dimarts, 12 de gener de 2010

Obra guanyadora del 2on Concurs Literari la Fàbrica Zero

Prosa guanyadora del 2on Concurs Literari:


CARTA D’UNA DRAGONA INDIGNADA


Benvolgudes membres del jurat,

Segurament us sorprendrà la meva carta, sobretot tenint en compte què sóc i com n’és de difícil per mi agafar una ploma per escriure. Mireu, em dic Ales Roges i sóc una dragona. Sí, sí, ho heu llegit bé, una dragona. Ja, bé, ara pensareu “ja hi som, una boja que ens escriu una carta”, però no m’ho estic pas inventant, sóc una dragona.

Que no existim, diu. Clar que existim, i tant! El que passa és que hem après a amagar-nos dels humans. Que per què? Doncs és evident! Si no deixeu res tranquil. Quantes espècies animals heu extingit? I quants animals teniu tancats en gàbies per poder-los anar a veure quan vulgueu? Bé, el cas és que hem après a amagar-nos, tot i que cada vegada se’ns fa més difícil, perquè poc a poc van quedant menys zones on no arribeu. Sou masses persones, a la Terra, sabeu? I mengeu massa, també. Sembla mentida, petites com sou, la quantitat de coses que mengeu al cap del dia. I total, per no moure-us, la majoria de vosaltres, que us passeu el dia assegudes en una cadira. Seieu per treballar, seieu per menjar, seieu per moure-us... I quan no seieu, esteu ajagudes.

Torno al motiu de la meva carta. Us escric en representació de totes les dragones de la Terra. Sí, he dit dragones i no dracs, que normalment són mascles, els personatges dels vostre contes i històries. I és una cosa que ens molesta moltíssim. És que no ho podem entendre, això. Hi ha tants mascles com femelles, i si no fos així, aniríem malament! Ja em direu, sinó, què els passarà a aquell país on només hi ha homes... Tantíssima gent com són, i no tenen dones...

Bé, al cas. Ens vam assabentar del vostre concurs i vam decidir participar-hi, tot denunciant la mala imatge que tenim i reivindicant la nostra vàlua com a personatges d’històries i contes no excessivament fantàstics, i on les dragones no siguem éssers malignes que ens divertim traient foc per la boca i socarrimant tot allò que trobem, a poder ser, persones, sobretot, dones i canalla.

És que si us hi fixeu, tot és mala propaganda. Jo no sé qui va decidir calumniar-nos d’aquesta manera, als dracs. Cada vegada que sento a parlar de la llegenda de Sant Jordi em poso frenètica. Quina barra!! Ve un paio vestit de blanc amb una creu vermella, dalt d’un cavall i decideix que ha de matar un drac. Au, perquè sí. I no, el drac no es volia menjar la princesa. Per què se l’hauria hagut de menjar, si no som carnívors, eh? Però és clar, aquell paio es volia fer l’heroi i va decidir matar l’animal més gros que va trobar. A més, ni tan sols era un drac, sinó una dragona. I ho sé perquè era la meva germana, Ales Daurades. Però és clar, resulta que no podien ser amigues, la noia i la dragona, no sé per quina estranya raó. I van i envien l’il•luminat aquell a matar-la. Menys mal que es va poder escapar, l’Ales Daurades. Però és clar, no podia quedar malament, el tal Jordi, així que es va inventar que l’havia mort i que de la seva sang n’havia sortit una rosa. I la gent s’ho va creure i encara s’ho creu!! No ho entendré mai.

I no només aquesta història és falsa. Si feu cas de totes les històries que parlen de dracs (perquè sempre són mascles, és clar), som uns monstres perquè traiem foc pels queixals, perquè tenim ullals, perquè tenim ales i volem... Vaja, que no us agradem i, per tant, som monstres. I tots mascles.

I aquella altra cançó, la del monstre de Banyoles. No sé què és pitjor, si la cançó o la llegenda. En una, ens tornen vegetarians, com si no ho fóssim ja de naixement. I a l’altra, apareix un home sant que ens domina i ens porta lligats fins on són els soldats del rei perquè ens matin. Menys mal que era un home sant, arriba a ser un home malvat i no sé pas què ens hagués fet. Bé, com que no vull dir mentides com altres espècies que jo sé, diré que hi ha versions que acaben amb el drac (mascle) amansit i vivint en una gruta sota el llac. O sigui, “eliminat”.

El mite de Perseu no es queda pas enrere, no. Resulta que una noia fa enfadar els déus i la converteixen en un ésser monstruós sospitosament semblant a un drac, que converteix en pedra tot aquell qui la mira als ulls. I no contents amb això, envien un noi a tallar-li el cap per poder rescatar la seva mare. No sé com les vostres escriptores diuen que no tenen inspiració, perquè d’imaginació no us en falta, als humans, no, més aviat us en sobra.

A més, sou una miqueta estranyes, tant les dones com els homes. A l’illa de Mallorca expliquen la llegenda d’un drac, que al principi menjava rates i gats però que després va començar a menjar nadons directament dels seus bressols. Que dius, què fàcil, per un drac (o un cocodril, que és l’altra versió) entrar en una casa i agafar un nadó d’un bressol. Però la millor part de la llegenda és el fet que l’heroi, mentre festeja amb la seva enamorada, veu aparèixer el drac, el mata amb la seva espasa i l’arrossega, tot sangonós, fins la seva estimada, i li dóna com a prova del seu amor. Ecs, quin fàstic.
De fet, no sé com us agraden, tots aquests contes i aquestes llegendes, a les dones, perquè no us deixen pas en molt millor lloc que a nosaltres. D’acord que ens ignoren, a les dragones, i que calumnien l’espècie dels dracs, però vosaltres podríeu ser perfectament uns gerros o una pedra, pel que feu als vostre contes. I quan feu alguna cosa, feu el mal.

Ben mirat, no som pas tant diferents. És per tot això que us escric aquesta carta. He pensat que, ja que moltes de vosaltres sou dones, m’entendríeu. A la darrera Assemblea Mundial de Dragones ens vam marcar com a objectiu reivindicar l’existència de la nostra espècie, el paper actiu de les dragones dins la nostra societat i el nostre tarannà pacífic com a espècie.

Esperem que ens ajudeu en la nostra lluita, amb la complicitat nascuda del fet de ser femelles.

Gràcies per la vostra atenció.

Atentament, en nom de l’Assemblea Mundial de Dragones,

Ales Roges (Judit Gil)