Poesia guanyadora 4t concurs literari la Fàbrica Zero

COL.LECCIÓ BUTLLETÍ D'OCURRÈNCIA
HISÒRIES I INTERVENCIONS HUMANES

Va ser enganxa’t per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l’ajuntament de
Barcelona pels “incívics” de la ciutat.
La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de
pintades“ de l’ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda.
Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis
posar-la en practica sincronitza’ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
- Belém,
Per què continuar a la superfície?
Prefereixo descriure’t al cel. El cel em cobreix el cos sense sentir el seu pes, i no
m’ofèn, ni per dins, ni per fora. Em bufa per un cantó i per l’altre volent que jo senti la
gravetat zero brollant des de les seves mans sense digitals. Si jo dic que pari, ell no para
del tot, abans, se’m burla amb bufades al coll mentre sondeja el meu cos per descobrir a
on vull ser tocada sense angoixes.
El cel és tot llis i sense brodes
Quan la pluja abunda, ell aboca, i no em mulla només petites parts del cos, com les
ungles que tu humiteges en aquest potet de plàstic amb cinc forats. Em mulla del tot, de
sobta i de mi, en segons, només diu l’aigua, que del cel és promesa d’amor perenne:
quan no em refresca per fora, em liquida per dins.
No em deixa mai.
Per tot això, Belém – i malgrat l’article “el” i del pronom “ell” que l’antecedeixen quan
ho invoco –concloc que el cel no és home.
El cel és una dona, una do-na, Belém? Entens això?
Belem va tossir i va preguntar si jo volia esmalt clar perlat.
-No, jo vull carmí, el carmí que tenyeixi el cos de Santa Teresa quan ella va desenrotllar
el cabdell diví i va gaudir per tota l’eternitat.
*****
Feia una calor del mil dimonis ben bé a on jo no aconseguia ventar: a l’espai que vaig
del moll de l’os a l’ocult de la pell, però sense traspassar-la, a l’extensió de tot el cos,
del taló al centre del crani.
A dos quarts de tres vaig rebre una visita.
Ell no em va despertar, va gaudir de mi. Va menjar les restes de la descomposició del
meu cos, pells, va menjar els meus pèls, va xuclar la suor entre els meus dits i va
recórrer el pont blanc del meu braç volent aconseguir la font de la meva boca oberta
simulant abundància.
*****
Vols ballar? Em va preguntar sense preocupar-se d’amagar-me el punyal. Vull, vaig
respondre.
I ell, de forma molt tendra, va penetrar una altra vegada la làmina a la carn del meu
rostre, esquinçant la meva boca al costat dret, del vèrtex al lòbul.
Es va obrir el mar vermell. L’escuma de les ones fugisseres tremolava i sonava com un
vals. Ell em va agafar per la cintura i em va dir que no m’importés amb el seu sexe,
doncs allá les distraccions del món estaven totes sublimades.
.
Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat
que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t’absol peccatis tuis in
nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador
totes les impureses bombollejant els enganys
de la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre
les truges, i amb elles la llengua, la mucosa,
el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara.
Ni un gemec, de tan neta
Jo ja no
estava allà
Però va ser a la pàgina 165 que vaig defallir d’amor pel príncep idiota, prolix i bo,
aquest de qui Dostoievski em va deixar les entranyes de Crist i les va remanar amb
plastilina . Fràgil i estúpidament sincer, el príncep rus em va salvar de tenir una pena
mortal de mi mateixa degut a les meves canyelles fines.
Quan vaig voler creure que tota persona és intrínsecament mentidera i que l’honestedat
és una corrupció de caràcter – només així em lliuraria del remordiment de mentir que no
uso faldilla perquè el fred de baix em dol a les trompes de falopi - ,
va aparèixer el príncep, al llibre, anul·lant les incerteses del món per transformar la
veritat en quelcom més evident-
encara que evident es torni, també, la seva idiotesa. Qui resistiria a la suculència d’un
caràcter que acull i exposa en un gerro, fet un lliri magnífic, les pròpies misèries?
Teodora immediatament va notar que jo estava relacionant-me amb algú superior: vaig
eliminar la cera inútil de les paraules i
vaig passar a sospirar i depilar les cames amb més freqüència.
Sortirà?, Teodora em va preguntar
un divendres a la nit (jo amb un vestit mostrant les cuixes, clatell a la mostra i un trull a
les mans). Ãham.
I a on va? Si jo ja havia arribat al final del llibre, a on més aniria sinó a casar-me amb un
home que m’acull les misèries?
En la cartera del príncep hi ha, avui, dues fotos: una nostra, a les noces, i una altre
només meva, bonica, dels genolls per a baix – dos lliris admirables.
Teodora, no m’estima així, tant, d’franc,
que jo no suporto.
No és que no t’aconsegueixi
l’amor perquè no et vulgui, és perquè vaig néixer amb defecte:
8 costelles i a més, totes molt
juntetes al voltant del cor – ell, fet pelicà sentenciat amb gàbia d’apartament, té que
sortir per ser.
Però la clau del cor empresonat és cosa que només
existeix en el poema naif que
les persones escriuen a primer de primària.
Avui la vida té murs i circuito elétrico.
Vols un consell, Teodora?
No intentis obrir la gàbia amb les mans delicades.
Posa’t un coturn,
Pren distància,
Corre i explota
la porta
com una voladora al pit
el que escapar és teu.
Em falla el tràfic de la serotonina, però no la intel·ligència del cor.
Que mal em faig si permeto a l’home que trio que em deixi en transe d’amor a l'obrir jo
mateix la seva rutina feixuga
només per amalgamar-me en ella? Si permeto que m’estengui el brut peu a les nou de la
nit per lubrificar les ranures i, a les deu, que em lubrifiqui ell mateix amb la forma que
millor li convingui?
quin transcendent codi d’amor pur jo infringeixo si deixo que l’home triat m’admiri les
natges, que confongui les meves natges amb altres, que em perdi per descuit, que em
rescati quan desespera, que em traeixi per fleblesa i que em porti, per sorprendre’m la
vida i aconseguir el meu perdó, pizza de calabresa i un ram de crisantems sortits que ni
per inspiració divina ell aprendrà que odio un o l’altre?
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el
període fèrtil.
El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i
donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de
gossos.
Té
raó això? Als set anys d’edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties
sense
culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell
vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel
roig només
per fer d’ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall
d’arbre i fins i tot trencava l’ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè
tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus
iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig
restringir el meu apreci només als coixos als deu
anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m’acorralen
uns tremolors d’abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l’exactitud,
van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda.
Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat
sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia pel consum.
Pel doblec en els cants dels meus
ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la
vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels
llibres de geografia.
Quan poder, Déu meu....

Sabrina