sí que vull un d’aquests llibres sobre noves masculinitats.
- Vec que el sermó que us vam fotre l’altre dia ha donat el seu fruit.
- Jeje. Bueno, no siguis tan presumida que no he despertat gràcies a vosaltres… per cert, us vaig veure molt juntes l’altre dia.. no m’has d’explicar res?
- No hi ha res més a comentar que tinc ara mateix un munt de clients que volen que els porti els cafès i que ara mateix m’estan mirant amb mala cara. Ens veiem desprès doncs?
- Mira que n’ets de xula quan vols. Marxo. Vinga, fins desprès! Quan acabi l’assemblea no t’escapes!
- Adèu sol! Merci per venir a veure’m i aguantar-me..!
-….No tenen ni idea que és el que ha passat amb les màquines, tot apunta,diuen a un greu acte vandàlic. Els mossos han estat tota la nit  rastrejant la zona per a trobar pistes dels responsables, però de moment ningú de la zona a vist res, i de moment no hi ha cap pista. Això és el que sabem fins ara. Mireia Moreno, des de Sort. Que tinguin un bon dia.

M Achnasheen (Maria)