dimecres, 13 d’octubre de 2004

Recital de poesia pel Correllengua 2004

No puc dir el teu nom
Vicent Andrés Estellés


No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
Em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens aleshores la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he dedir
Amb certa negligència. NO puc dir el teu nom.
NO és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
I del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.



La Memòria del elements
Les aigües


I

A la gatzoneta escrivia mots
A la vora de l’aigua, amb els dits molls.
Amb la pell encarada als vents de sal
I l’esquena corva sobre el sorral.
I amb el dit escrivia paraules
Entre sorres, paraules solcades.

I llargues ones les esborraven.
Però tot i així no s’emportaven
El ditet moll, el ditet insistent
Que a la gatzoneta escrivia gent,
Amb la pell colrada pel vent dissident,
Amb pell ferma, de llevant a ponent.


III

La tenia en un bocí
I la guardava gelosa.
Fins que un dia em va dir
Que desfés encants
Que la tenien presa
I trencada en tantes parts;
que ella no era en mil peces,
Que era de tots els catalans.


IV

Que no és morta, que dóna els seus fruits,
Encara que hi hagi qui digui
Que els fruits que dóna surten podrits.



Democràcia, assaig general
Miquel Martí i Pol


Els figurants que seuen a la dreta
De l’escenari, que s’intercanvïin
Regularment amb els de l’altra banda,
És a dir, amb els que seuen a l’esquerra.
Quan es trobin al mig,espoden dir
Tot el que els passi pel cap, des d’insults
A paraules amables, circumspectes,
Poden adoptar un aire dispplicent,
O bé irritat, o de perdonavides,
I fins i tot poden iniciar
Un simulacre de baralla física
Que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
Que reprenguin la representació,
Però tenint en compte que els papers
Són canviats i cal posar més èmfasi
Per tal de fer versemblant l’espectacle.
Comptaré fins a tres.
-I jo?
-UN moment.
Vós…que? Vós a aplaudir i encara gràcies.



Paraulesal vent

Parlo del crit unànime

Parlo del crit unànime
De la sang i em retreuen
Deslluïts prejudicis.
Antigament…, objecten
I jo sóc vell de segles.

Per quins rials polsosos
Ordeneu les paraules?

Companys, alliberem les barques
De tanta corda inútil.

Hi ha grans rius que ens esperen.



Fetilleres

Amb la Lluna entre les mans
i la fúria dins dels ulls
reguem camps de crits i punys ;
crits ben alts i punys ufans.

Aigua de Lluna lluent
que s’escola entre l’herba
i s’esmuny per la terra
entre l’arrel i l’avenc.

Aigua de lluna rogent.
Lluna plena i creixent,
que avalota pluja i vent
en un feix d’encantament.

Fetilleres de la llum,
esvalotem elements
mentre cantem entre els vents.
Giragonces entre el fum.

Fetilleres de l’estel,
fem dels dits avalotats
una colla de soldats
que dibuixin un nou cel.

Fetilleres del nou blat,
moguem terra de cultiu,
fem paraules al caliu
sobre brases de combat.

Amb la terra ente les mans
i la cançó entre els llavis
fem versets i encanteris
dins les baumes i els barrancs :

« Terra fosca a la cova,
cau que amaga xiuxiueig,
el silenci, ulls discrets,
preparant la llum nova.


Terra tendra entre els dits,
colors ocres ancestrals
que repiquen als tabals
dels dimonis de les nits.

Paraules punyents, dagues
seran les nostres cançons
i els malls els seus ressons
i els punys nostres armes ;

el silenci serà crit
i la cova nostra llar,
amagades sota el mar
preparem nostre esgarip;

seran mortes les bèsties
que devoren nostres carns
amb les flames i l’espant
que han sembrat les seves mans.

Recollim els fruits madurs
que dobleguen el brancam.
Fruits gustosos i penjant
d’arbres forts i ben segurs.

Que s’aixequin les arrels
d’aquests arbres tant segurs
com espases i escuts
tallant pedres i parets.

Que retornin els vençuts
-morts sota les seves mans-
tremolant les seves carns
sota els ulls d’aquells caiguts ! »

Amb la Lluna entre les mans,
amb els dits avalotats
deixem els camps ben regats,
punys amunt i crits ufans !!!!



Parirem dempeus
Viola Canals


Parirem matriotes dempeus
Ensenyarem la lliçó de les sàvies
Perfer de la terra una imatge
I una acció lliure

No mancaran llàgrimes
Ni pors, ni angoixes
NO mancaran somriures
Abraços, amors, desitjos, alès

I la vida fluïrà un riu
De Salses a Guardamar
I da Fraga a Maó
Sota la mirada d’una Patxamama
Que espera fer l’amor
I no plorar supervivència.



Aquesta darrerà anirà dedicada a la càrrega policial del’any passat

Mentides.
Nomes fabriquen mentides.
Mentides blaves,
Blau de sang i de tortures,
Petjades de botes
I persones esclafades.
Mentides fosques,
De parets i cel.les,
De callades boques
I ferides obertes.
Ferides.
Només fabriquen ferides.
Ferides riges,
Roig de sang i de trotures
Roig de plors i de mentides,
Mentides obscures.
Ferides obertes
Rius de sang, portes tancades.
Crits diurns,
Plors nocturns.
Només fabriquen mentides,
mentides de paper.
Aneu amb compte mentiders
Mentiders de paper
Que amb una sola flama
Sereu cendra en un cendrer.